"El gènere negre és molt més que un entreteniment lúdic"

Anna Maria Villalonga és escriptora, crítica de cinema i professora de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona. És autora de la compilació 'Contes per a les nits de lluna plena', les novel·les negres 'La dona de gris' i 'El somriure de Darwin', de l'assaig 'Les veus del crim' i de les recopilacions de literatura criminal femenina 'Elles també maten' i 'Noves dames del crim'.  Va ser designada pel Govern de la Generalitat a través de la Institució de les Lletres Catalanes com a Comissària de l'Any Pedrolo, que ha culminat amb centenars d'activitats.

La novel·la negra acostuma a associar-se a un protagonista home. Cal una mirada més femenina?

És veritat que tradicionalment ha estat així. I en alguns espais aquesta qüestió encara continua vigent, però penso que darrerament està canviant i també penso que aquest canvi és imparable. Dit això, resulta evident que encara estem fent un camí i que no ens trobem en la normalitat ni de bon tros. Per tant, necessitem mirades femenines a tot arreu i en totes les posicions (autores, protagonistes, editores, etc.)

Alguns dels teus llibres s'orienten en aquest sentit? Com 'Elles també maten' o 'Noves dames del crim'.

Aquests dos llibres són antologies d'autoria compartida, que jo vaig coordinar, encara que en tots dos casos hi vaig participar també com a autora. Els dos volums recullen els relats de 25 escriptores diferents, que demostren clarament la presència de dones en el gènere negre (el gènere negre, a més, en un sentit molt ampli, com crec que cal reivindicar a aquestes alçades del segle XXI). La idea d'aquestes antologies va sorgir precisament de la voluntat de demostrar que moltes dones podien escriure en català i en clau de negre i que el gènere no només era una cosa d'homes.

La veritat és que sobretot el primer volum, 'Elles també maten', va ser un gran èxit. Encara està plenament viu i el llegeixen en clubs de lectura, instituts, etc. És un orgull per a mi poder assegurar que hi ha un abans i un després d'aquest llibre, perquè molta gent i moltes editorials es van animar a publicar antologies de relats arran del seu èxit. No és que fos la primera antologia "negra" que existia, però sí de dones. I sí que hi ha un abans i un després.

A més, del llibre van sortir novel•les i sèries de novel•les. Núria Cadenes va ampliar el seu relat i va escriure 'Tota la veritat', novel•la guanyadora del Premi Crims de Tinta l’any 2016. Esperança Camps va escriure 'La cara B' amb el mateix protagonista del seu relat. Margarida Aritzeta va tornar al gènere després d'uns quants anys i va crear la sèrie de la inspectora Mina Fuster, que a hores d’ara ja consta de tres títols: 'L'amant xinès', 'Els fils de l'aranya' i 'Rapsòdia per a un mort'. I encara hi ha més coses. O sigui que imagina't si és per estar contenta.

Quins ingredients et semblen indispensables en aquest gènere?

Aquesta és una pregunta que em formulen repetidament i que té una difícil resposta. Hi ha moltes maneres d'enfrontar-se al gènere. Des de la posició de la víctima, des de la posició de l'investigador, des de la posició del delinqüent. A hores d'ara hi ha moltíssims subgèneres. Podríem estar tractant el tema durant hores i hores i no arribar a conclusions. A més, hi ha estudiosos que tenen una mirada més restrictiva i d'altres que la tenim més àmplia, més oberta.

En qualsevol cas, i per fer-ho curt i entenedor, jo marcaria algunes característiques que, personalment, em semblen indispensables:

Primer. Defugir les coses supèrflues, les trames paral·leles, les qüestions que no venen a tomb. Dins del gènere tot ha de tenir un sentit vinculat a la trama. El gènere no admet digressions ni allunyaments de la història que explica. Per això crec que les novel·les breus i punyents, directes i clares, són les que s'hi ajusten millor.

Segon. Les novel•les no poden ser banals (en contra del que creu molta gent). El gènere negre de veritat és molt més que un entreteniment lúdic (sense desmerèixer aquest vessant de qualsevol obra). El gènere ha de colpejar, commoure'ns, sacsejar-nos. De fet, com qualsevol obra que tingui allò que s’espera de la bona literatura.

