Sergi López: "La missió profunda de l'art és tenir vocació transformadora"

La Filmoteca de Catalunya està dedicant un cicle a l'actor català Sergi López. Però no es tracta tan sols de la passada de la seva filmografia més destacada, sinó d'una 'Carta Blanca' un concepte més obert en el qual també s'inclouen pel·lícules no protagonitzades per l'actor de Vilanova i la Geltrú.

Aprofitant l'ocasió, entrevistem al còmic català i ens narra com va començar en el món del cinema, descobrint, finalment, que és tot un home de teatre. Un teatre que sempre ha portat dins i que defensa com una cosa "brutal", despertant la seva passió i contagiant l'amor que sent per ell.

En què consisteix aquest cicle de la Filmoteca anomenat 'Carta Blanca de Sergi López? L'has elaborat tu?

Sí, m'han proposat un 'Carta Blanca' i va ser com, què és? I havia d'escollir entre 7 i 9 pel·lícules meves, de la meva carrera, que pensi que són importants per a mi, per al públic o per a qui sigui o que no s'han vist tant i altres tantes d'altra gent que també t'hagin marcat o que t'agradin molt. És una gran proposta per a un. Escollir diverses pel·lícules que les passin a la Filmoteca, en pantalla gran, en versió original, amb bon so. És una gran cosa.

Veig molta de les teves pel·lícules franceses, ¿és per alguna raó en especial?

Bé, perquè n'he fet més a França. Però també hi ha la del Marc Recha ('Una vida lliure') d'aquí, la de la Coixet ('Mapa dels sons de Tòquio'), l'anglesa de Stephen Frears ('Dirty Pretty Things' / 'Negocis ocults'). Però sí, a França he fet més pel·lícules.

I per què França? ¿Va ser una decisió personal, vas anar-hi perquè no hi havia feina o per algun altre motiu en particular?

No. A França jo vaig arribar perquè feia teatre de creació aquí, amb Toni Albà que ens va ajudar molt. I havíem començat, ens havia ajudat, a escriure teatre a través d'improvisacions. I ell aquesta manera de treballar l'havia après en una escola que estava a París. Una escola de teatre però no d'interpretació, sinó d'escriptura a través de la improvisació. I ens va parlar d'aquesta escola. I al final hi vaig anar perquè l'escola hi era allà. Si hagués estat a Albacete, hagués anat a Albacete. Estava a París, vaig anar cap allà.

I estant allà, hi havia un paperet en un lloc que posava que es buscava a un actor amb accent espanyol per a un primer llargmetratge de cinema. I jo vaig anar al càsting més per curiositat. Més un, ja que estic a París, vaig a veure com és un càsting de cinema, cosa que mai havia fet, no sé si et graven o què fan ... I vaig anar allà, en un pis. Hi havia un paio amb una càmera, vam estar parlant i va resultar ser el director i que em va agafar per la seva primera peli i per la meva primera peli com a actor també. I el mateix paio, al cap d'un any quan jo ja no era a París, em va tornar a trucar per a una segona pel·lícula, després per a una tercera, després la quarta i ja la cinquena que va ser 'Western', que va anar a Cannes, a competició oficial, i allà va ser on va explotar el tema de fer cinema. [El director de què parla és Manuel Poirier, i el seu primer llargmetratge del que parla és 'La petite amie d'Antonio'].

Pel que dius, ¿et sents més de cinema o de teatre?

Bé, el teatre és amb el que vaig començar, és la mare dels ous, és el principi de tot. No sé com dir-ho. I en teatre com vaig fer això d'aquesta escola i fem teatre de creació ... Nosaltres mateixos ens plantegem de què volem parlar, cóm, amb quin estil, amb quins diàlegs, amb quina posada en escena, en quin espai, amb quins personatges, ens ho plantegem tot, ... És com més complet, per dir-ho d'alguna manera.

En cinema, en canvi, la meva feina és més d'intèrpret. T'envien una cosa i et diuen, el personatge arriba aquí diu tal cosa i la dius. És més especialitzat. Però les dues coses són "divers".

Al cinema no depèn tant de tu, depèn de que algú tingui el desig de treballar amb tu, però el teatre és més de guerrilla. En teatre si no tens res és més possible. Et poses una perruca, surts al carrer, et poses a cridar i ja fas teatre. Però el cinema és més complicat, requereix de més estructura. Però m'agraden les dues coses.

El cinema va ser més un accident, una casualitat, però ara per ara també forma part de la meva vida. Un rodatge és una experiència brutal, brutal, brutal. Anar-se'n amb un grup d'adults a un lloc a muntar una peli és una cosa brutal. I jo si puc escollir prefereixo fer-ho tot.

I tornant a la Carta Blanca, alguna d'aquestes pel·lícules et va fer pensar que algun dia podries formar part d'això?

No, no, per res. Pensa que fins a la meva cinquena pel·lícula, 'Western', ... fins que vaig anar a Cannes i no vaig començar a treballar amb algun altre director no em vaig adonar que estava fent cinema. Jo tinc la impressió que això del cinema és una cosa llunyana i que se t'escapa de les mans. I gairebé mai m'he atrevit ni a somiar-ho, això de fer cinema. El teatre sí que sempre vaig pensar, si em pogués guanyar la vida fent teatre...

