La narrativa és un reflex fidel de l'època en què va ser escrita i l'obra de l'escriptora britànic-nord-americà Frances Hodgson Burnett constitueix un curiós retrat de l'estratificació social, els valors i l'ambient de les classes privilegiades, així com el paper de la dona a la societat britànica a cavall entre els segles XIX i XX, és a dir, la societat victoriana que tenia un peu posat a les illes i l'altre a l'Índia. N'és una bona prova “La formació de la marquesa”, una novel·la d'aquesta autora que recupera Edicions invisibles i la lectura de la qual resulta a hores d'ara fascinant, per no dir tremendament provocadora.
Hodgson crea un personatge que avui sembla extemporani, el d'Emily Fox-Seton, dona de bon bressol però parvos mitjans econòmics, que intenta subsistir exercint com a persona de confiança de senyores principals el favor de les quals guanya gràcies a la seva disponibilitat, bon tracte i excel·lent gust . Aconsegueix conèixer el marquès James Walderhurst, un vidu cinquanta i sense fills pretès per nombroses joves casadores, però que acaba trobant per atzar a la desvalguda senyoreta una segona esposa complaent a qui treu de la misèria i eleva a la condició nobiliària, encara que aquesta decisió provoca la gelosia de cert parent que veu esfumar-se els seus drets successoris al títol i les riqueses de l'acabalat personatge.
Diuen els editors que aquesta novel·la comença com “La Ventafocs” i acaba com a “Rebeca” i la definició és encertada. En efecte, allò que al principi té totes les traces de ser una novel·la romàntica, es complica amb l'arribada de l'Índia els parents llunyans i preterits del marquès, als quals acompanya un sinistra serventa nativa, mestra en pocions i encantaments i disposada servir la seva mestressa utilitzant tota mena d'artificis, de manera que allò que semblava un relat feliç es complica fins al punt de convertir-se en certa mesura en una novel·la d'intriga que, dit sigui de passada, acaba feliçment com ha de ser.
Cal llegir “La formació de la marquesa” procurant anar més enllà de l'eix argumental pròpiament dit que no té un interès excessiu i tractar d'anar detectant com subjauen en la narració els esquemes mentals propis de l'època i, en particular, els de la societat privilegiada. Per això l'heroïna, és a dir la protagonista, sigui una dona intuïtiva sí, però poc intel·ligent, bona al punt de semblar ingènua, si no ximple, que prové “d'un món on el matrimoni no tenia gaire a veure amb l'enamorament” (tot i que ella acabi enamorada fins a les catxes del seu marquès), capaç de ruboritzar-se per qualsevol motiu, fidel complidora dels convencionalismes socials, que dedica la seva jornada “als deures i plaers femenins”, es mou en un món on tota jove de bona família aspirava -ella també- a estar «establerta», és a dir, casada amb un home de possibles i el seu encant més gran ha de ser el de “oferir sopars decents”. Aquests trets permetien desenvolupar-se adequadament en una societat en què “ja res no és moral o immoral”, encara que “les persones sense diners han de ser decents”, mentre que els que en tenen tenen en canvi han de tenir “bons modals” perquè si n'hi ha “no incompleixen els deu Manaments”.
"La formació d'una marquesa" ha de llegir-se amb plena consciència del moment en què va ser escrita i publicada, tenint en compte que l'univers que descriu és copernicanament diferent, si no oposat, a l'actual, i desafia tots els valors avui generalment acceptats, molt en particular els referits al paper de la dona. Sense aquest prudent distanciament pot provocar molt més que mera sorpresa, potser reaccions indignades, si no iracundes.