Mindelo, “La Medialuna de África”

Cordeu-vos el cinturó, volem a Mindelo. Si vols viure el que es veu i se sent en aparèixer l'arxipèlag de cap verd, et deixo el meu seient perquè li facis un cop d'ull per la finestreta. Però per arribar a aquest seient privilegiat t'has de desplaçar des de la “República Independent de la teva Casa”, fins a l'aeroport. En el meu cas, i com que el meu regne es troba actualment als Pirineus, em vaig plantejar si anar a l'aeroport de Barcelona (230 km) o al de Lisboa (1.210 km). La meva furgoneta em va visitar mentre dormia i em va dir: «I jo, què». El record de tants viatges junts, sense haver-me deixat tirat en cap d'ells, van fer que la balança s'inclinés a favor seu. «Marxem a Lisboa», li vaig dir. Entenc que al lector li sembli ociós o innecessari aquest apunt, però, li diré que reflexioni sobre com es pot tenir una relació íntima amb una “vehícula”, si només te'n recordes quan la necessites.

Engalanada amb un banderí que anuncia viatge i un ram de gessamins blancs que posen en valor la puresa, l'elegància i la tranquil·litat, vaig marxar cap a Lisboa amb la meva Vito Campera abans que el sol s'aixequés. Més contenta que un nen amb un pirulí, va utilitzar un dels seus recursos per posar-me al millor estat d'ànim. Tot el meu ésser va començar a delectar-se amb The woyager de Mike Oldfield, mentre els quilòmetres anaven regalant-me espectaculars paisatges d'aquest meravellós país on ens ha tocat viure. Sense pauses, però sense presses per poder fer una ullada al que s'escaigui, vaig arribar a Lisboa l'endemà entrada la nit. Ansiós per veure il·luminada la Torre de Belém, a la desembocadura del riu Tajo, punt de partida per a mariners intrèpids, vaig aparcar la Vito i vaig deixar anar amarres en els meus somnis, per navegar amb Basc de Gamma cap a l'Índia. Ell es va quedar a Cochin, al sud de l'Índia, i jo, vaig tornar a Lisboa amb les primeres llums de l'alba.

Lisboa és la capital de Portugal, un meravellós país que sempre he visualitzat com una peça del puzle que és la Península Ibèrica. Hi van viure ibers i celtes molt abans que naixés Crist i que s'armessin “cristos” de totes les formes, colors i mides. Aquest vast territori ibèric de gairebé 600.000 km² està sàviament delimitat, per estratègia divina, pels Pirineus, el mar Cantàbric, l'oceà Atlàntic i el Mediterrani. Quan poses els peus sobre ell, et sents com a casa teva, tret d'aquells que s'enumeren en deixar de mirar-se el melic, aquesta petita porció de la geografia corporal que es troba lleugerament per sobre de calces i calçotets. Dit això, per deixar clar on es troba un al Regne d'Este Món, i sabent que només disposava d'un dia abans de volar cap a Cap Verd, em vaig llançar a la ciutat com un posseït disposat a menjar-me la capital sencera.

Una primera impressió sobre la capital es té des de dalt de la torre del Santuari Nacional de Crist Rei, a la qual un pot accedir sense cridar “Visca la Glòria del Fill de Déu” encara que la senti. Des dels seus cent metres d'alçada, es fa una idea de l'amplitud de l'estuari del Tajo i de la ubicació dels diferents barris de la ciutat. S'hi arriba a través del Pont 25 d'Abril, que ens recorda, amb més de 2 km de llarg, els llargs 48 anys de dictadura de Salazar. Gairebé vaig poder veure tancs i camions travessant el pont i soldats sobre ells recollint els clavells que els llançaven els lisboetes. Enfundant-los als fusells impedien la sortida de les bales i s'arribava a la democràcia sense haver disparat ni un sol tret. Ja sento els primers acords de Grandola Villa Morena, de José Alfonso, himne de la Revolució dels Clavells.

Després d'abandonar un parell de llàgrimes que havia portat als meus ulls des dels Pirineus, a cara descoberta, no amagat en un maleter, vaig dirigir-me al centre per aprofitar les poques hores que quedaven abans d'emprendre el vol. Em vaig acostar a la Catedral, a la Plaça del Comerç, al Barri Alt, al Monument dels Descobriments i, al capvespre, vaig tornar a la Torre de Belém. Passar la nit en aquest lloc és una cosa que no supera un hotel de cinc estrelles. Amb un cafè amb llet i pastissos de Belém em vaig acomiadar de la meva companya de viatge. Ens vam despertar, ella, es va quedar, protegida de les inclemències del temps i dels lladregots, en un aparcament al costat de l'aeroport i jo, vaig agafar un vol de la companyia Cabo Verde que es va enlairar cap a Mindelo.

L'arxipèlag de Cap Verd es troba davant de la costa del Senegal, a l'Àfrica Occidental. Algunes illes, com Sal, són planes i sorrenques, i d'altres, muntanyoses i volcàniques, com l'illa de Fogo o Sant Antao. Si un disposa de temps, hi ha ferris que connecten unes illes amb les altres i, si són a prop, es pot anar i tornar el mateix dia. L'arxipèlag va ser descobert i colonitzat pels portuguesos al segle XV i es va independitzar de Portugal el 1975. D'aquí el seu idioma oficial, el portuguès, encara que competeix amb ell, el crioll capverdià. La capital de Cap Verd és Praia, es troba a l'illa de Santiago ia la platja més important, Tarrafal, vaig posar punt final a la meva novel·la Ciriaco que vaig publicar el 2013. Com que encara queda en aquest món algú pendent de llegir-la, no faré comentari algun sobre el desenllaç d'aquesta important obra de la literatura universal, sigui dit de passada i amb la modèstia que em caracteritza en tot moment.

