La legislatura de les dones i els 175 vots

La legislatura en Congrés i Senat ha començat amb els sobresalts propis dels que no estan acostumats al dia a dia que vivim a Catalunya una meitat dels ciutadans que no compartim el mantra del procés. No és d'estranyar doncs que a molts els hagi agafat per sorpresa i fins i tot cabrejats el que han vist a les dues cambres representatives de la jove Democràcia espanyola, que ha donat sobrades mostres de paciència i flexibilitat davant de tants excessos polítics dels que, en el minut un en què es va aprovar per vot popular la injuriada Constitució, han intentat configurar un Estat a la seva mida sense prestar la menor atenció al fet que la majoria del país no accepta semblants embats.

Aquesta, per lògica política, hauria de ser la legislatura en què els nostres senadors i diputats -però sobretot, Govern i oposició - posessin els punts sobre les is perquè tothom tingui clar el que pot o no pot saltar-se d'unes lleis més justes i consensuades.

Per als propers quatre anys l'Espanya democràtica ha mostrat al món, inequívocament, que la dona ha arribat, no només per presidir el Congrés, sinó per apropiar-se de 166 escons, que la converteix orgullosament en la primera Cambra europea quant a nombre de Senyories Diputades i, per descomptat, en l'exemple a seguir per la resta de la societat, perquè aconseguim la igualtat real entre dones i homes d'una punyetera vegada.

La foto del dia, però, no ha estat aquesta, sinó la salutació freda i distant de Pedro Sánchez i Oriol Junqueras, acompanyat d'un protocol·lari 'hem de parlar', que no porta enlloc, mentre els seguidors dels presos mantinguin el discurs victimista que sempre els acompanya, i que els que no estem d'acord amb les seves teories rebatem amb el no menys grapejat 'aquí l'única víctima és la Democràcia espanyola', a la qual se l'ha enganyat impunement des que es va votar la Constitució.

Així que, com queda molt a resoldre i, per tant, de treballar, comencem la legislatura amb esperit obert, posant l'esperança en que els polítics segueixin l'estela dels seus votants que, majoritàriament, han sabut estar a l'altura de les circumstàncies, fins i tot passant-ho malament per, d'aquesta manera, reposem la convivència social, que és la pedra angular que posi fi a les hostilitats presents i futures.

De moment, el president del Govern ja sap que només compta amb 175 vots i que li cal un escó perquè l'investeixin amb majoria absoluta. Això no és dolent, perquè evita que quan el Pérez Prado de Ferraz digui: Mambo!, apareguin tres i el terme Iglesias disposats a convertir-se en el genuí "rei del Mambo" de l'acord pactat de torn.

Diumenge toquen una altra vegada eleccions. No ens confonguem, perquè si tornem a votar en clau partidària estatal, alguns polítics mediocres i corruptes que se sentin en els nostres ajuntaments seguiran perpetuant-se en la butaca del nostre consistori a compte del deixant de les sigles dels seus partits, marginant a aquelles formacions locals que, sense diners i competint antidemocràticament contra els que tenen poder i han fet favors locals, es presenten també i són els que, en moltes ocasions, "sí entenen" del que passa al nostre poble, amb l'enllumenat, l'atur, les escombraries, l'ambulatori que no s'ha fet o la riera que segueix abocant aigües fecals a l'aire lliure, per posar exemples molt comuns.

Ull a la dada, que esperant la decisió democràtic hi ha molts vivales que han omplert els fanals del poble amb la seva foto. Per cert, s'han preguntat vostèsa qui els ha donat aquest raig de diners per pagar tant cartell? Facin-ho, els serà molt útil el diumenge... i la resta de l'any.