Però no. Per exemple, les meves pel·lícules que apareixen a la Carta Blanca són pel·lícules important per a mi o que no s'han vist i que estan molt bé ... 'El Laberinto del fauno' que no forma part del cicle però que hi hauria d'estar no la vam posar perquè la Filmoteca la va passar fa poc, perquè va venir aquí Guillermo (del Toro) i no tenia gaire sentit tornar-la a passar.

Les altres, en les què no hi aparec i he triat, són pel·lícules que les he vist de gran. Jo gairebé tot el que vist de cinema ho he vist sent ja més gran. No tinc una infància cinèfila, d'anar al cinema contínuament. Però són pelis que després, de gran, m'han copsat, o m'han xocat, que m'han emocionat, o que m'han transformat, que m'han commogut, ... I són pelis diferents.

És curiós, perquè quan comences a fer la llista penses que no saps si trobaràs més de dos o tres i després comencen a sortir. I al final, quan has d'escollir només vuit, t'adones que això més allò altre ... té gràcia com pel·lícules molt diferents, una al costat de l'altra tenen un punt en comú entre totes, fins i tot posant un David Lynch al costat de 'El botxí' de Berlanga, per exemple. Una cosa transgressora o de qüestionar el poder. No són pel·lícules polítiques, bé, 'El verdigo' sí, però és curiós perquè fins i tot una pel·lícula com 'Trainspotting' que és una peli que va de drogues, però de drogues militants, són una gent que va contra el sistema i que el volen rebentar, hi ha un punt de vista social també.

Quan fas cinema i t'envien guions, ¿tries també en funció d'aquest contingut polític i / o social?

Mmmm. Intento ..., no ..., no, no, no em faig moltes preguntes. Mai m'he proposat un: ai! Ara m'interessaria fer una peli de ... Tant me fa si és una comèdia o el que sigui. En el fons el que visc és un privilegi, perquè he d'escollir perquè no ho puc fer tot. I sé que no li passa a tothom i li dono gràcies a la vida. Per exemple, a mi em costa molt escollir en funció del meu personatge. Prefereixo fer un personatge normal o menor dins d'una bona història que un gran personatge en una història que no em diu molt.

No ho sé, intento estar disponible, verge, no imposar-me coses i deixar que la història faci el seu efecte. Llegir-la i pensar: què guai! Perquè no ho has vist mai o està explicada d'una manera tan senzilla que t'atreu.

No hi ha una fórmula precisa. Però al final, com m'ha passat amb les pelis que he escollit per a aquesta Carta Blanca en què aparec, quan les tries acabes retratat. És el camí que tu fas. Si decideixes triar en funció dels espectadors que poden veure una pel·lícula, és un camí. Jo no ho he fet així i, de sobte, he fet pelis que han tingut un munt d'espectadors.

El que tries en la vida és com el que consumeixes, t'acaba definint i, finalment, tot és polític. Encara que no sigui explícitament polític.

Però és curiós com tot el que acabem escollint ... 'Els set samurais', 'Novecento' ... totes tenen una reflexió al voltant del poder o com ens organitzem. És curiós.

Bé, no costa veure el seu compromís en els seus actes, com el que vam veure a França donant suport a la causa independentista.

Sí, sempre m'ha interessat estar compromès amb el tema polític. Sempre m'ha fet gràcia això de la política. Però estic bastant menys fora del que sembla. Estic bastant aquí. I el que estem vivint és inaudit. Tinc la impressió que si visqués a Austràlia, també estaria interessat en el que passa aquí perquè és un drama. Estan passant coses molt grosses, coses molt inesperades amb les que la gent no sap on va tot, ni a un costat ni a l'altre. S'està movent alguna cosa que trobo que és molt profunda, molt d'estructura. És xulo, és interessant el moment que estem vivint.

¿Aquesta situació t'inspira també per la teva creativitat en el teatre?

És curiós, perquè en teatre quan fas creació et passa el mateix.  Tu vols fer una cosa lleugera, però no és el mateix fer-ho sobre un tio que intenta escapar del seu pare, del patriarcat i vol viure nu enmig de la natura ['30 / 40, Livingstone '], que un senyor que es dedica a fer dibuixets en un paper.

Amb en Jorge [Picó, amb qui ha fet les seves obres de teatre], quan escrivim, no ens agrada ser molt explícits, no és precisament polític, però si ens agrada tenir un punt que va cap allà. Que et digui que això no és només un entreteniment. Que fa riure, perquè sempre que escric alguna cosa és de comèdia i em sento molt proper a l'humor, però ens agrada que serveixi d'alguna cosa, o que parli de coses doloroses o coses tràgiques o de coses estranyes ... però que serveixi per a alguna cosa que no només sigui passar una estona perquè hi ha molts problemes. No.

Jo penso que el públic té capacitat i ho demana, encara que sigui comèdia o humor o disfressat de lleugeresa. Però no passa res si de passada acabes parlant de què passa quan arriba un veí que és molt diferent i és d'un altre color i parla un altre idioma i això provoca canvis. Això produeix coses sense haver de parlar explícitament d'això.

