La invasió perpetrada per Rússia sobre Ucraïna ha provocat des de fa dos anys la més cruenta contesa que hi ha hagut en territori europeu des del final de la Segona Guerra Mundial. Es tracta d'un conflicte complex que necessita per a comprendre una sèrie d'elements de judici, en general poc o gens coneguts. El diplomàtic i exdirector del Centre Nacional d'Intel·ligència Jorge Dezcallar els ofereix amb “El final d'una era. Ucraïna, la guerra que ho accelera tot” (Esfera dels Llibres), una lúcida, completa i excel·lent eina per endinsar-se en les anfractuositats d'un veritable laberint històric.
Cal tenir molt present que es tracta d'un país el territori del qual, el segon més gran d'Europa, ha pertangut en tot o en part molt potències al llarg de la història: Rússia, Polònia, Lituània, Alemanya, Àustria-Hongria , i fins i tot en alguns sectors a algun altre, i que només va aconseguir les seves fronteres actuals amb Stalin, i si molt se'ns apura, amb Khrusxev (que li va afegir Crimea el 1953) o sigui, ahir mateix, de manera que les reconegudes internacionalment són les que tenia com a república socialista soviètica quan es va independitzar de l'URSS.
Dezcallar recorda que Gorbatxov va acceptar la reunificació alemanya amb la condició de l'OTAN no s'estengués cap a l'Est, cosa que després no ha estat respectada. “Pogué haver-hi ingenuïtat, i molta, per la seva banda… (encara que la veritat) és que no hi va haver compromís signat escrit de no fer-ho”. I, en conseqüència, no es va complir aquest compromís pel que “l'expansió a l'Est de l'OTAN ha estat un factor, al meu parer, de molt pes en la sensació, real o no, però molt present, d'assetjament ia fustigació que diu sentir Rússia, tot i que l'adhesió d'Ucraïna no arribar a estar mai sobre la taula de l'organització” i això que hi va haver un moment en què es va arribar a considerar la integració de Rússia a l'aliança atlàntica per aconseguir que s'estengués “de l'Algarve als Urals”.
Considera inacceptable la imatge de Rússia, que Putin esgrimeix, com a “Estat-civilització” que ha de pugnar per mantenir la seva identitat i defensar els seus valors davant d'un Occident invariablement hostil”, cosa que el porta a considerar Ucraïna com a part constitutiva de la mateixa Rússia i l'obliga a protegir totes les comunitats russes assentades més enllà de les seves fronteres (d'aquí l'argument esgrimit a Transnístria, Ossètia del Sud o Abkhàzia)
Estudia el desenvolupament de la guerra russo-ucraïnesa, en què “tot sembla valer, allò antic i modern, procediments de la primera i de la Segona Guerra Mundial juntament amb ors més propis de La guerra de les galàxies” i creu que les sancions adoptades “no han posat de genolls Rússia, però això no significa que no hagin fet malbé la seva economia”. També analitza les conseqüències del conflicte per al país agressor mateix (considera que l'ocupació del 20 % del territori no ha valgut la pena ni els morts, ni l'esforç, i que a més l'ha condemnat a convertir-se en una potència vicària de la Xina); mentre que per a Ucraïna ha significat “un desastre sense pal·liatius” però ha reafirmat la seva identitat nacional i “sentit europeu de pertinença”; si bé per al món ha provocat una crisi energètica i alimentària i ha reduït el creixement global de l'economia, ha convertit Pequín en el soci major de Rússia, als Estats Units li ha permès posar a prova noves armes, vendre gas i revitalitzar la relació transatlàntica ia Turquia l'ha elevat per sobre del pes real.
Posa en relleu que el risc nuclear és molt cert i planteja una sèrie de perspectives per a la conclusió de la guerra: la victòria russa, que semblava inevitable, però no ha estat així i la d'Ucraïna, molt més difícil i que dependrà del que es consideri com a “victòria”. Així mateix, suggereix altres opcions: un final negociat, un alto el foc a l'estil de Corea, una guerra prolongada, un cop d'Estat al Kremlin, un holocaust nuclear o les imprevisibles conseqüències d'un triomf republicà a les properes eleccions dels EUA.
Sigui com sigui, no dubta a manifestar la seva opinió que, tot i restablir el dret d'Ucraïna a recuperar les seves fronteres ia rebre les reparacions corresponents per l'agressió patida, resulta difícil preveure la recuperació de Crimea i en tot cas cal evitar una humiliació excessiva de Rússia perquè podria comportar conseqüències indesitjades.