Joaquín Tornos: "En un model de col·laboració públicoprivat, tots sortim guanyant"

Joaquín Tornos (Barcelona, 1952) és catedràtic de dret administratiu i soci fundador del bufet Tornos Advocats. Més enllà de la seva activitat professional, Tornos manté un compromís cívic que l'ha portat a donar la seva opinió en molts assumptes d'actualitat. Per això acaba de publicar El servei de subministrament d'aigua a Espanya, França i Itàlia a l'editorial Iustel, una obra col·lectiva amb arguments sòlids i urgents per afrontar el debat sobre la remunicipalització del servei de l'aigua.

¿Es pot fer negoci amb l'aigua?

És clar, es pot fer el negoci raonable propi d'una empresa concessionària que presta un servei públic. Evidentment, si volem que hi hagi col·laboració publicoprivada, l'empresa privada ha de tenir un benefici, perquè sinó no inverteix. Una altra qüestió és fins on ha d'arribar aquest benefici: això és el que l'Administració ha de controlar.

Llavors, per què es proposa amb tanta insistència un model de gestió directa o pública?

D'una banda, hi ha un motiu ideològic: l'accés al poder municipal de partits d'esquerra, que plantegen la recuperació de la gestió directa de determinats serveis, com l'aigua, amb la idea que no es justifica que hi hagi empreses privades amb preocupació mercantil. D'altra banda, segurament hi ha una reacció al fet que en els últims anys hi va haver una manca de control per part de les administracions públiques en la prestació d'aquests serveis.

Parlem del preu. Quin model garanteix una factura més assequible?

És difícil donar una conclusió contundent. Dir tant que la gestió indirecta abarateix el preu, com que la gestió directa el encareix, són afirmacions que no es poden formular. En el llibre es donen exemples significatius de l'encariment d'algunes remunicipalitzacions a Catalunya, però no m'atreveixo a dir que siguin determinants. El que es demostra, en qualsevol cas, és que no és veritat l'afirmació que la gestió directa de l'aigua abarateix els costos.

Es posa d'exemple París, on remunicipalitzar l'aigua va abaratir el preu.

A França es va remunicipalitzar només una de les tres zones de París i és cert que en aquesta zona es van baixar les tarifes. Però també és veritat que el Tribunal de Comptes de França va advertir que amb aquestes tarifes potser el servei no fos sostenible en un futur. A més, hi ha el cas contraposat de Bordeus. Fugim de maximalismes i analitzem cas a cas.

En tot cas, encara que una empresa privada gestioni el subministrament, es pot bonificar a les famílies nombroses o amb menys recursos.

Al nostre país, l'aigua està declarada com un servei públic, la qual cosa significa que l'administració ha de garantir l'accés a aquest bé. És justament l'administració la que fixa les tarifes i la que bonifica les famílies nombroses, perquè s'entén que consumeix més. I a més està la situació de les unitats familiars en risc d'exclusió social, a la qual no solament no se'ls bonifica, sinó que no se'ls cobra.

La meva tesi és que cada actor faci allò per al que està cridat a la societat. El poder polític el que ha de fer és planificar, regular, adjudicar i controlar, mentre que l'empresa privada sap invertir i gestionar eficaçment. Al final, en un model de col·laboració públicoprivat, tots sortim guanyant.

Un altre assumpte d'alarma social: la corrupció.

A Espanya hi ha mecanismes de control, però lamentablement no sempre funcionen. D'una banda hi ha controls interns de les mateixes entitats públiques, com els interventors, i després els controls externs com el Tribunal de Comptes o la Fiscalia. Però és veritat que en els últims anys es va estendre una certa cultura de desentesa i manca de control.

Quines diferències hi ha entre els models de gestió a Espanya, França i Itàlia?

No hi ha grans diferències perquè aquest és un tema candent que està sobre la taula. Fins i tot a Itàlia aquest debat va portar al fet que se celebrés un referèndum l'any 2010. En els tres països s'està plantejant quin és el nivell territorial òptim, si ha de ser el municipi o una escala superior, així com la forma de gestió més eficaç. I tant a Espanya com a França i Itàlia, s'està arribant a la conclusió que és un tema que cal analitzar d'una manera casuística.

A França es va remunicipalitzar una de les tres zones de París i és cert que en aquesta zona es van baixar les tarifes. Però també és veritat que el Tribunal de Comptes de França va advertir que amb aquestes tarifes potser el servei no fos sostenible en un futur. A més, hi ha el cas contraposat de Bordeus. Fugim de maximalismes i analitzem cas a cas.

En un sistema de gestió mixt, ¿quines funcions corresponen al sector privat i quines al sector públic?

La meva tesi és que cada actor faci allò per al que està cridat a la societat de forma responsable. El poder polític el que ha de fer és planificar, regular, adjudicar i controlar, i per això ha de tenir un equip capacitat o fins i tot elevar la fixació de les tarifes a entitats superiors de caràcter estatal, com s'ha fet a Itàlia. I l'empresa privada també ha de fer el que millor sap: invertir, gestionar bé, motivar el seu personal... Al final, en un model de col·laboració publicoprivada, tots sortim guanyant.

Com valora la gestió de l'aigua a Barcelona?

Hi ha estudis que demostren que la valoració dels usuaris a l'àrea metropolitana és positiva. I també passa a nivell general. A Espanya, els ciutadans no tenen queixes greus del subministrament de l'aigua.