Creus doncs que l'art i la cultura ha de tenir un rerefons.

Sí.

I quan veus com es tracta a la cultura aquí a Espanya, amb els IVAs, etc. Què penses quan retallen el pressupost perquè creuen que només és un divertiment?

Jo crec que justament això li dóna valor. El fet que l'Estat li vulgui treure valor vol dir que la cultura serveix per a alguna cosa. Crea pensament, un punt de vista crític, i també amb el poder, és que evidentment! De fet, l'art no serveix per a una altra cosa, en el fons. Fins i tot Van Gogh pintant un gerro amb uns gira-sols, quan ho pinta i en el moment en què ho pintes, crea controvèrsia i pintes altres coses alhora, crea pensament. Igual passa amb l'art abstracte, fins i tot el més abstracte del món, provoca coses, et planteja on et situes tu com a individu, què genera en la societat.

Penso que la missió profunda de l'art és tenir vocació transformadora, de fer preguntes, d'imaginar universos cap per avall, de donar-li un tomb cap a coses impossibles. És el sentit que té l'art. No entenc l'art com una cosa per entretenir-se. Sí, pot entretenir però no s'acaba mai aquí, sempre hi ha una cosa que transcendeix darrere, una idea de pensament.

Creus que el maltractament a la cultura és una eina coercitiva del poder?

Crec que l'Estat intenta controlar-ho tot. La vocació del poder és créixer i controlar al màxim la vida de tota la societat i la seva lluita va per aquí. Per això, la mala notícia del maltractament constant a la cultura és una bona notícia. Senyal que alguna cosa estem fent bé. Ens diu que això de l'art és més "perillós" del que sembla. Quan li volen treure pes, aplicar uns impostos de luxe com als llibres i el qualifiquen d'anecdòtic o superficial o una cosa no necessària jo penso que li estan donant a l'art l'estatus necessari. Estan dient "aquí passa alguna cosa".

Si l'Estat es preocupa d'això i ho intenta dinamitar és perquè té alguna cosa de perillosa per al poder. Crear pensament crític és perillós perquè pot ser que la gent un dia no estigui d'acord amb tu.

Però consideres que ara amb l'aparició d'Internet s'està banalitzant l'art, com amb l'aparició de plataformes en línia o creus més que és una eina?

No ho sé. Això està canviant molt ara. Crec que el món audiovisual està bé, està canviant, està evolucionant. Surten formats nous, gent nova. Ara amb les sèries sembla que tenen molta qualitat d'escriptura, hi ha molt talent en audiovisual, en imatge.

No ho sé. Està canviant molt de pressa tot. No tinc clar que sigui un canvi cap a pitjor, ni que sigui cap a millor. I el mateix et diria amb el cinema.

És com el teatre. En el teatre, al final, la potència d'anar a un lloc i escoltar els actors i actrius respirar de veritat allà, i parlar de veritat i ser testimoni d'un moment present, present, present... Té un força i un valor brutal.

I amb el cinema passa el mateix, aquí mateix a la Filmoteca. Recuperar una pel·lícula en una sala on s'apaguen els llums, i veure una pel·lícula en versió original, en una pantalla gran, que no pots parar-la per anar al bany o fer-te un cafè o canviar de canal, sinó que t'has de menjar l'objecte de dalt a baix, trobo que és xulo.

Jo vull creure que, malgrat tot, continuarem donant-li tombs i no té perquè ser dolent. Trobo que ara tenim un accés brutal a tot des de qualsevol dispositiu i està canviant la manera de relacionar-se amb la ficció però esperem que sigui per a bé.

T'ha sortit algun projecte per a aquestes plataformes?

Alguna cosa havia sortit però no s'ha pogut fer per dates o perquè no m'ha agradat o per diferents raons. És veritat que no he tingut moltes propostes des d'aquestes plataformes, però algunes coses sí m'havien ofert. I hi ha hagut moments que també em feia por això de la tele i em costava acostar-m'hi. Però si surt alguna cosa és possible que un dia d'aquests la faci. Si surt alguna cosa que m'agrada, jo, encantat.

¿I algun projecte entre mans de teatre o cinema?

De teatre, estem acabant el 'Non solum', que semblava que s'havia mort i ara torna a ressorgir. Sembla que no s'acaba de morir mai aquest espectacle.

I de cinema. Ens anem ara amb la Neus Ballús a rodar una peli al Senegal. Una peli que intentem muntar i aixecar des de fa tres anys o quatre. I trobar el finançament és molt complicat. Perquè la cosa del cinema ja és complicada, però aquí a Catalunya, entre les taxes que va tombar el PP i les retallades en les produccions de TV3, pilars bàsics del cinema català... I ara això té una pinta de desert, que no sé com acabarem. Però bé, nosaltres al final ho intentarem, amb poc pressupost, però bé, intentarem tirar aquest projecte endavant.

Un avançament de l'argument?

És un paio d'aquí que viatja al Senegal i es produeix aquesta trobada entre dos mons, per dir-ho d'alguna manera.