Tercer. Mostrar la realitat, fer crítica, indagar en els processos de la maldat, de les parts fosques de la naturalesa humana. Parlar de les nostres pulsions (totes les nostres pulsions) sense embuts.

Quart. Intriga i suspens. D’una manera o d’una altra, la novel•la negra ha d’enganxar el lector, ens ha de tenir atrapats a la lectura. Si no ho aconsegueix, no funciona. La manera de fer-ho pot ser molt variada, però no pot faltar.

Cinquè. Avui es fa una suposada novel•la negra que no ho és. Massa domèstica, massa carrinclona. Que si canviar bolquers, que si donar biberons. No es tracta de no mostrar el dia a dia dels protagonistes o d’altres personatges, ni molt menys. Però hi ha límits. I els límits es troben en el que dic al punt 1. Cal explicar només allò que fa falta en la trama. La resta, és palla que minva el valor de l’obra i li resta potència.

La teva infància està lligada als llibres. Què llegies i què escrivies?

Ui, sí, sí. Jo sóc lectora des que vaig néixer. Abans de saber llegir, m'aprenia de memòria els contes que em llegia la meva àvia (i pensa que jo vaig aprendre a llegir molt aviat, als 4 anys). He llegit de tot, eclècticament. Si em poso a parlar d’això, no acabaríem. Quan tenia 10 o 11 anys llegia Enid Blyton, com tothom a l’època. Després... buf. De tot. Vaig llegir molts autors clàssics, alguns "suposadament" juvenils, des de Stevenson a Poe, des de Conan Doyle a Louise May Alcott, des de Fenimore Cooper a Johanna Spyri, des de Mark Twain a Jules Verne i a Oscar Wilde. I la llista no s’acabaria. Després, de seguida vaig fer el salt a altres autors i obres, més 'd’adults', per entendre'ns. I fins avui. En qualsevol cas i com pots veure, no em convenç gaire la separació entre literatura juvenil i literatura d'adults.

Feia molts viatges a la llibreria. Només volia que em regalessin llibres. He d'agrair als meus pares i als meus avis (amb els quals vivia) que mai no em posessin impediments, que em compressin tots els llibres que volia, que defensessin la llibertat d'aquella nena que no parava de llegir, que no sortia de casa per llegir i escriure, que no anava a dinar a taula fins després de molts avisos perquè estava llegint.

Vaig començar a escriure també de seguida. Il·lustrava les meves pròpies històries (amb molt poca traça, perquè dibuixo fatal). Escrivia novel·les i més novel·les que li llegia al meu germà Jordi en veu alta (pobre, santa paciència) i a la meva mare. He escrit molt, però també el dia a dia de la meva vida m’ha passat factura i en algunes èpoques no ho he pogut fer. D’altra banda, gran part del meu currículum de publicacions té a veure amb articles acadèmics i amb els meus estudis i investigacions filològics.

En fi, una mica de tot. Com tothom, suposo.

I després, quines lectures et van formar més?

La llista és inacabable, però en una part va venir conformada pels meus estudis. Jo vaig estudiar primer Filologia Hispànica i uns anys després Filologia Catalana. Per tant, en una primera època vaig llegir els grans autors en castellà, tant espanyols com sud-americans, que són una part important dels meus referents: Cortázar, Borges, Rulfo, Puig, García Márquez.

Però no només, és clar. Jo ho devorava tot. Hi ha obres que m'han marcat molt. Recordo especialment la clatellada que va significar llegir de molt jove tres novel·les tan dures com 'A sang freda', de Truman Capote, 'El raïm de la ira', de John Steinbeck i 'Matar un rossinyol' de Harper Lee. Per no parlar del que va representar 'Totes les bèsties de càrrega' de Manuel de Pedrolo.

M’interessava tot: l’holocaust, els jueus, els no jueus, la història antiga, tot. El que segurament he llegit menys són els autors centreeuropeus. En aquest sentit encara m'he de posar ben al dia. Però és que, per molt que llegeixis, sempre queden coses pendents.

