Walter Riso: "Hi ha una nostàlgia feliç que fa olor d'infància"

Walter Riso retrata la immigració italiana a Argentina a 'Pizzeria Vesubi'

Walter Riso, conegut com a psicòleg clínic i formador de terapeutes, s'estrena en la novel·la amb 'Pizzería Vesubio' (Espasa), una història que barreja biografia i ficció en la qual relata la vida d'Andrea Merola. Tant Walter com Andrea van néixer a Nàpols, van arribar de petits a Buenos Aires, i ja d'adults van fer el viatge a la inversa per conèixer les seves arrels.

En la novel·la, la família, els records, les olors i els sabors són importants, a què té gust la nostàlgia de l'immigrant?

Hi ha una nostàlgia feliç que fa olor d'infància, per a alguns serà el cafè amb llet, per a altres la pizza i per a altres la truita de patates. Per a mi, la nostàlgia no és un record. Si tu vas a la terra que estranyes, la nostàlgia segueix aquí, i quan tornes, la nostàlgia perdura. La nostàlgia és una realitat que està ficada en els teus ossos.

La memòria és emocional bàsicament. La nostàlgia feliç genera enyorança i et deixa lligat a les teves arrels. El dia que un no tingui nostàlgia haurà perdut la seva identitat. Avui dia, amb tota la immigració que hi ha, per la crisi, la gent jove que jo conec que va a una altra banda, el primer que fa és preguntar on hi ha un lloc en què es vengui xoriço espanyol o pernil.

Quan un emigra, es porta també les seves pròpies receptes?

El menjar és una cosa molt bàsica que crea vincles. A Itàlia o a Espanya la cuina és un ritual. Era impossible parlar d'immigrants sense les olors i els sabors. Cada cuina d'immigrants és un laboratori experimental, perquè si vas demà al Japó i vols fer una cuina de papes com ho fas? Amb quin ous? I on hi ha ceba? I diràs com és que aquí no m'està sortint igual. Aquest reproduir les receptes és com sentir que la pàtria encara hi és.

Per descriure tan bé l'elaboració de plats, cal ser bon cuiner?

Jo sóc bon cuiner. Diria que si no hagués estat psicòleg, hagués muntat un restaurant. La Pizzeria Vesubio va existir, en una altra part, però va ser real, i des de petitó la meva iniciació a la cultura italiana va ser aprenent a cuinar. Totes les receptes que poso en el llibre són reals, i quan escrivia el llibre les preparava. M'asseia amb una Parmigiana d'albergínies i de zuccini, per exemple, i posava música. És una cosa com interactiva, veia les imatges i les reproduïa.

En la novel·la, tant el protagonista, Andrea Merola, com altres personatges, de vegades observen un objecte i els transporta a una altra època. Quina importància tenen els records en el present?

Jo penso que som memòria. Veure el present sense la memòria potser ho ha fet Buda o professionals de mindfulness i la meditació, però en aquesta època els immigrants arribaven com a polissó en el vaixell, sense saber l'idioma, sense un peso a la butxaca, i sense fotos. No hi havia fotografies.

Andrea veu una sola fotografia. És com que no hi havia història, llavors la història on anava a estar? On eren les arrels, la identitat? A la memòria. Totes les teves experiències són a la memòria, per això és difícil crear una cosa totalment nova, perquè sempre està agafat de l'antic.

Andrea recorre ciutats en les quals tu també has estat, com Buenos Aires, Nàpols i Barcelona. La mirada d'Andrea, pel que fa a descripcions, és també la teva?

El llibre té moltes qüestions biogràfiques i també té molta ficció, però les sensacions són les mateixes, situades en un altre lloc o en un altre moment. Hi ha parts que em van passar, o que ja no sé si les vaig imaginar o si realment van ocórrer. Com algunes de les persones napolitanes han mort, tinc una tia de més de 90 anys, no tinc a qui preguntar. Andrea sí que té a qui preguntar, jo no. De vegades escric sobre com m'hagués agradat que haguessin estat les coses.

En quins casos?

Per exemple, en la relació fill-pare. És una línia narrativa molt forta. Vaig llegir altres llibres, alguns de Paul Auster, sobre aquesta relació i veia que els pares eren diplomàtics, gent important... El meu pare era un desastre, no tenia com viure, sortia cada dia amb un barret de mariner porta a porta per veure a qui podia vendre teles falsificades, igual que els meus oncles.

La majoria d'aquestes lectures no em van servir, a excepció d'un autor italià, César Pavese amb 'La lluna i les fogueres'. També estic influenciat per Colòmbia, com 'Cent anys de solitud'. Hi ha una mica de neorealisme. No dic que la pizzeria sigui un Maconco napolità, però hi ha escenes que un pensaria que són no reals i, en canvi, van ocórrer.

