Magüi Mira respon a aquella ancestral nissaga de professionals de l'espectacle que han compatibilitzat el desenvolupament de la interpretació amb la direcció, tasques, sobretot aquesta última, l'aprenentatge de la qual va poder desenvolupar o inspirar durant els anys de convivència amb José Sanchis Sinisterra. Però a més ha cultivat també l'escriptura teatral i ho ha fet ni més ni menys que prenent com a tema un personatge històric que va anar a cavall entre la realitat i la llegenda: Salomé, la filla d'Herodies, dona d'Herodes Antipas, a qui segueix alguna forma l'empremta d'Oscar Wilde que va portar el drama de la persecució d'una injúria al pla de la venjança sentimental. Segons l'irlandès, a qui segueix Mira, la decapitació del Baptista no es produeix tant per la seva crítica a una convivència marital rebutjada per les Escriptures entre el tetrarca de Galilea i la dona del seu germà pel que fa a l'enuig de la filla d'aquella, la jove i bella Salomé, pel desamor que li professa el profeta.
Sense perjudici d'aquests antecedents, que sens dubte Magüi Mira va tenir presents en escriure el text dramàtic, la “Salomé” de la qual és autora i directora i que es presenta al Teatre Goya té peculiaritats que el singularitzen i imprimeixen caràcter sens dubte nou . De moment, és un text dramàtic ajustat als cànons horaris del moment: res dels dos o tres actes que tenien els drames fins ahir mateix, només noranta minuts, això sí, amb forta intensitat dramàtica i un to que en molts moments adquireix trets que confronten la farsa, sobretot en els personatges del tetrarca i d'Herodies. Hi ha també una altra curiosa innovació i és el rol del personatge de Juan Bautista la interpretació del qual esdevé alhora parlada i cantada (amb música de Marc Álvarez) I encara cal ressaltar una tercera peculiaritat: la incorporació a l'exercici interpretatiu dels actors d'uns apunts gairebé coreogràfics, el que el programa de mà anomena “moviment escènic”.
L'autora i directora ressalta com a eix narratiu del drama la gens infreqüent concurrència d'eros amb tànats, de la temible aliança de l'amor amb la mort. O, dit altrament, del tràgic destí al qual condueixen certs amors no correspostos. Paral·lelament ha revestit el drama personal amb una acerba crítica de fins a quin punt el poder es pot exercir de formar arbitrària i despòtica com a eina per a la satisfacció d'espuris interessos personals.
No és fàcil el repte assumit per Belén Rueda d'interpretar un personatge que han fet actrius de la fama de Núria Espert, però és ben cert que resol la papereta amb lucidesa i no poca tensió i esforç, fins i tot físic. El mateix cal dir de la resta del repartiment (Luisa Martín, Juan Fernández, Pablo Puyol, Sergio Mur, Antonio Sansano, Jorge Mayor, José Fernández i José de la Torre), encara que potser en alguns casos el to tendeixi a un cert pleonasme interpretatiu. Detall que no ha de desmerèixer en absolut un espectacle que, reiterem, és sens dubte innovador i, en conjunt i per moltes raons, bonic.