Racons parisencs

Gràcies a una crònica de l'extraordinari escriptor Manuel Vicent —apareguda a “El País” el 5 d'agost de 2009– a París m'allotjat a la ribera esquerra del Sena, al melic de Saint-Germain-Dès-Près. L'hotelet, a la Rue de Seine, és un dels escassos establiments Supervivientes d'una festinada era de bohèmia i rigorosa creativitat. L'elenc dels qui el van habitar és per reservar a aquesta hostatgeria un setial en un “Museu Imaginari”, el dels sostres que van acollir la ploma dels més talentosos escriptors dels últims segles.

Més endavant em vaig permetre citar, entrecometes, els paràgrafs en què el gran escriptor espanyol es refereix a una nòmina enlluernadora d'artistes, intel·lectuals i escriptors; i jo afegiria el pintor Cy Twombly i el psicoanalista Jacques Lacan. Vol la llegenda que aquest darrer, després d'haver adquirit el nu més escandalós de la pintura, va portar l'Origen del Món de Gustav Courbet, a La Louisiane, on s'hauria allotjat un cap de setmana, potser repensant la manera d'introduir a casa aquesta meravella de la censura —que ara ja es pot veure al Museu de D'Orsay— no sense escoltar l'estupidesa de les rialles o la indignació de les pudibundes i dels mojigats. És ben sabut que la dona de Lacan li va demanar que despengés del seu gabinet aquesta joia de l'erotisme, dient-li que “amenaçava els seus pacients i col·laboradors, però sobretot les dones”. El retret va arribar a tal nivell, que el germà de la dona de Lacan, el surrealista André Masson, es va atrevir a pintar una tela abstracta per sobreposar-la a la de Courbet.

Així que sobre aquest hotel entranyable, Manuel Vicent, amb els seus alts dots de sensibilitat, va escriure: “… quan em vaig instal·lar per primera vegada a l'hotel La Louisiane, de la rue de Seine, portat per la mitologia que donava per bona l'austeritat de aquest establiment per ocupar la mateixa habitació on havien viscut Juan Paul Sastre i Simone de Beauvoir durant anys i també Albert Camus, Juliette Gréco i tots els jazzistes nord-americans del moment. A l'ascensor gairebé no hi cabien dues persones i era extremadament complicat acomodar-se en aquest calaix si coincidies amb algun músic que portés l'estoig del seu instrument.

En aquest ranquejant ascensor havien pujat moltes vegades Charlie Parker i Dizzy Gillespie. De vegades conservava un rastre de perfum dens que havia deixat una model de Dior en pràctiques o aire d'alcohol de qualsevol bohemi.

El luxe de La Louisiane només era a la seva clientela… respirar l'abril de París embolicat en un gust d'ostres que pujava des del mercat ambulant juntament amb els crits dels verdulers, dutxar-se, baixar a l'ascensor en companyia, potser d'una model de cames llarguíssimes o d'un músic o d'un professor alemany o amb l'escriptor egipci Albert Cossery, que hi va viure durant 40 anys, saludar el vietnamita que atenia el telefonet, travessar les parades plenes de fruites i arribar al bulevard de Saint Germain per accedir-hi al cafè de Flore oa Les deux Magots i demanar d'esmorzar un cafè doble, un croissant o una baguette amb mantega i comprovar que a la taula del costat hi havia Alberto Moravia, sec i adust com un tronc, deixant-se seduir per una joveneta. Dilatar-se fins a mig matí amb la lectura del diari i explorar el Barri Llatí fins a recalar a la plaça de Saint Michel era el ritu.

La primera vegada que vaig entrar a l'hotel La Louisiane hi havia un cartell clavat amb xinxetes a una paret sense cap pretensió amb les 100 cares dels artistes més famosos que van viure a París durant l'època d'entreguerres. Molts s'havien allotjat en aquest hotel, Boris Vian, Giacommeti, Jean Genet, però jo llavors intentava seguir els passos a Sartre ia Albert Camus…”.

