Oriol Genís dóna vida a un conjunt de textos literaris de Pasolini

A punt de fer mig segle des del tràgic assassinat de l'escriptor i cineasta italià Pell Paolo Pasolini, Mia Parcerisa ha recuperat alguns els seus textos, en particular la seva “Carta als joves infeliços”, per articular una funció dramàtica que presenta a la sala Atrium amb la veu d'Oriol Genís i el títol de “No hi ha fills innocents”. Es tracta, com diu l'autor de la dramatúrgia, “d'un compendi de la ideologia pasoliniana que l'Oriol diu, tot complementant-ho amb altres materials de Pasolini. D'aquesta manera, les veus de l'autor i l'intèrpret es barregen i confonen, es contradiuen i es qüestionen, en uns instants de comunió amb el públic que es tornen l'escenificació d'un arribat de Pasolini que és, a més, un arribat de l'Oriol com a ciutadà i com a actor”.

No estarà de més recordar, ara que han passat gairebé cinquanta anys, la figura d'aquest personatge emblemàtic de la cultura italiana del segle XX que es va caracteritzar per la iconoclàstia, l'inconformisme, la militància marxista no subjecta a disciplina partidària, el declarat antifeixisme i la seva condició personal homosexual, circumstància aquesta última que avui resultaria irrellevant, però que aleshores encara pesava com una llosa sobre les persones amb algun tipus de projecció pública i més si escau, ja que va actuar com un dels factors determinants del seu assassinat. En fi. una personalitat complexa i plena d'anfractuositats que no podia ocultar l'empremta de la cultura cristiana en què es va educar a l'extrem que l'ateu confés que va dirigir una de les millors, sinó la millor pel·lícula, sobre la vida de Jesús de Natzaret (“L'Evangeli segons Mateu”, protagonitzada, per cert, pel barceloní Enrique Irazoqui)

Resulta interessant retrobar-se amb el discurs ideològic de l'italià després del temps transcorregut en què el va formular perquè permet advertir per una banda l'obsolescència patida pels plantejaments de la teoria marxista l'expressió de la qual en la forma del socialisme real va resultar tan contradictòria amb aquells i més quan alguns dels nous feixismes són avui encarnats per antics comunistes. En aquest sentit, el llenguatge pasolinià abunda en termes que han perdut bona part de la seva vigència o del seu sentit primigeni i resulten de poca utilitat per analitzar el temps present. Sí, en canvi, pot tenir-la conservar el que podria haver de missatge a una joventut obnubilada pel consum Què hauria dit Pasolini si hagués conegut les generacions actuals esclavitzades pel consum implícit a les xarxes i els mòbils?

Dit tot això, i posats en dubte uns textos el major valor dels quals pot ser l'històric, el que és rellevant d'aquesta funció és la interpretació d'Oriol Genís que demostra qualitats actorals excel·lents. En el context d'una enginyosa arquitectura modular de Jaume Serrat que ocupa l'espai escènic de la sala Atrium, l'actor, amb el seu partenaire Pau de Nut que interpreta les músiques amb el violoncel, canvia d'indumentària, introdueix variacions a l'ambientació i, sobre tot, diu el text -o canta quan s'escau- amb impecable dicció i indiscutible capacitat en el canvi de registre. Dit d'una altra manera, és una d'aquelles ocasions en què l'espectador de teatre gaudeix no tant pel que li diuen, sinó per com els ho diuen, condició en aquest cas essencial per fer més suportable un text que a hores d'ara i per les raons que s'han comentat, resulta laboriosament digerible.