Kameron Hurley: "Ser feminista és fàcil, és tractar a la dona com a un ésser humà"

Internet és el lloc d'origen del #MeToo però també el lloc on molts despleguen el seu masclisme, es dóna l'assetjament constant i el maltractament a la dona amb total impunitat. L'escriptora americana Kameron Hurley, especialitzada i multipremiada pels seus llibres de ciència ficció, ho ha patit en pròpia pell, quan un grup d'escriptors, molestos perquè les dones van resultar guanyadores dels premis Hugo dedicats a la ciència ficció, van iniciar una campanya d'assetjament i enderrocament contra les dones.

Ara, Hurley ha recopilat una sèrie d'assajos a 'La revolución feminista geek' denunciant aquest cas entre d'altres i explicant com es viu el masclisme a les xarxes, com combatre'l i quan cansat és de vegades mantenir i defensar el feminisme.

Com va sorgir la idea d'un llibre feminista?

El meu agent va ser la que realment va pensar que estaria bé llançar un llibre com aquest en aquest moment. Alguns dels meus textos es van fer virals en el seu moment i va creure oportú treure'ls ara. Vam fer una selecció, vaig escriure algun altre i diversos editors es van interessar per ell. I va anar bé.

Però et consideres feminista o només una dona més que escriu llibres amb missatges?

Ser feminista per a mi és fàcil. És tractar a la dona com a un ésser humà i no tinc problemes amb això. Perquè bàsicament és això: tractar a les dones com a un ésser humà, tan senzill com això. I no tinc problemes en identificar-me amb això. El que faig és posar aquest enfocament del tracte humà o subratllar com les maneres con ens dirigim cap a l'altre i que veiem com a normal, si recapacitem, potser no és tan correcte. Tracto que la gent reflexioni sobre això sobre el que potser no havien pensat abans.

De fet, en el llibre parles d'algunes sèries exitoses i bones però amb uns models de representació femenina sexista. Penses en això tota l'estona o el separes?

Quan comences a veure aquest tipus de coses, cóm es representa a les dones o als negres, ja no pots deixar de fixar-te en això. No pots desconnectar d'això i gaudir de l'espectacle per molt que sigui una gran pel·lícula, ja no puc. Fins i tot li passa ja al meu marit. I quan no passa res d'això et sorprèn i gaudeixes i et deixes portar. Em va passar amb 'Oceans 8' i no m'ho podia creure. No m'ho esperava! Va ser fantàstic! En canvi sí veus aquest tipus de clixés o representacions en grans sèries com 'True Detective'.

Però admets que de vegades tu mateixa caus en algun clixé i lluites per no fer-ho.

Sí, sempre lluitem contra això. Vam créixer en una cultura racista, sexista i capitalista i ens l'hem fumat. Però quan escric penso en com canviar això, si això pot canviar en alguna cosa aquesta cultura i contribuir a això. Escric històries sobre Mart i em ve l'home assegut i la dona cuinant i penso ¿això és un món fantàstic o és la realitat? I llavors em plantejo examinar com tot pot canviar la cultura, el medi ambient, la tecnologia, la interacció amb l'altre i contribuir a aquest canvi.

I què penses del moviment #MeToo?

És molt necessari !!!! Aquesta gent porta comportant-se així durant més de 20 anys! És una cosa del que s'ha de parlar. Passa a l'ambient de treball. I és important perquè la gent s'ha de donar compte del que fa o ha estat fent no està bé.

Vaig a jugar el paper de l'enemic.

Oh, sí! Fes-ho.

Hi ha la polèmica que en alguns casos aquest moviment afecta a l'art tracta d'art. I si, per exemple, Woody Allen va cometre aquest assetjament i no li deixem treballar no es gaudirà d'aquest art, per posar un exemple. El mateix passa ara amb certs quadres que no volen que s'exposin.

Tota peça artística és problemàtica. Un pot dir que l'obra és magnífica i que la persona és menyspreable o pedòfil com Woody Allen. I els que diuen que no volen treballar també tenen les seves bones raons per no fer-ho. Passa en el nostre cercle més íntim, penso en escriptors que són uns autèntics imbècils i adoro els seus llibres i penso: És un gran llibre escrit per un imbècil.

També estan els que diuen que aquestes actrius o gent famosa poden apuntar-se a dir això perquè tenen poder, i elles o ells no poden.