La Pizzeria Vesubio és un personatge més?

És un personatge que té vida, és com un catalitzador, i Andrea, que és psicòleg, munta una consulta a la pizzeria, que ja és estrany. Aquí dins està l'essència mateixa de la identitat. Anys després, ell ho compara amb Barcelona. Ell vivia al costat d'un gran mercat, l'Spinetto, que era un formiguer de gent, menjars, olors, cridava un 'tàperes napolitanes' i anaven tots cap allà corrents. Quan arriba aquí i veu la Boqueria, s'espanta, perquè la veu com una boutique, perquè no estan les olors del mercat, el veu molt organitzat.

Aquí comença a reproduir, que és el que li passa una mica quan la seva família arriba a l'Argentina, que és que comença a estranyar i a comportar-se com un immigrant, i diu que el mar no té ones. Finalment, es deixa atrapar per Barcelona, la guapa, que és també la gastronòmica.

Ser psicòleg, t'ha ajudat a crear perfils molt creïbles de personatges? La mare que ho fa tot pel nen o la primera parella d'Andrea, que resulta insuportable, estan molt ben definides.

M'ha servit molt, tot i que he tractat que no es noti al psicòleg. Crec que els personatges tenen una evolució lògica i una coherència, alguns són entranyables i altres no. També m'ha servit haver fet teatre durant molts anys, i he escrit per a teatre amateur. Això em va servir per als diàlegs, hi ha escenes que són teatrals.

Com quan els homes italians de la mateixa família es preparen per a una venjança i cada un se situa en un lloc estratègic preparat per a la baralla, és com una pel·lícula de cinema.

És una pel·lícula de neorealisme italià, que mostrava les coses durament i com eren. També quan hi ha un mafiós al bar i la família ho defensa. El psicològic hi és aquí, en canvi, el retorn d'Andrea a Nàpols és molt personal, és gairebé meu. Vaig anar a veure exactament on havia nascut. També vaig voler allunyar-me una mica de militars a les oficines. Hi ha una experiència dura, però això ho passo de costat. Tampoc parlo de Franco a Espanya.

Hi ha una cosa molt impactant per a la gent que venia després del 75 que mai he vist escrit: la gent que venia de l'Argentina venia d'una dictadura que és un forat negre, i arribava aquí, que és una supernova, que era la democràcia, amb tot el seu 'destape', que es podia pensar al carrer. Aquest canvi que pateix Andrea també és impressionant.

És com si estiguessis a la presó i comencessis a assaborir la llibertat. M'agradava que s'enamorés d'una andalusa perquè també hi ha una història forta d'immigrants. La petició de mà que descric també em va passar a mi, però a Colòmbia.

Per què et vas llançar a la novel·la, després de 25 llibres traduïts a 13 idiomes?

Quan escric psicologia, he de ser molt responsable, i això implica buscar evidència empírica, traduir adequadament... Però aquí no vaig sentir això, vaig sentir certa llibertat, certa alegria. Vaig sentir que havia de ser menys responsable.

Vaig voler deixar aquest testimoni a través de la ficció, però vaig voler escriure per a mi, fora del meu paper de psicòleg.

Espero que qui la llegeixi la gaudeixi tant com jo escrivint-la. Jo plorava, reia, passava per mil estats. És un regal que em vaig fer a mi mateix i vaig voler fer-li també als meus lectors, sense pretensions. Això és el que em va sortir. Vaig quedar content, i crec que no la podria fer de nou, no seria capaç, és que hi ha coses que em van sortir, que ara les llegeixo i penso 'això, d'on va sortir' i va sortir del més profund.

Com vas crear Andrea?

Andrea és una mica l'antiheroi, al final té un acte de dignitat molt fort. És un bon tipus que passa per moltes peripècies: la traïció que pateix, perdonar l'amic, perdona el que els napolitans pensen que no han de perdonar, i també perdona la mamà. Hi ha secrets, com en totes les famílies, coses que no s'han d'explicar, o que s'han d'explicar però quan cal fer-ho.

La vida quotidiana ja té la seva complicació per ella mateixa?

Sí, en la quotidianitat ja hi ha el conflicte, a vegades no cal buscar grans trames perquè el dia a dia ja les dóna. Molts dels personatges de 'Pizzería Vesubio' no resolen les seves contradiccions, segueixen amb elles fins al final.

Els secrets i el que no es diu marquen molt, més que conèixer estat civil, domicili, estudis i feina?

Quan a un li pregunten qui és, diu sóc periodista, o sóc psicòleg, estic casat i tinc dues filles. He tingut una relació amb el meu pare molt complicada, això no ho diem, no en presentem amb la nostra identitat.