Una nit, després de sopar en un dels bistrot més antics de la ciutat, el Petite Saint Benoit, davant del departament de Marguerite Duras, em vaig oferir a la cantonada de la Rue Jacob, amb un lot d'objectes acabats de disposar perquè els portés les escombraries, producte d'un desnonament. Com sol passar amb les deixalles dels benestars, allò semblava un antiquari a l'aire lliure. Entre altres mobles, destacava un llit de llautó, de coure brunyit. I les restes de diversos maniquins. Un d'ells, sense cap, em va recordar a la Rue de la Femme Sanx Tête; allà on un bust clàssic marca el carrer on Baudelaire amagava l'amor de la seva vida, la mulata de la Martinica, Jeanne Duval, coneguda com la Venus Negra; la va immortalitzar també Claude Manet. Val a dir que a poca distància a peu d'aquest moll del Sena va viure una altra dona preterida, la cèlebre amant de Rodin, Camille Claudel, i que en aquesta mateixa direcció, Emile Zola, va situar el seu personatge principal, de “L'Obra”. Com podem deduir, la densitat de la riquesa artística, històrica i literària dels racons parisenques són un llibre obert.

Ni tard ni mandrós, com mana el lloc comú, en imaginar el lament de Camille, així vaig batejar l'enorme canell de talla de fusta i draps, contaminada amb sobres d'aliments i dejeccions, me la vaig posar a l'espatlla i vaig desencadenar les quadres que em separaven d'aquesta cantonada prodigiosa del Cafè de Flore, de la meva cambra d'hotel a La Lousiane. Vaig aconseguir introduir Camille amb sigil de personatge de novel·la “Noir”. Vaig obrir la clau de la banyera i li vaig donar un bany d'escuma i de sabons olorosos. Més tard, en un mercat ambulant àrab de Montmartre, li vaig comprar un vestit que li va donar un aire de jove mil·lenial, i em va acompanyar durant menjars improvisats en una habitació amb vista cap a la Rue de Seine, per on passava “La Maga” de Cortázar, amb inusitada freqüència…

De totes les presències espirituals propiciatòries que han viscut sota el sostre del que és el meu hotel preferit a París, he de celebrar l'empremta que va deixar l'escriptor egipci Albert Cossery, que va ocupar una recambra des que va acabar la Segona Guerra Mundial i hi va morir, a els 93 anys. Parlo del fantasma literari més poderós dels murs.

Nascut al Caire el 1913, Cossery va obtenir el Gran Premi de la Francofonia, pel conjunt de la seva obra. Va ser molt amic i d'Albert Camus, Lawrence Durrell, Henry Miller (qui el va publicar a Nova York), Jean Genet, Juliette Gréco, Alberto Giacometti i Boris Vian. Les males llengües li van anomenar “El Príncep de la Mandra”. Ell alimentava la seva fama, dient que escrivia només dues frases a la setmana. Curiosament, havent viscut des dels 17 anys fora del seu país, declarava “Sóc de cultura egípcia i llengua francesa, amb un món egipci. Penso en àrab". Cossery va ser un personatge destacat de Saint-Germain-Dès-Près; Esmorzava a “Les Deux Magots”, ia les nits se'l veia deambular pel barri, legant, amb un mocador de seda perfumat a la butxaca del blazer. Es deia que Albert Camus i ell van ser els galans seductors més distingits d'aquell món francès de post guerra, el mateix que va representar valors humanístics i artístics dels vols més alts, amenaçats avui dia per la ultradreta feixista.

No obstant això, aquest desplegament de bon vivant, de dandi, la literatura de Cossery va incursionar en temes dels baixos fons. Un dels seus èxits literaris juntament amb “Els Homes Oblidats de Déu” va ser el cèlebre “Mendiants et orgueilleux” (Mendicos y orgullosos, de 1955), que es va transformar en pel·lícula i en còmic, amb molt bona fortuna. El seu protagonista principal, Gohar, és un captaire. Després d'aquell personatge entranyable que va ser Albert Cossery, que declarava, referent a “La Louisiane”: "Mai he posseït res. Per què? En tinc prou amb la meva habitació d'hotel".