Mario Catelli: "És important que els contes infantils puguin parlar de conflictes presents"

Mario Catelli és escriptor, editor i fundador de l'editorial de contes infantils personalitzats Upala Books. Es considera músic per sobre de tot, especialment de jazz i música brasilera. És un apassionat de la literatura infantil, de la qual en té diversos títols, i també compta amb llibres per a adults, com 'El heredero', amb el qual va guanyar el Premi Novel·la de Bruguera.

És exigent el públic infantil?

No és el públic més exigent. És sensible, després veus que els nens s'identifiquen amb algunes coses més que amb altres i és curiós veure per què. Molt depèn del nivell lector de cadascun. Crec que no ajuda gaire l'enorme quantitat de llibres de tota mena i tota tendència, en llibreries i en llibres personalitzats. Sí que és veritat que trobes de tot, llibres amb òptica infantil en el sentit no de simplificació sinó de diafanitat. Els nens tenen una mirada diàfana, perquè dir neta és una mica idiota i perquè tots els nens tenen pares, mares, conflictes, els passen coses en el seu poc temps de vida, però sí conserven una mirada diàfana i fan menys judicis.

Quan decideixes crear Upala Books, per què t'especialitzes en el llibre personalitzat?

Hi ha moltíssimes editorials infantils, moltíssim llibre infantil, és difícil distribuir i els marges són molt justos. Totes les editorials estan buscant com potenciar el que fan. Els costa sostenir-se, estar a les llibreries. A mi em va semblar que anava a ser més inabastable econòmicament convertir-se en una editorial tradicional amb una estructura mínimament convencional, amb un contracte amb la distribuïdora, sent petit no té molta capacitat de negociar amb la distribuïdora, que et col·loquin els teus llibres, has d'estar renovant, més que en una editorial de llibre personalitzat, on tot i que cal una inversió inicial, els llibres no estan subjectes a la tirania de la novetat.

Hi ha més tirania de la novetat a les llibreries?

A les llibreries, si el teu llibre no es ven el canvien de lloc ràpid o potser ho tens dos mesos en una taula, però si no va bé no hi ha temps d'esperar perquè vénen novetats. En el llibre personalitzat és una mica tot el contrari.

Si consultes amb experts de comerç a Internet et diuen que al contrari, que l'abundància excessiva de títols va en contra del negoci per dir-ho així. Et convé tenir poc i fer-ho molt visible.

Nosaltres hem començat amb dos, que és poc, i per al setembre o l'octubre tindrem dos més. La idea és que aquests quatre títols abastin un petit espectre editorial i donar-li molt de suport.

Un cop decidit a crear l'editorial, a l'hora d'escriure els contes, et fixaves més en els valors o en la diversió dels nens?

Sempre, com a bon neuròtic, i pot semblar pretensiós, per a mi hi ha uns paràmetres literaris que estan abans que els valors. Els valors estan dins de qualsevol llibre, després es publiquen històries amb valors terrorífics, com el conte de 'La lletera', en què sembla que somiar és la ruïna, o 'Els tres porquets', que és absolutament vertical: el que val és el que és capaç de treballar moltíssim, i si hi ha algú que pel que sigui no té aquesta condició, no hi ha una altra opció. Un altre exemple és 'La cigala i la formiga', la formiga és com l'exemple del que ha de ser, i la cigala, com que canta, no mereix tenir un suport durant la resta de l'any. Aquests contes se segueixen publicant i segueixen tenint certa gràcia tot i el missatge.

Jo crec que el nen més que amb el missatge es queda amb l'atzar, amb la situació atzarosa, amb l'expectativa del terrible que pot passar, amb els desastres que prometen aquestes situacions.

Comentes que per a tu són més importants els criteris literaris, quins són?

Jo crec que els que un troba en la literatura d'adult. Reflectir una situació humana, pensant fins i tot en un llibre infantil, per a un nen de cinc o sis anys. Exposar un conflicte. Crear un atzar al voltant d'aquest conflicte, un núvol de possibilitats que faci pensar què faria jo en aquesta situació, o que sense pensar-diguis 'ha de fer això' i després ja veuràs si el protagonista fa el mateix que faries tu. I una resolució desproveïda de res punitiu. Sí ha d'haver-hi una ètica, però el missatge normatiu és el que jo intento evitar. La literatura infantil és el retrat de l'ànima humana a través d'un nen, com pot ser Alícia o la Sireneta.

