“Era l'any 1962. A Espanya un jornaler guanyava aproximadament 0,26 de dòlar per hora. Nou milions de turistes visitaven el país, tres cops més que tres anys enrere. Juan March, el finançador de Franco, al banc del qual, he de confessar, hi vaig anar alguna vegada, era un dels set homes més rics del món. Antonio Saura pintava el retrat imaginari de Goya, que ara és al Museu Modern d'Estocolm, i Christer obria la seva escola de fotografia, que es va tornar llegendària. Pel que fa a mi, vaig escriure alguns poemes sobre els miners de la vaga d'Astúries. Tot just van aconseguir passar el límit del que és patètic”. Així resumeix l'escriptor suec Lasse Söderberg el recorregut que va fer pel nostre país el 1962 i que li va donar peu per descriure una realitat pretèrita subratllada per les fotos de Christer Strömholm al seu llibre “Viatge en blanc i negre” (Renaixement)
Söderberg va recórrer la península amb el seu amic el fotògraf Christer, interessat en “prostitutes, mariners nord-americans, capellans i guàrdies civils” capturats a la part baixa de les Rambles i al Barri Xinès (avui el descafeïnat Raval), mentre que l'autor del text preferia passejar per les llibreries de vell de la Costa de Moyano de Madrid. El cas és que en aquest llibre de viatges no es refereix a cap d'aquests dos paisatges, sinó a altres no menys interessants com Calanda (on troba postals en una merceria que ven també sants, mantellines i plomes de estruç), l'eix Salamanca- Càceres format per les comarques de l'Alberca, Las Batuecas i Las Hurdes (“els que poblaven el lloc eren feta de segles de misèria: cames curtes i corbes, caps grans, en general rapats, alguns tenien pústules al coll com a conseqüència del goll, una de les malalties més comunes, La idiotesa era comuna a causa de l'endogàmia. La malària va afectar molts”), la Manxa (on a cada poble diu que hi ha tres punts centrals. i fins i tot la llavors recentment inaugurada Vall dels Caiguts (avui de Cuelgamuros), amb una successió de personatges interessants trobats en el camí. Així Blas d'Otero a Bilbao o el capellà d'Uña, que es va fer capellà perquè era l'única manera que pogués estudiar el fill d'una família pobra i era vermell i ateu, o nombrosos personatges desconeguts, elles de negre, amb davantal i amb mocador al cap i ells amb boina, a més de reiterades cites als miners d'Astúries en vaga ia la repercussió d'aquest conflicte a altres províncies.
Si el text és expressiu d'una Espanya força diferent de l'actual, les fotos subratllen amb la força de la imatge aquella realitat. Sigueu-nos permès citar una sola que reprodueix tancament grafiti el text de la qual resava: “Aquí en aquesta trista casa, en una nit de pluja, vaig perdre la meva honra amb un jove del poble de Saelices, el nom del qual em reservo: als 19 anys” I ho signava una tal Júlia el cognom de la qual no es llegeix amb claredat.