A Chavasqueira

Aquest dia de Sant Jordi del 2019, que per tradició familiar pas a Barcelona, on la data em regala roses i llibres, el recordaré sempre perquè després del debat a la televisió de quatre candidats homes en ple segle XXI, ja està bé que els partits polítics segueixin encomanat el comandament suprem només a homes, en la matinada i a quatre-cents metres del parc de bombers van cremar "misteriosament" les instal·lacions del complex termal d'A Chavasqueira al barri Ourense en què vaig néixer.

A Calda de A Chavasqueira, que així es deia quan era nen, era una zona pobra de cases de fusta enganxades a la carretera que anava al Cementiri de Santiago das Caldas i després a l'actual Campo da Feira, al barri da Ponte a la ciutat d'Orense. Recordo el recorregut d'aquells anys i podria descriure'l al detall, perquè per ell vaig caminar després d'un cotxe fúnebre de dos cavalls plorant desconsolat per la mort del meu avi Manolo camí de l'assenyalat cementiri on es trobava i es troba el panteó familiar que visito un parell de vegades a l'any.

En una d'aquestes cases de fusta vivia, amb tota la seva família, un germà del meu avi, l'Oncle Antoni, i durant el trajecte també es trobava la casa una altra germana del clan, la Tia Carme, que cada matí es col·locava amb un calder de pop acabat de coure a llenya davant de la Plaça Municipal de Abastos, el Mercat, perquè ens entenguem, per a gust de tots els veïns, que per un mòdic preu es menjaven aquest menjar o l'hi portaven a casa, en uns temps en què el pop era pop, i la llet, simplement llet munyida a la nit, que a trenc d'alba, baixaven des de Seixalbo unes senyores que a mi em semblaven imponents, perquè portaven unes lleteres enormes sobre del cap aposentades sobre un mocador de flors enrotllat per a tal fi.

A la Chavasqueira venia cada any des de Monforte de Lemos en un cotxe de línia de l'Empresa Los Americanos la meva àvia paterna Amable Gallego Caneda. Recordo els cognoms perquè oficialment no n'he heretat cap, per banyar-se a les basses naturals del "reuma" que ella creia que patia. Homes i dones es banyaven junts a la bassa per a escàndol dels capellans de llavors.

Ja forma part de la història d'Ourense que els pontinos que un dia van ser un Ajuntament a part, cada vegada que creuàvem el riu Miño per qualsevol dels tres ponts que llavors hi havia, el romà, el de ferro o nou, i el del Ferrocarril, el més nou en aquell moment, per anar a l'altre costat de la ciutat, dèiem que anàvem a Ourense, ja que a la parròquia de Saantiago das Caldas on es treballava molt i l'habitatge era més barat sempre es mirava als veïns rics de davant com, diguem els de Reus observen als de Tarragona, per posar un exemple que no cabregi els meus paisans.

Com vostès comprendran, pels records personals que els relato, per a mi l'incendi d'A Chavasqueira és una veritable tragèdia i em produeix idèntica tristesa que quan un matí em vaig despertar, llavors a Madrid, i vaig llegir amb sorpresa que un curtcircuit d'una instal·lació elèctrica molt vella havia cremat la Capella dos Remedios. Avui l'Església ja està reconstruïda.

Aquest matí he decidit tornar aquest estiu a A Chavasqueira. Estic segur que en el meu poble no pararen fins reposar el que ara s'ha cremat. Afortunadament, la immensa majoria Ourense Termal segueix en peu. Els recomano que el visitin i sobretot, que en gaudeixin, com ja fan equips olímpics de diversos països.

Prendre una tassa de Ribeiro, a la terra del vi blanc més suau i deliciós del món, mentre se submergeixen en una piscina natural d'aigües bicarbonatades, sòdiques, fluorades, litíniques i sulfurades que dirien els experts és, no només saludable, sinó un plaer de sibarites, però a cost zero, perquè al vi el convidaran i el bany és gratuït.

Si us plau, facin una picada d'ullet al meu Ourense natal, avui, precisament en què se'ls ha cremat una cosa tan estimada i tan propera. Gràcies.