Liu Xinwu és un famós escriptor xinès amb una important obra literària en el seu haver que ha merescut diversos guardons. Un va ser per a “El banquete de bodas” (Càntic), novel·la coral en què l'autor descriu les formes de vida de la classe mitjana pequinesa al voltant de l'any 1982. És a dir, quan, superada la traumàtica i devastadora experiència de la revolució cultural i mort Mao Tse Tung, l'Imperi del Mitjà s'obria a noves formes de vida que ha compatibilitzat una dictadura de partit únic comunista amb un sistema econòmic creixentment capitalista.
En realitat, de tracta d'una novel·la polièdrica en què l'autor, al voltant d'un eix narratiu principal, que és el relat dels assenyats detalls que revesteix la celebració dels esponsals dels joves Xue Xihue i Pan Xiuxa, teixeix un ampli ventall d'històries particulars sobre diferents personatges que o bé assisteixen al casament, la contemplen des de la seva relació d'amistat o veïnatge o s'hi entrometen sense haver estat convidats. Tot això es desenvolupa a més a més en un espai molt concret situat al nord de Pequín, cap les torres de la Campana i el Tambor: un “siheyuan”, terme que significa “pati unificat de quatre costats i de fet consta de quatre fileres de cases, disposades en un quadrat amb un espai al mig… aquests quadrats estan plens de variacions i les seves estrictes proporcions contenen multituds incalculables… l'entrada principal mai estarà al centre d'un dels costats, sinó a la cantonada sueste o nord-oest i està elevada de manera que hi ha entre tres i cinc esglaons de pedra que hi condueixen des del carrer… generalment eren la llar de la classe mitjana: personal de palau, comerciants, burgesos, camperols que s'havien fet rics i aristòcrates que havien patit revessos”. En definitiva, una col·lectivitat que compartia no només espais en comú, sinó fins i tot serveis, com ara els sanitaris o el subministrament d'aigua.
La trama argumental permet explicar com se celebraven les noces al voltant de l'any esmentat (amb una referència temps anteriors oa l'època de la revolució cultural). “Els casaments solen seguir aquests passos: primer, el cotxe nupcial arriba a casa del Novio entre focs artificials i confeti amb decoracions vermelles de doble felicitat a la porta; segon, se celebra la cerimònia nupcial a casa de lhome. Tots els amics i familiars de la recepció són del costat del Novio i els més importants es queden a dinar, si la dona viu lluny només es queden les persones que la lliuraran (normalment les tietes o cunyades), els pares i altres amics i parents no solen ser presents; en tercer lloc, aquell mateix dia o l'endemà, el Novio acompanya la Novia de tornada a casa, normalment amb bicicleta o autobús. Ara toca a la família de la Novia organitzar una recepció per a amics i parents, els més importants es queden a sopar. En quatre lloc, aproximadament una setmana després, els Novios i els seus familiars directes es reuneixen per a un altre àpat, normalment a casa del Novio, encara que de vegades la família de la Novia és l'amfitriona. I aquest és el gran final de tot casament”. Com es pot comprovar, un cerimonial força complex que exigeix despeses importants capaces d'endeutar les famílies -els menjars poden tenir fins a una vintena llarga de plats i com a mínim tres tipus de begudes- i tot això per assolir les “quatre fortunes”: l'amor entre marit i dona, l'amor entre generacions, l'amor entre amics i veïns i “l'esperança que la nostra pàtria arribi a les quatre modernitzacions”.
Aquest relat s'incardina en el marc de la Xina contemporània pel que són constants les referències a l'assenderejat i recent passat viscut per aquest país al llarg del segle XX: l'ocàs de la dinastia manxú amb l'últim emperador Puyi, la república, l'“època dels bandits”, la invasió japonesa, l'anomenada “alliberament” –és a dir, el triomf comunista–, les desastroses experiències del nou règim –la pitjor de totes, la insensata “revolució cultural” amb deu anys perduts,” un espai en blanc” dominat pel caos- i, en fi, la darrera època en què el comunisme polític ha aconseguit compatibilitzar la seva supervivència amb l'emergència d'un sistema descaradament capitalista.
I, en fi, tot això ho amaneix l'autor amb una miríada d'històries personals: la central, la de la pròpia família dels Novios, amb la singular tia Xu, l'organitzadora del casori, i l'oncle Xue, antic lama secularitzat, com també la del cuiner Lu Xichun, l'intel·ligent jove Xun Lei, l'enredona veïna Zhan Liying, els emprenedors Xinger i Zoer, la cantant Zhizhu, el maleducat Luo Baosang, el tímid funcionari Pang Quibin, l'editor de poesia Han Yintan, l'avi Hu i l'anciana Hai amb el seu nét el jardiner Xipoin, que va arribar a conèixer la nefasta madame Jiang Quing, l'última dona de Mao, i en fi un llarg etcètera. No falten nombroses al·lusions a usos i costums locals: l'ambient de carrers dels barris populars, els “esglaons inferiors” en l'estructura social pequinesa, la institució dels “captaires professionals”, el mal funcionament de la vida comercial o la influència que adquireix a la vida personal la condició de membres del Partit Comunista; a més de nombroses al·lusions a les tradicions gastronòmiques, incloses el gos estofat i el summe de llenties.