Sánchez-Albornoz: "L'exhumació de Franco complirà una vella esperança"

L'historiador Nicolás Sánchez-Albornoz, fill del també historiador Claudio Sánchez-Albornoz, recorda amb precisió als seus 92 anys el seu pas pel Valle de los Caídos, del que va aconseguir fugir. Un consell de guerra franquista el va condemnar a sis anys de presó per fer pintades a favor d'una universitat lliure, però quatre mesos després va escapar, va arribar a França i va començar un llarg exili a Amèrica.

Considera que l'exhumació de Franco arriba massa tard?

En primer lloc, el dictador mai hauria d'haver estat enterrat en un mausoleu dedicat a enaltir el triomf d'un cop d'Estat arterós, d'una guerra civil cruenta i de la imposició d'un règim llarg i repressiu. Els valedors de Franco, Hitler i Mussolini van veure esventades les seves cendres o reposen dissimuladament en una tomba de poble.

Era un deute pendent amb el bàndol republicà?

Espanya s'hauria estalviat la vergonya de ser assenyalada com l'única nació europea que arrossega l'afront d'enaltir en pedra el totalitarisme i de no haver corregit per 43 anys la malaventura.

Creu que s'ha fet justícia?

L'exhumació en marxa és justa, oportuna i el començament d'una reparació històrica.

Què se li remou quan veu persones manifestar-se a favor del dictador?

Que hi hagi persones que s'oposen a l'exhumació no ha de sorprendre. Els nostàlgics són, però, minoria i els seus desitjos no poden prevaler sobre la incompatibilitat fonamental d'un règim constitucional com el que regeix ara, i tota forma de dictadura, present o passada.

A l'àmbit personal, quant de temps va estar al Valle de los Caídos?

En l'ordre personal, l'exhumació de Franco complirà una vella esperança. Vaig estar pres el 1947 en el destacament penal del Monasterio, un dels tres en què treballaven els presos polítics obligats a erigir el conjunt monumental de Cuelgamuros. De la condemna a sis anys imposada en consell de guerra, només en vaig complir allà quatre mesos.

Quins records té?

L'ambient era poc acollidor. Vaig tenir la sort, i les ganyes, de poder fugar-me amb Manuel Lamana.

Com va ser el pas a França?

Amb l'ajuda de companys a París, vam poder arribar a la frontera, creuar a peu el Pirineu català i arribar fora de perill a França, començament aquest d'un exili de vint anys a Buenos Aires i Nova York. L'episodi, poc freqüent, ha cridat l'atenció i donat lloc a una novel·la ('Otros hombes') i a una coneguda pel·lícula, ('Los años bárbaros').