Alguns en diuen Irawadi i altres Ayeyarwadi. Alguns truquen al país Birmània i altres Myanmar.
Alguns llegiran aquest article i altres només el titular. Què volen que els digui?, doncs que cadascú carregui amb el seu mussol i si és capaç de lliurar-se d'aquelles nimietats que pugi amb mi a la barca, que salpem. Pel que fa a mi, ho diré Myanmar, simplement perquè és el nom que van posar el país el 1989 alguns anys després de ser una colònia de l'Imperi Britànic. I em pregunto, per què els britànics han necessitat tanta colònia? Potser no es dutxaven? Quant al nom del riu, vaig escoltar moltes més vegades als nadius que l'anomenaven Ayeyarwadi que Irawadi. Deu ser perquè, com que a les seves ribes es prenen les coses amb calma, no els va d'un parell de síl·labes més. D'altra banda, la ressonància que té a les orelles és diferent i si tenim en compte el to greu en pronunciar-lo, veiem que s'assembla al que utilitzen els nombrosos monjos budistes als seus precs.
Al febrer de 2021, CatalunyaPress va tenir a bé publicar un article que vaig escriure sobre Myanmar i el lector interessat hi pot accedir amb un simple clic sobre el seu nom. A aquells que estan impacients per llançar-se a l'aigua, us diré que ho farem des de Mandalay, la capital del nord. No des del pont U Bein, el pont de fusta de teca més llarg i antic del món, entre altres coses perquè travessa un llac tranquil pel qual els vilatans passegen i pesquen amb les seves petites barques. Tampoc ens llançarem des de cap de les cúpules daurades dels centenars de temples que es miren a les aigües del riu, ho farem des del port de la ciutat dels 100.000 monjos, Mandalay. Però avui, no, demà, perquè encara queden llocs i somriures per acomiadar-nos. Una bona opció per desplaçar-se és llogar una moto, tot el dia pot costar entre 5 i 10€ (10.000 i 20.000 kyats).
Capvespre a Mandalay i les nombroses cúpules de pagodes i monestirs, atenuen la lluminositat dels seus caps daurats mentre els monjos resen, una vegada i una altra, per la pau del món i per l'harmonia i l'assossec interior. Des del Turó de Mandalay veus com l'Ayeyarwadi es vesteix amb lluentons que projecten llums al so dels contornejos de l'aigua. I un es diu, de debò tens pressa a arribar al destí? No et sembla que el que tens davant dels teus ulls és un regal de la vida? Això, no és l'embolcall, és l'elixir que embriaga tots els sentits i que et condueix a un paradís personal on l'harmonia i la pau regnen per sobre de totes les coses. Llum i aigua ambarina ens transporten al mar de mars; la terra ferma ens recorda la nostra procedència; sikharas i kalases budistes, com els arquetips d'altres religions, ens expliquen el perquè i el perquè de la vida. Insisteixo, no t'adones que allò que t'està mostrant la natura supera amb escreix la mà de l'home? Repeteixo, de veritat tens pressa a arribar al destí?
Mentre prenc la mesura a aquestes reflexions, “de lluny m'arriba una cançó”, no la de Serrat, Paraules d'amor, sinó la de Julio “Pagodas” que em colpeja amb “que no es trenqui la nit, que no es trenqui ”. La taralrejar-lo i fent-li cas empalmo la nit amb l'alba i ho faig a l'embarcador de Mandalay, des d'on partiré amb les primeres llums de l'alba. No oblideu que les experiències no només són al destí, sinó que moltes estan al camí. De vegades ens centrem tant a l'on anem, que ens oblidem d'assaborir el còctel emocional que ens procura la ruta. Les destinacions et regalen cultura i coneixements, però la travessia t'acosta, una vegada i una altra, a l'interior de tu mateix. Si has d'estar presoner a l'avió, al tren, a l'autobús oa la barca que navega sense presses per l'Ayeyarwadi, opto per fer-ho sobre les aigües, encara que només sigui per reactivar a la memòria l'experiència que vam navegar nou mesos al mar de mars, l'Amiòtic.
L'avantatge d'aquest retrobament amb la vida intrauterina és que no et deixa col·locau per sempre i, recuperat l'oremus, podem prosseguir i gaudir del viatge. A l'embarcador de Mandalay amarren embarcacions de tota mena que et portaran per l'Ayeyarwadi fins a la localitat de Bagan, un dels llocs que un no es pot perdre si viatja a Myanmar, fins i tot més enllà, a la seva desembocadura al mar d'Andaman al oceà Índic. El cost de viatjar per l'Ayeyarwadi, entre les dues ciutats, pot oscil·lar entre un “gràcies per deixar-me pujar a la barca” fins a una mica més de 2.000 € en un creuer de luxe que inclou tot el que un pot necessitar i més. Si un se sent més viatger solitari que turista, el millor és fer-se amb un parell de moun, uns pastes dolces confeccionades amb farina d'arròs, llet de coco, panses… i pujar a qualsevol barcassa que navegui riu avall.
Una estreta passarel·la permet l'accés a coberta i després que hagin carregat el darrer fardell, salpem amb els primers llums de l'alba. Tirats a la “mar” no triguem a passar sota el pont de Yadanarbon que et porta des del sud de la regió de Mandalay fins a Sagaing, una més de les atractives zones de Myanmar i que un no es pot ficar en aigües sense haver-la visitat (es troba a 20Km de Mandalay). Desenes de monestirs no perden de vista l'Ayeyarwadi, ni tampoc la perden els monjos als kyats que els feligresos dipositen a les urnes perquè les seves oracions arribin a dalt de tot. Vaja, com a occident, perquè els diners, més que anar, volen. Ja ho deia Julito, “vola amic, vola alt”, i els diners als alts van, independent de la talla moral del que estigui a les altures. I, si no, que li preguntin a Koldo…, oa algun altre. Perquè dic jo, si n'hi ha, n'hi ha.