Bé, pot ser. Però també és cert que quan un comença també calla moltes coses i està bé que la gent que ha arribat a ser reconeguda i té influència ho digui: a mi em va passar això i s'ha de denunciar, perquè la resta del món pensa, "li passa el mateix que a mi, puc denunciar". També són un exemple, com va passar amb el matrimoni gay. Que se li dongui visibilitat. I no només afecta les dones, hi ha homes que es poden sentir identificats amb una actitud masclista, veu les conseqüències i voler canviar-les. Això crec que ha de prevaler per sobre de tot, més que si té poder o no, en aquest cas.

Igual tú parles en el llibre a les que la gent diu feminazis i expliques que si hi ha dones que estan cansades de lluitar, que les entenguin, que és normal cansar de lluitar.

Sí, és molt cansat. I és molt normal.

¿I no creus que de vegades es confon el gènere. És a dir, que no es tracta de ser home o dona, o que un s'imposi a l'altre sinó de qui té el poder?

Però hem d'entendre que: igualtat és poder. I més quan un està per sobre de l'altre i sempre tracta de fer-ho. És en el que es basa el capitalisme. El meu país es va forjar amb l'esclavisme i d'això va tot: de qui té més poder. I això els hi passa a molts homes i a moltes dones, especialment els que tenen algun càrrec més, que diuen: elles són diferents. ¿Diferents de què? Som éssers humans. I sí, es diu moltes vegades des de posicions de poder i va sobre el poder sobre un altre ésser humà. És absolutament un tema de poder. Però cal aclarir que no es tracta de que un estigui ara per sobre d'un altre ara i un altre a baix, es tracta que tots siguem tractats com a iguals.

¿I aposta més pels petits canvis?

Sí, succeeix així, ho veus a la Història que de vegades els petits canvis són progressius, no es tracta d'un sol gest. A vegades un avança dos passos i retrocedeix tres, i després torna a avançar. És una d'aquelles coses que poden començar petits grups de persones fins convertir-lo en alguna cosa que va més enllà i arriba a un gran canvi.

De fet, parla que en els teus llibres de ciència ficció tractes de ficar aquests missatges i assegures que, en el fons, tot el que un fa és política.

Sí, tot. I sí que ho faig. I tots porten la seva política als seus escrits. Siguin els que siguin. Quan un diu: "no, només parla d'un futur en el qual un grup d'homes blancs ..." Bé, doncs això és una posició política! Si el futur serà d'homes blancs, això és polític. Tota decisió que prenem com a creadors o artistes és política. Té a veure amb el que som i pensem, el que hem viscut i cóm ho projectem i què fem amb això.

Doncs vostè a 'La revolució feminista geek' parla del masclisme que també està a Internet. Creu que s'expressa més a través dels mitjans digitals / telemàtics?

Crec que és un reflex de la societat. I on s'expressa més clarament. A la xarxa moltes vegades la gent deixa anar al seu autèntic jo, perquè no veu que hi ha un altre ésser humà a l'altra banda i es deixa anar a si mateix: el pitjor i el millor. Hi ha qui tracta d'oferir el millor de si mateix i hi ha molts que expressen el pitjor d'ells. I crec que aquest masclisme a Intenet i tot el que passa allá és només un reflex de la vida real.

Parla de que hi ha assetjament a les xarxes. Quin és el límit dels insults a la xarxa? S'han de sancionar i regular?

Sí, s'ha de sancionar i regular-se. Perquè s'entengui, un bar és un lloc públic dins d'una propietat privada on les lleis no permeten certs comportaments. I les plataformes socials pertanyen a algú, tenen un amo i tothom pot compartir el que vulgui. És exactament el mateix que passa amb un bar: és un espai públic en una propietat privada on han de regir les mateixes normes que s'apliquen a tots. M'agradaria que això passés. M'encantaria que es regulés abans que passin coses terribles. Es tracta de dir: en el meu bar no pots comportar això. No es pot assetjar, forçar, violentar...

Què poden fer homes i dones per canviar les seves actituds masclistes, tant a les xarxes com en la vida real?

Educar-se a un mateix i a una mateixa. Interrogar-se un mateix sobre si els seus comportaments són normals, cóm ha de ser un mateix i cóm ha de comportar-se si vol fer d'aquest món un lloc millor. I és una feina que s'ha de fer tot el temps, però també és dur. Es tracta d'aconseguir ser la millor persona que un pot arribar a ser. I tots hem d'entendre: ser una bona persona no és un defecte, és una elecció i requereix un treball constant.