“Jo mai abans havia tractat un marieta vell… mai havia estat cara a cara amb un marieta que tingués prop de noranta anys” diu Jesús Pascual a les primeres pàgines de “Voler com les boges. Passions mariques ocultes a la cobla de Rafael de León” (Càntic), un assaig a cavall entre l'anàlisi del significat subliminalment gai que s'amagava al cançoner d'aquest autor sevillà i la peripècia d'un personatge la vida del qual va estar estretament unida a aquest col·lectiu : Antonio “el Palomita”, originari de La Palma del Comtat, però establert a la capital sevillana. Un home modest, que es va guanyar la vida com a pintor de brotxa grossa, una de les professions més comunes entre les persones de la seva condició sexual a la Sevilla del seu temps.
Resulta interessant constatar que, segons Pascual, “els marietes durant el franquisme formaven part de la realitat social d'Andalusia sempre que s'hi fessin presents a través de determinades formes rígides, esforçant-se que els seus cossos i identitats cupiessin per l'única porta d'accés a l'àmbit públic que tenien permès creuar” el que implicava “l'ambigüitat, la connivència, la veu baixa, els codis secrets”. Això va permetre a la Palomita viure sense persecucions, traves, ni traumes: no va patir rebuig familiar, ni tampoc social i les seves veïnes, que conversaven entre elles assegudes al capvespre a les portes de casa seva, acceptaven naturalment l'entrada i sortida d'homes del seu domicili com a fruit d'encàrrecs de pintura o pagament de feines realitzades. Fins i tot recordava la “mili” com una de les seves etapes més felices, particularment durant les guàrdies nocturnes… I es va sentir feliç participant a la vida confrare, en què els gais cuidaven particularment del vestit d'imatges de la Verge i l'ornament dels passos processionals. “Si no hi havia maricons, la confraria no es movia, si sortia al carrer”.
La Palomita, durant el franquisme, “mai va percebre la repressió o mai la va percebre com a tal, perquè estava perfectament assimilada” i va poder, a més, viure feliçment amb el peixater Joaquín, el seu “mascle”, durant 58 anys!, més que cap matrimoni. Això permet subratllar justament la divisòria que aleshores existia entre l'homosexual passiu, la marqueta per antonomàsia, i l'actiu, que era el “mascle” ia qui ningú gosava considerar marica. Era una situació acceptada en què “les relacions sexuals amb homes considerats heters, moltes vegades casats o amb Novia, que passaven en secret, en què els marquetes feien de vegades d'amant extramatrimonial”.
Quina relació té tot això amb el text de les cobles de Rafael de León, l'home que va posar en vers la història sentimental de diverses generacions d'aquest país? Poeta insigne, a l'alçada dels Machado, amic que va ser de García Lorca, injustament minusvalorat per la seva dedicació al gènere lleuger, per cert, ell mateix gai i, alhora, noble titulat, va saber, segons Pascual, expressar subliminalment els problemes inherents a les peripècies amatòries homoeròtiques. Subratlla el seu caire essencialment narratiu i com a expressió de desig dolorosos i inabastables, l'imperi de normes socials, els finals malenconiós o resignats i la marginació com a fruit de les transgressions comeses. "A l'obra de Rafael de León l'expressió de l'amor apareix intrínsecament lligada a una idea de patiment" de manera que "sucumbir a l'amor és assumir el sacrifici". I suggereix una subtil identificació entre alguns dels seus personatges: així marieta/solterona o marieta/”l'altra” per concloure que “totes les històries d'amor que expliquen les lletres de Rafael de León són històries viscudes per mariques”. Afortunadament no va ser el cas d'Antonio “La Palomita”.