'Los alemanes' recrea la vida dels internats a Espanya durant la guerra europea

Tot i que el temps transcorregut, més d'un segle, ha esborrat el record, el cert és que Alemanya també va participar en el repartiment d'Àfrica i va tenir colònies i no petites en tres punts: la costa oriental, el sud i el golf de Guinea. En aquest últim una d'elles va ser la dels Camarones, avui Camerun. Però amb l'inici de la Primera Guerra Mundial els enemics de la potències centrals les van atacar i els alemanys que residien a l'última de les citades van decidir escapar de la seva inevitable captura pels enemics del seu país internant-se voluntàriament a la Guinea continental espanyola per tal de posar-se sota la protecció d'una potència neutral. El govern de Madrid els va passar a diverses destinacions peninsulars i un grup força nombrós va anar a parar a Saragossa on es van arrelar, van crear famílies, però no van perdre mai el nexe amb el seu país d'origen malgrat la seva continuïtat en successives generacions. Van ser una “Alemanya originària al mig d'Espanya” com diu Sergio del Molino a la seva novel·la “Los alemanes” (Premi Alfaguara de novel·la 2024).

“Els mil i escaig alemanys del Camerun que van pujar a les barcasses no van tornar mai al seu país, però tampoc van viure al nou. Van passar la vida en una pàtria imaginada, com en el fons ho són totes les pàtries, però la seva més, perquè no tenia perímetres, ni oficines de correus, ni ambaixades, ni bancs centrals, ni presidents contra els quals aixecar-se”. Dues famílies imaginàries, la d'Oscar Klein, que es va guanyar la vida amb una xarxa de tintoreries i la de Hans/Juan Schuster, “xarcuter gran” i propietari d'una fàbrica de salsitxes, constitueixen l'eix narratiu d'aquest text en què el autor utilitza la peripècia imaginada per als membres d'ambdues per tal de dedolar, criticar, satiritzar i fins i tot en algun moment burlar-se dels estereotips, prejudicis i esquemes mentals dels uns i dels altres. Perquè no només critica els alemanys espanyolitzats, molts d'ells protectors més o menys ocults de nazis evadits -tal com és el cas del vell Schuster, homòfob amb el seu propi fill Gabi i generós donant de León Degrelle i del neonazi Michel Künen, en aquest cas tots dos personatges reals als quals l'autor considera patrocinadors de l'unterwelt o terrorisme neonazi; o com a Oscar, allistat obligatòriament a la guerra i que a Rússia es va fer passar per espanyol per poder tornar amb els presoners de la Divisió Blava.

També reben la crítica els perseguidors, com l'israelià Lev Azoulay, agent de la “màfia israeliana”, que intenta aconseguir la requalificació de certs terrenys per jugar amb ells en l'especulació immobiliària. Una màfia a mans de cinc famílies que són “un Estat dins de l'Estat” i “dominen el crim organitzat a Israel”. Del Molino recorda com qui no vol la cosa que “la noblesa israeliana té cognoms alemanys” i que a la construcció de l'Estat els protagonistes van ser els askenazies, mentre que els sefardites els relegats. Més encara: també hi ha crítiques a altres col·lectius com el món del futbol o el de cert tipus de periodistes borratxins i venals (que, dit sigui de passada, avui que avui siguin una espècie gairebé extingida, n'hi va haver, dono fe).

El desenvolupament narratiu centrat en les contradiccions, incerteses i antecedents de tots aquests personatges acaba de mica en mica derivant en una certa trama de misteri perquè a Eva Schuster, filla de Hans/Juan, l'espera un futur brillant que pot quedar coartat per la seva història familiar , embolicat amb la de la requalificació a què hem fet referència. En tot cas, “Los alemanes” és una descripció literària no exempta de nombrosos elements històrics reals que recorden l'existència d'una “colònia molt rara i orgullosa dels seus orígens africans” relatada de forma magistral i, com es pot veure, amb rampells d'ironia i no pocs sargots a tirs i troians.