Kae (Kate) Tempest és un creador britànic certament polifacètic ja que es va iniciar com a raper i compositor, encara que després va esdevenir novel·lista i autor teatral, es defineix no binari i, en aquests temps de descreïment, també creient, si bé, malgrat la seva ascendència materna jueva, no adscrit formalment a una confessió concreta. N'hi haurà prou amb afegir que se'l considera una de les figures més brillants del panorama cultural britànic del nostre temps del que ja s'han publicat a Espanya cinc de les seves obres: “Mantent ferm”, “Quan la vida et dóna un martell”, “Connexió ”, “Que es mengin el caos” i “De vegades”.
Serveixi aquest proemi per situar el lector en l'estrena al teatre Akadèmia de Barcelona de la seva tragèdia ”Paradise” que ha muntat Moreno Bernardi sobre traducció de Sadurní Vergés -no del text en la seva totalitat, hi ha nombrosos fragments recitats en anglès- i amb música interpretada al violí per David Flores, però no del Tempest compositor, sinó del director d'aquest muntatge.
Diu Moreno Bernadi: “Veig Filoctetes com la persona imprescindible que, tot i estar en la soledat més absoluta contra la seva voluntat, ha de passar pel dolor físic i el moral, pel dolor psíquic terrible de veure's abandonat pels seus millors aliats i quedar-se desnonat per sempre, abandonat a la seva sort i amb el dolor irrevocable en sentir-se traït. Amb “Paradise” desenvolupo una reflexió sobre la lleialtat dels valors personals i l'èxit, i explorant els límits extrems de la condició humana: la cova de Lemnos i el símbol del sinistre, l'honestedat i l'autonomia humana, la noblesa, el penediment o la fractura interna de la virtut, l'engany”
La versatilitat de l'espai escènic del teatre del carrer Buenos Aires permet, dins de la seva parvetat, posar en joc la imaginació i així s'ha creat una ambientació escenogràfica d'autoria desconeguda (a la fitxa artística apareixen els responsables de vestuari i fins i tot de joies, però no de l'escenografia) a base de pedres i branques d'arbre que es desplacen contínuament de lloc. Tot això per executar un text complex, laberíntic, ple de claus significants, que té com a eix dramàtic la peripècia de Filoctetes, el soldat grec que posseïa un arc i fletxa invencibles i la intervenció dels quals va decidir el final venturós de la guerra de Troia però que a aquesta versió veiem personificat a Roger Sahuquillo sol i abandonat, en un diàleg tens i pletòric de dramatisme amb Albert Montané. I encara que correspon a tots dos un indiscutible protagonisme, “Paradise” es materialitza amb una concepció coral en què intervenen, a més de l'esmentat Flores amb el seu violí -que executa de vegades estirat sobre el terra-, sis intèrprets més (Zúbel Arana, Maria Estela , Núria Dalmau, Uri Guillem, Sara Palomo i Aina Serena) que es desplacen incansablement per l'espai escènic, diuen, comenten, subratllen o canten, moltes vegades sobreposant unes veus sobre les altres en forma d'intencionat però confús guirigall.
Paradise és un espectacle d'una mica més de dues hores de durada amb una gran bellesa formal i un moviment d'escena mil·limètric i irreprotxable, en la brillantor del qual adquireix singular relleu el paper d'una complexíssima il·luminació que ha estat a càrrec de Lluis Serra.