El segrest de Mari Àngels Feliu, un cas que va commocionar la societat espanyola, especialment a Catalunya, va tenir lloc el novembre del 1992 a Olot (La Garrotxa). La desaparició i el posterior segrest es van convertir en un dels casos criminals més mediàtics i complexos de l'Espanya dels anys 90.
Feliu va ser segrestada per un grup criminal quan sortia de la seva farmàcia. Els segrestadors, buscant un rescat lucratiu, van mantenir Feliu en captivitat durant 492 dies, un període durant el qual la societat catalana i espanyola van seguir el seu cas amb preocupació i esperança.
El lloc on Mari Àngels va ser retinguda es va revelar com un zulo subterrani, on ni tan sols podia estar drets. Aquest habitacle es va construir específicament per mantenir-lo en captivitat, demostrant la premeditació i la gravetat de l'acte criminal. La cel·la estava ubicada en una zona rural, fent encara més complicat tant la seva localització com les feines de rescat.
L'alliberament de Feliu es va aconseguir finalment sense el pagament del rescat demandat, gràcies a la pressió policial ia les investigacions dutes a terme. El seu alliberament va ser un moment de gran alleugeriment i alegria per a la seva família, els veïns de la ciutat on vivia i treballava, i la resta de la societat.
El segrest de Feliu no només va tenir un profund impacte en la seva vida personal i la de la seva família, sinó que també va deixar una marca indeleble a la societat, tant catalana com espanyola, ressaltant vulnerabilitats a la seguretat pública i la necessitat d'enfortir les respostes de les autoritats davant dactes criminals daquestes característiques.
El cas va ser àmpliament cobert pels mitjans de comunicació i, amb el pas del temps, s'ha convertit en un tema d'estudi en criminologia, psicologia del segrest i tractament mediàtic dels casos de segrest, ressaltant l'evolució de les tàctiques policials i la importància de la cooperació internacional en la lluita contra el crim organitzat.
Aquest esdeveniment tràgic subratlla la importància de la resiliència, tant a nivell individual com comunitari, davant d'actes de violència extrema i la capacitat de la societat per unir-se en suport a les víctimes i les seves famílies.