Miquel Escudero: "Vaig escriure sobre el meu gat sense idolatrar-lo ni menysprear-lo"

Miquel Escudero, autor de 'Duelo por un gato'

Miquel Escudero compagina les classes de Matemàtica Aplicada a la Universitat Politècnica de Catalunya amb l'elaboració d'articles per a diferents mitjans de comunicació. Ara, s'ha llançat amb un llibre, 'Duelo por un gato' (Ediciones Click), en què l'experiència personal amb Falcó, que va passar a ser un membre més de la família, inspira un relat familiar en què el gat es converteix en un ésser molt estimat.

Per què moltes persones veuen un gos o un gat com un membre més de la família, i altres com un animal sense més que no té aquest reconeixement?

Els éssers humans tenen moltes maneres de ser diferents, hi haurà pares que siguin molt afectuosos amb els seus fills i pares que puguin ser molt aspres i absents.

Falcó és el gat que inspira la història, quin paper va jugar en la vostra família?

No es tracta d'idealitzar-lo, es caricaturitza, amb les seves modificacions. No és una biografia meva, sinó que a partir d'una història familiar intento explicar de manera agradable, interessant i fins a cert punt, divertida, aquesta situació. És la vida d'un gat i, alhora, la vida amb un gat.

El gat, des del principi es veu com algú que no és un gerro, és un ésser viu. No hi ha una voluntat d'exhibir un comportament idealitzat, es tracta de transmetre l'esforç d'extreure un gram de felicitat en el que t'envolta, vaig escriure sobre el meu gat sense idolatrar-lo ni menysprear-lo.

El descrius com esmunyedís.

Són així, són independents, fràgils, però no esquerps. Tenen un grau de tendresa molt gran. Al gat el vam adoptar nosaltres poc després de néixer, però ell també ens va adoptar a nosaltres. És una cosa recíproca. Es genera un grau de bellesa que no és embafadora.

És transmetre un testimoni de com poden ser les relacions familiars, o com li agradaria que fossin, com pots fins i tot donar-te una oportunitat en un escrit del què podia haver estat i no va ser.

Com és que els gats de la novel·la, Falcó i Isis, i, en general, els gats, són tan independents i alhora els encanta que els acariciïn?

Sí, però no massa. Cal trobar el punt, i el punt el va descobrint un a partir d'assajar, provar, equivocar-se i tornar a provar, sense ansietat, no hi havia intenció de voler deixar-ho tot arrodonit, no hi ha pressa. L'animal no és propietat teva. Hi ha un grau de familiaritat en el qual el lector, en major o menor grau, es pot reconèixer.

Com es contagia l'alegria felina?

En el moment en que tu ho reconeixes com a ésser viu, però no estàs tota l'estona marejant-lo i estrenyent-lo, sinó deixant-lo una miqueta tranquil. Quan aconsegueixis aquesta línia de distància de l'animal, ell s'acostarà generant un afecte gran.

Això és secundari, perquè la teva vida no gira al voltant de l'animal, la teva vida gira al voltant de les teves preocupacions de la feina, etc, però en el moment en què estàs a casa o fins i tot quan estàs fora penses 'no li puc deixar quatre dies sol' i penses en què tingui aigua i menjar, sense més, sense apocaments.

A vegades. la vida, l'art de viure, és incorporar la teva experiència. Es tracta de generar un grau modest de felicitat, no es tracta de generar una família.

Vas escriure 'Duelo por un gato', en part, com a homenatge a Falcó?

Una mica sí, ja ho dic en el començament: "Ahir vaig abandonar el meu gat". És un ésser irrenunciable. És deixar una empremta d'aquesta experiència, de l'animal, de la vida del gat, de la vida amb el gat. És donar-se una segona oportunitat literària, aquí hi ha la manipulació, però no en el sentit pejoratiu.

Quant de temps va passar entre que va morir Falcó i vas escriure el llibre?

La primera línia potser la vaig escriure al cap de cinc dies, després ho vaig deixar, i la novel·la sencera cinc anys després.

Necessitaves el teu propi temps de dol?

Sí, de dol i de perspectiva. No volia fer-ho com fos, fins que va arribar un punt en què em vaig posar, i vaig ordenar el meu temps per poder-ho fer. El primer lector era jo; el segon, la família. Això era l'important per a mi, ho vaig fer amb il·lusió.

Què tenen en comú el Falcó literari amb el Falcó real?

El que han estat estimats. El gat és molt estimat com a personatge literari, crea una realitat.

I com canvia la vida quotidiana d'un animal tan estimat en una família?

És el que intento descriure amb imatges, com una petita pel·lícula en què va apareixent una selecció de situacions. El canvi és una manera progressiva, des del moment d'incorporació familiar, en contrast amb el fet que era un animal amb el qual no pots interactuar tant, com una cadernera o una tortuga, que també tenia.

Va canviant en el moment en què tu el vas adoptant i et diuen 'no l'atordis', respecta'l, deixa-l una mica solt. En el moment en què es perd, posa una mica a prova els nervis, no ja només la inclinació que té l'animal, et planteges que haurà passat, o si no el tornaràs a veure.

Com un professor de Matemàtica Aplicada escriu tant en mitjans i es llança a la novel·la?

En el meu cas ho he buscat, per vocació literària. Crec que el meu primer article el vaig escriure per a 'La Vanguardia' i era 'L'efecte Mateu en el món científic', sobre l'efecte Mateu del sociòleg nord-americà Robert K.Merton que és Premi Nobel d'Economia.

L'efecte Mateu assenyala que en les publicacions científiques, en què hi ha diversos autors, escriu una primera sèrie una persona de major relleu, l'article agafa major visualització; no importa que potser l'autor nobel sigui el doni més idees, és gràcies a estar apadrinat per un autor reconegut, que és coautor, que destaca i brilla.

Si ets una persona anònima o poc coneguda se't presta poca atenció i se't llegeix poc. En aquest punt, tenim relació amb l'animal. Si tens afecte a l'animal de manera desinteressada, pots rebre aquest grau de tendresa i felicitat per mínimes que siguin.

L'important és fer el que a un li agrada?

L'efecte Mateu diu 'si no és conegut, no ho llegiré, perquè no tens referències. Tan important és que la teva obra sigui reconeguda? L'important, primer, és que tu reconeguis el seu valor, que ho hagis pogut gaudir. Si t'ho reconeixen, bé; si no t'ho reconeixen, doncs també.

A ningú li amarga un dolç, però què és l'important a la vida? Quina és la jerarquia de valors personals? A mi aquest ser mínim em generava un grau de felicitat i amistat molt superior a moltíssims éssers coneguts. Molts éssers humans que conec no em podien inspirar el mateix respecte i afecte que podia tenir per aquest animal, reconeixent perfectament que un és un animal i un altre és un ésser humà, sense exageracions de deïficar un animal.