'Retrat de l’artista mort' convida a reflexionar sobre la barbàrie del feixisme

La sala de Gràcia del Teatre Lliure presenta “Retrat de l'artista mort”, un docudrama la dramatúrgia i direcció escènica del qual han anat a càrrec del director italià, fortament arrelat a Barcelona, Davide Carnevali. Pocs espais més adequats per a un muntatge d'aquest tenor que aquest espai escènic les característiques del qual permeten remodelar-lo a voluntat, una cosa molt necessària en aquesta obra ja que el seu desenvolupament requereix una continuada transformació o reacomodament d'alguns elements escenogràfics, atenent a més a més a la necessitat de disposar d'espai suficient per donar cabuda al públic quan és convidat pel protagonista de la funció a deixar el seu seient i sumar-se a la conclusió de l'espectacle.

Sergi Torrecilla, el protagonista, comparteix aspectes de la seva pròpia vida privada i ho fa en un llarg i complex monòleg on relata com va haver d'afrontar inesperadament el requeriment d'assistir a la reassignació judicial de cert habitatge situat a Buenos Aires que havia pertangut a un familiar, però entre les parets del qual s'amagava un tèrbol episodi de persecució política produït durant l'última dictadura militar. El protagonista es desplaça a la capital argentina per subsumir-se en la tragèdia del “desaparegut”, un músic que havia estat treballant a les partitures d'un compositor valencià, de manera que el fil de la narració estableix connexions amb una altra tragèdia que ens és molt més propera, la de la guerra civil espanyola. D'aquesta manera, Torrecilla se subsumeix en un joc d'identitats però, a més, s'endinsa en un laberint d'episodis personals que s'entrecreuen amb alguns dels grans esdeveniments històrics del segle XX.

El director es pregunta: “Com tornar la veu als qui han estat silenciats? Com representar a l'escenari un cos absent? Entre la investigació històrica i la policial, dissenyem un joc de variacions literàries i musicals que qüestionen la nostra manera de rellegir el passat i d'escriure la història amb una dramatúrgia en reescriptura permanent, construïda a partir de la memòria de persones i llocs, pensada per adaptar-s'hi a la biografia de l'intèrpret ia la ciutat on es posa en escena”.

La forta vinculació entre el text i l'actor fa que Torrecilla exerceixi en aquest cas gairebé més en funció de confessor que de mer intèrpret, cosa que dóna a la seva actuació una profunditat i una autenticitat gens impostades, sinó molt reals i, per tant, creïbles . La paraula s'enfila harmoniosament amb els silencis i, quan l'ocasió ho permet, amb la música de piano en un punt de coixí que constitueix en la seva globalitat tot un avís a navegants perquè “el retrat de l'artista es transforma en una reflexió sobre la barbàrie del feixisme que va travessar globalment el segle XX, però que podria reaparèixer avui dia”.