En els llibres infantils, hi ha més lloc per a la imaginació? Alícia pot caure per un forat i aparèixer en un altre món...

Sí, o pots fer que un tro es fiqui dins de l'habitació i es converteixi en un personatge. O fer contes amb animals. Ho suporta bé la ciència ficció i el fantasy, però crec que estan subjectes a altres lleis, i la imaginació infantil és més diàfana. Tenen una capacitat de creure, és com si fossin els millors espectadors de teatre del món. Són capaços de creure tot el que llegeixen i en un segon saber que tot això és una mentida total, no sortiran d'aquí pensant que serà realitat.

Crec que és important que els contes infantils puguin parlar de conflictes presents, més que de valors. Els valors, si tu els tens, no posaràs que cal pegar al que és diferent, no és aquesta la resolució.

Es pot estigmatitzar qui maltracta i potser el que maltracta ha de ser comprès perquè aquest problema no passi o no es repeteixi. Si no entens les dues parts de l'assumpte... En el tema del bullying, per exemple, cal tractar tots els personatges, la víctima, és clar; es deslliga una cosa molt complexa psíquicament. D'això s'han d'encarregar les escoles, ha d'haver una assignació suficient, els mestres han d'estar preparats per parlar-ne, ha d'haver psicoanalistes, psicòlegs, experts infantils, etc. i poder gestionar tots els vectors.

Un dels objectius és que el lector se senti dins de la història i per això es fan llibres personalitzats?

Això els fascina. Quan vaig treure la novel·la 'Náufragos' li vaig posar Nico al personatge perquè m'agradava com sonava. El fill d'uns amics es diu Nico i es va quedar, bé, ell pensava que li havia posat Nico per ell, i jo li vaig dir 'clar que sí'. Ho explicava al col·legi 'es diu Nico, com jo', etc. El llibre es va convertir per a ell en una cosa més important. Ho havia llegit, estava encantat, però a més tenia el plus que el protagonista es deia com ell.

Passa a ser un llibre especial?

Sí, ja inaugurar una via de màgia. Quan jo llegeixo 'Cinc hores amb Mario', no deixes de pensar si ets una mica ximplet com als que ens agraden aquestes coses 'ai, es diu Mario'. Et fa gràcia. Crec que també per als pares, que a l'edat de començar a llegir amb els nens busquen coses que els facilitin llegir en comptes de saltar o jugar a la pilota dins de casa o estar amb la Nintendo, i li pots afegir coses que tenen a veure amb ells. Crec que és un factor més, però no ha de suplir la necessitat d'una història que valgui la pena, sinó complementar-la i potenciar-la.

Quines són les històries que valen la pena?

No sé, quines històries valen la pena? El meu primer llibre infantil és d'un grup d'animals maltractats que fugen, que tenen un circ i en el seu lloc van a fer un centre comercial. Queden dispersos pel món i es busquen la vida fent el que saben fer al carrer, i es van trobant de casualitat i decideixen fer alguna cosa junts.

Creus que les lectures que ens agraden de petits d'alguna manera ens marquen d'adults i les recordem?

Si, i les imatges també. Recordo a casa meva, quan era nen, que tenia uns avis molt amants de coses artístiques, tenien unes edicions de 'Els viatges de Gulliver' amb unes il·lustracions que jo crec que eren gravats. Era espectacular. Les imatges de Gulliver encara avui les tinc al cap com en la infància.

Per això els llibres infantils sempre van acompanyats d'imatges.

Sí, jo crec que és important diferenciar dues vies. Que el text tingui la seva organicitat, la seva autonomia, gràcia i humor. L'humor és importantíssim. Un dels personatges del llibre 'La misteriosa màquina del professor Mabús', que pot ser l'avi, l'àvia o la tia del nen, està mirant un programa de televisió. Tant se val si la teva tia veu o no un programa horrible de televisió, però li pots fer l'acudit. És un programa en el qual el premi són cent matalassos, i la nena no pot entendre 'per què vol cent matalassos la meva tia' però la tia l'únic que vol és veure el programa.