“El tardor no arriba mai” o el desencís de la utopia revolucionària juvenil

Albert Camus va estrenar a París el 1949 el seu drama “Los justos” en què plantejava la divergència existent entre dos punts de vista sobre un mateix procés revolucionari: el romàntic i el radical, una antinomia que l'escriptor franc algerià situava a la Rússia de principis el segle XX, però que la història ens demostra que sol ser molt freqüent en nombrosos processos anàlegs. Doncs bé, prenent aquest precedent com a font d'inspiració, Lali Álvarez reescriu aquest dilema a La tardor no arriba mai (Aquitània), situant l'acció en aquest cas en el context d'un grup juvenil contemporani que no seria inimaginable que pogués emergir en la nostra proximitat.

En temps de produccions teatrals austeres, cosa que significa que amb pocs personatges, Álvarez ha comptat en aquest cas amb vuit intèrprets, fet que suposa per aviat un esforç indiscutible. Alba Prim, Bruna Jausà, Cira Mrtínez Porter, Diego Neira, Gemma Charro, Júlia Sanfeliu, Mariona Pagès Buixeda, Paula Puig i Santiago "Pistachin" Arcos donen vida a un grup de joves disposats a canviar la situació del món on viuen de forma violenta, però aquest objectiu ensopega amb nombroses dificultats: des de les inherents a la pròpia acció, que ha d'eludir la intervenció de la policia, a les mateixes relacions que s'estableixen entre els membres del grup que no són aliens a l'emergència de la policia atracció i el desig propis de l'edat. Però el dilema fonamental està en el fons de discernir fins a quin punt és legítima la violència quan el seu exercici pot afectar innocents, per exemple, uns nens que juguen a l'espai públic inadvertits de qualsevol perill i a si el revolucionari que opta per un problema de consciència a avortar lacció programada és un heroi o un traïdor.

Álvarez ha optat per imprimir al desenvolupament de l'acció dramàtica un ritme acusat que en molts moments adquireix la cadència pròpia d'una coreografia, amb passos de ball grupals inclosos. Cal dir que els intèrprets es mouen amb soltesa, encara que no sempre atinen amb el to de veu adequat, cosa que fa que el text no sigui sempre clarament audible. D'altra banda, la luminotècnia és manifestament millorable malgrat la imaginativa –i paupèrrima– utilització de llanternes, una innovació curiosa, però que no deixa de manifestar una evident precarietat de mitjans. La conseqüència és que hi ha moments en què qui parla ho fa des de l'ombra.

A “La tardor no arriba nunca”, que s'ofereix al teatre Aquitània, hi ha soterrada una intenció sens dubte lloable que potser no arriba al punt de cocció desitjable.