Dit això, sigui de pas i sense que serveixi de precedent, tornem al riu. Un bressolat per les seves aigües un s'abandona i deixa que la vista vagi recollint fragments del que es cou a un costat i l'altre de l'ample llit de l'Ayeyarwadi. Temples per donar i prendre, gairebé tants, igual o més que ermites, esglésies i catedrals del nostre entorn. El meu ull gandul, però no ximple, observa com a mesura que ens allunyem de les ciutats, cada cop les seves sikharas són més petites i les seves kalases més senzilles. Als monjos només els acompanyen els seus reflexos a l'aigua i comencen a cobrar importància les barques petites i l'activitat dels vilatans. M'agrada, surto de l'obnubilament, redreço l'esquelet i em concentro a cada tros d'aquells flocs d'humanitat caiguts del cel.
No necessites un creuer ni que et muntin escenaris per acostar-te als nombrosos llogarets ia la vida dels vilatans. No necessites dones que s'acostin al vaixell i pugin a coberta amb cistelles de flors, fruites o records, ni homes fent cabrioles de cap mena. Tota aquesta activitat teatral dels “vilatans” acaba quan baixa el teló i el creuer parteix per navegar a cop de xiulet. Agafat del xiulet em sento en llegir a la publicitat d'aquests creuers: «A les 8:00 AM arribaran a Sagaing i tindran interacció amb monjos, novicis, monges i nens. A les 10.00, tindran l'oportunitat de conèixer el convent i fer donacions a les monges residents. A les 11:00 tornen al vaixell per dirigir-se a Ava; a les 13:00 aperitiu i dinar a coberta; a les 15:00 excursió al palau Inwa. A les 17:20 …» Em pregunto, quantes vegades s'hauran de canviar de sabates? Per a un creuer pel Mediterrani em sembla correcte, “un d'igual a igual”, però, pel riu Ayeyarwadi no cal presumir davant els modestos vilatans. Entenc que aquesta vida cal omplir-la d'experiències, però, per favor, l'entrepà de calamars a Atocha. “Ai, qui maneja la meva barca que a la deriva em porta…”, canta Remedios Amaya.
A banda i banda de la llera de l'Ayeyarwadi hi ha petits llogarets com Yandabo, Gint Ge, Nyaung To, Sar Kyu…, tots amb un denominador comú: la vida senzilla. Els dies transcorren, des que el sol surt fins que es pon i de vespre a l'alba, a l'aire lliure, perquè a l'aire lliure treballen homes, dones i nens en els nombrosos camps d'arròs o altres de menor importància com el cotó, etc. ; atenent el bestiar o sortint a pescar a les seves petites embarcacions; modelant el fang amb les mans fins a confeccionar recipients per a l'aigua, l'arròs, el gra… Els nens, aprenen allò bàsic i juguen a l'aire lliure. A les mans no hi ha aparells electrònics que impedeixin la comunicació i, les relacions personals, es forgen amb els senzills jocs que els ajuden a cultivar les seves habilitats. Les nits no són fosques, perquè a través de les escletxes de sostres i parets de canya se segueixen veient les estrelles.
L'Ayeyarwadi és la llar de dofins, barbs, anguiles, xannes… i de tots els vilatans que viuen a la vora. El riu és l'escola on s'aprenen valors bàsics com el respecte, la convivència, la feina, la cura personal, el valor de l'amistat. A les seves aigües es troben tot allò que l'ésser humà necessita per omplir l'estómac, sanejar el seu cos, refrescar la ment, tertuliar amb els veïns i alleujar de suors i fang la roba amb què treballen, mengen i dormen. El riu els permet, a més, desplaçar-se d'una riba a l'altra per intercanviar productes i aliments amb altres llogarets, per aprofundir en les relacions entre iguals. Les petites embarcacions, a rem o impulsades per petits motors amb hèlixs acoblades, van d'una banda a l'altra sense contaminar les aigües ni el soroll que superi els decibels del murmuri de les onades.
Distret amb tot allò que ens ajuda a posar en valor tots aquells ingredients que converteixen l'ésser humà en un plat digne d'assaborir, arribem a la ciutat de Bagan, antiga capital del país declarada per la UNESCO, fa pocs anys, Patrimoni de la Humanitat . Sobre una terra àrida s'assenten milers de temples budistes als quals els terratrèmols freqüents els recorden la temporalitat de la matèria. Des que Marco Polo, en els seus viatges a Orient, va posar els peus en aquesta enlluernadora ciutat, milers de viatgers han transitat per ella abans de marxar cap a “L'Altre Barri”. Sobre ella escriuré en un altre article, més aviat que tard, i, espero, que el lector em perdoni per aplicar aquest “interrupte”.
Estimats lectors, desitjo que els seus dies transcorrin plens d'alegries per la llera d'aquesta vida. Pel que fa a mi, deixo l'Ayeyarwadi per atendre altres assumptes, entre ells, hi ha el proper article que escriuré sobre el meu recent viatge a Mindelo, a Sao Vicente, Cap Verd. No se'm vagin gaire lluny ni m'apliquin un “interrupte” si no ve a tomb. Com altres vegades, espero que us agradin les fotografies i el vídeo que acompanyen l'article.