Després, quan vaig estudiar Filologia Catalana, vaig aprofundir en la nostra literatura (Pedrolo, Rodoreda, Maragall, Víctor Català, Calders, els autors de l'edat moderna, etc. etc.). Amb molta ràbia, vaig constatar la magnitud de la tragèdia, perquè durant la meva infantesa i joventut ningú no m'havia explicat res de la meva història literària i cultural. Havia estat absolutament silenciada. I això és inadmissible.

Ara, per fortuna, puc contribuir a canviar una mica les coses. Com a estudiosa, com a professora de literatura catalana a la UB, com a activista i divulgadora i com a escriptora.

Com crees un personatge?

Els personatges són molt importants per a mi. El més important. Quan decideixo de què vull parlar, el primer que faig és plantejar-me a través de quin personatge, de quin tipus de personatge, puc afrontar el tema en qüestió. Per a mi el més important és el tema de fons (la solitud, l'aïllament social, els prejudicis, la injustícia, la pobresa, el que sigui) i els personatges, que mimo i estimo. La trama m'importa molt menys. Jo el que vull és arribar a la gent, a l'interior de la gent. I la millor manera de fer-ho és a través dels personatges, que també són gent. De la veu i els sentiments d'aquests personatges.

No saps com em satisfà quan gairebé cada dia m'escriu algú i em diu que ha vist els meus personatges pel carrer. Que ha vist tal o qual persona i li ha recordat immediatament un dels meus personatges. Això és fantàstic.

I la trama?

La trama, com totes les parts d'una novel·la, és vital, però en el meu cas resulta secundària. M'interessa molt més crear una atmosfera que no una trama més o menys complicada. M'agrada escriure de dins enfora, no de fora endins. L'acció excessiva m'avorreix. Sóc dona de paraules, no d'acció. A les pel·lícules i a les sèries, en les escenes d'acció (persecucions, cops de punys, cotxes que corren, etc.) jo desconnecto totalment. Des de sempre, des de petita. Torno a reconnectar quan tornen a parlar, quan hi ha converses, quan hi ha intercanvi humà. La resta m'interessa poc, és un tema massa primari.

Ara, això sí. Demano coherència i versemblança a la trama. Per funcionar, ens l'hem de creure, ha de ser creïble a tots els efectes.

Què et sembla més complicat, fer un perfil psicològic, dissenyar una bona escena, crear diàlegs...?

Els diàlegs són complexos. Per això que dic de la versemblança. Hem d'evitar que siguin massa artificials, amb la qual cosa hem de dominar el registre que correspon a cada personatge. No tothom parla igual. L'edat, la formació, la situació, etc. determinen la parla. Ja ho deia Horaci a la seva 'Ars Poetica'. Es tracta de complir amb el decòrum, que en el cas dels diàlegs resulta essencial. Segurament és el més complicat.

Has estat comissària de l'Any Pedrolo el 2018, quin balanç en fas d'aquesta experiència?

Emplenaríem pàgines i pàgines, perquè ha estat un esdeveniment d'una dimensió que ens ha superat a tots. Personalment, m'ha fet créixer moltíssim. He conegut molta gent, he après moltes coses, he viatjat. Per al país crec que ha estat molt important. I només ha significat obrir un camí que ara ha de continuar, i que continua. Evidentment, ha estat una gran responsabilitat. Que l'Honorable Consellera Laura Borràs confiés en mi per a aquesta tasca m'honora enormement. Ha estat fantàstic poder treballar colze a colze amb Adelais de Pedrolo, la filla de l’autor, i amb grans experts de la Fundació Pedrolo. Durant el centenari s’hi ha fet de tot: rutes literàries, clubs de lectura, festivals de novel·la negra i de ciència-ficció, exposicions, viles del llibre, lectures dramatitzades, muntatges teatrals, espectacles musicals, trobades poètiques, actes en centres d'ensenyament, jornades pedagògiques, exposicions fotogràfiques, lectures compartides... Un munt d'entrevistes a la ràdio, a la premsa i a la televisió. Fins i tot una adaptació cinematogràfica, amb guió i direcció de Santi Lapeira, de la novel·la 'Tocats pel foc'. I el més important. Centenars de conferències arreu del país, dos congressos universitaris i la publicació de quasi trenta obres de Pedrolo i sobre Pedrolo.

I ja callo, perquè m'embalo. És clar que no puc estar més orgullosa. I repeteixo: això només és el principi.