Sant Vicenç és una de les 10 illes de l'arxipèlag de Cap Verd. Es troba a Barlovento, de cara als dominants vents alisis i de l'oest que procuren un clima temperat tots els mesos de l'any. El vol directe dura una mica més de 4 hores i el preu d'anada i tornada aquest mes de maig pot sortir per poc més de 200€ des de Lisboa i amb flexibilitat de dates (Skyscanner.es). Des d'altres aeroports i amb dates fixes podria superar els 1.000 o 1.300€ (Rumbo.es). Pel que fa a l'allotjament, els preus poden oscil·lar entre els 25 i els 80€ nit. En el meu cas vaig estar allotjat al Royal Mindelo, amb un preu intermedi i molt ben situat a la ciutat. Si a això li sumem que l'edifici harmonitza amb la típica arquitectura caboverdiana, que l'atenció és natural sense servilismes, que l'amo és espanyol i que Cesária Évora et bressola al bressol amb les seves cançons, no tinc intenció de canviar d'allotjament quan torni a Mindelo.

Arribats a aquest punt, hom es pregunta, què fer a Mindelo? Si el teu interès és única i exclusivament tombar-te a la platja, crec que és millor fer-ho a l'illa de Sal, on viatgen milers de turistes europeus en qualsevol estació de l'any. Això no vol dir que, a l'illa de Sant Vicenç, si n'hi ha hagut, i en algunes pots estar tan sols com el pal de la “una” a l'esfera d'un rellotge. La més freqüentada a Mindelo és la de Laginha, una bella i extensa platja d'aigües turqueses que es despullen de colors en assolir la càlida i fina sorra blanca de la riba. Els nens juguen a les plàcides aigües tots els dies de l'any, totes les hores del dia, des que clareja fins quan el sol es pon amb majestuositat davant seu. En una de les meves properes vides, naixeré i moriré mirant-la, com va cantar Demis Roussos a Morir al costat del meu amor, «…em dormiré, mirant-te…».

Si vas oblidar el banyador a casa pots gaudir d'aquest espectacle a “pilotes”, però no a Laginha, sinó a altres platges de la petita illa de Sant Vicenç: Sant Pere, Salamansa, Badia das Gatas, Calheta Grande, Tropo… Pots arribar a elles amb uns minibusos que parteixen de la Plaça del Mercat Estrela de Mindelo quan s'ha ocupat el darrer seient. Per combatre la impaciència, es pot distreure fent una volta per la plaça plena de paradetes amb productes de tota mena i, si l'espera s'allarga, acostar-se al Mercat del Peix que es troba en una cantonada de la plaça. Si vols fer-te una idea del quefer quotidià dels capverdians, del que mengen i Nadóen, no hi ha res com viatjar amb les verdures, carns, peixos i fruites que embriaguen els sentits i omplen de colors i olors fins al racó més amagat de l'habitacle .

Cap al tard, un caminar assossegat pel llarg passeig marítim que recorre de punta a punta “La Medialuna de África” fa que es desperti la gana. Arribat aquest moment, es planteja la disjuntiva d'on gaudir amb el plat nacional, la cachupa o amb qualsevol plat de peix fresc acabat de portar de la mar. El dilema és triar entre els nombrosos restaurants de la localitat. Amb cachupa i música caboverdiana: morna, coladeira, funaná… «mato dos ocells d'un tret», em dic mentre s'activa a la meva mollera imatges del Moviment d'Alliberament Animal, tan ocupat aquests dies amb el tema del maltractament als bous, gats o amb les animalades dels polítics. La Pèrgola, al costat del mural de Cesária Évora, el Nautilos al passeig marítim, són bones opcions, però n'hi ha d'altres per a la resta de les nits que estiguis a Mindelo.

Vaig tancant aquesta primera part sobre el viatge a Cap Verd amb un vocable que defineix i identifica el caràcter dels seus habitants: “morabesa”. Aquesta paraula aplega valors com l'amabilitat, la cortesia, l'hospitalitat, el respecte, la tolerància…. És el missatge que volen enviar al món sobre ells, sobre què són i què fan, sobre el seu país. Això em porta a pensar en el nostre, en la nostra gent, en els nostres polítics i arribo a la conclusió que unes classes de “morabesa” no ens anirien malament a cap de nosaltres. Per ser més precís, diria que els polítics necessiten un curs intensiu i aquells que no superin l'examen, que abandonin l'escó o el seient a l'administració o on es trobin apoltronats.

A la segona part d'aquest article sobre Cap Verd entrarem en matèria sobre Mindelo: llocs d'interès, vida quotidiana, costums… També viatjarem a l'illa de Sant Antao, a una hora de navegació des de Mindelo. És l'illa més fèrtil de l'arxipèlag de Cap Verd i més ben valorada pels senderistes i per tots aquells que troben a la natura el millor antídot contra l'estrès i l'estupidesa. Espero, de nou, que l'article, les fotografies i el vídeo que acompanyo siguin del vostre gust.