Paz Monserrat: "Escric sobre el que em commou"

Paz Monserrat combina la tasca de professora d'institut amb la passió per l'escriptura. Va néixer a Tortosa i viu a Molins de Rei. Entre els seus textos, destaquen els relats curts i els microrelats, pels quals ha obtingut diversos premis literaris. La seva última obra, 'Jardinería de interior' (Ediciones Enkuadres), és un recull de microrelats en els quals tracta d'experiències quotidianes i fantasioses amb finals sorprenents i amb un llenguatge molt cuidat.

Ets biòloga i professora d'institut. Escriure és un hobby o una necessitat?

Escriure em compensa i m'evadeix de les facetes extravertida i racional que poso en funcionament fent classes de ciències a adolescents. És com si em traslladés a l'altre hemisferi cerebral: salto del científic al literari, de l'objectiu a l'imaginatiu, i això d'alguna manera m'equilibra. Però de vegades no deixa de ser l'altra cara d'una mateixa moneda, ja que en força ocasions obtinc la matèria primera per als meus textos del contacte amb els meus alumnes i de les idees científiques que els intento transmetre.

M'agrada moure'm en els límits entre l'intel·lectual i l'artístic, trobar elements comuns en àrees aparentment distants, posar-me les ulleres de científica quan escric i les de narradora quan divulgo ciència. Em sento còmoda transitant aquestes fronteres i em resulta creatiu. La resposta seria que és un hobby perquè és una cosa que està relacionada amb la passió (no amb el deure) i també en certa manera una necessitat perquè em reporta equilibri psicològic.

'Jardinería de interior' toca temes molt diversos, com la família, la infància i els estudis. La vida quotidiana és la teva font d'inspiració?

Definitivament, sí. Molts dels meus relats i microrelats estan basats en aspectes rutinaris de la vida quotidiana. Coses que passen cada dia i a les quals no els donem importància perquè les donem per fetes o ens semblen anodines, avorrides. Però no em limito simplement a descriure-les. Intento observar-les des d'una altra perspectiva, amb una mirada sense prejudicis, com si les veiés per primera vegada. Les desenfoco i després les situo en un altre context o les intento entendre des del punt de vista d'un marcià acabat d'aterrar. Des d'aquesta mirada pot sorgir l'extraordinari a partir de l'ordinari.

Al llibre hi ha microrelats que tracten temes tan poc sublims com els bolsos de les dones, els mitjons que es perden, les Aupairs, els obrers de la construcció, les càries, els polls, la selectivitat, els aniversaris, els maniquins, les perruqueres , les receptes de cuina, les pràctiques de geologia, les àvies o les dutxes matutines. Però en tots ells intento escapar-me tangencialment del realisme i col·locar algun element desconcertant, surreal, irònic o fantasiós. Per exemple, la dona que busca les seves claus abans d'entrar a casa acaba furgant en el fons de l'oceà, del profundíssim que és el seu bolso i lo plena que està. El gènere del microrelat es presta a aquest tipus de jocs i de llicències perquè comptes amb la complicitat d'un lector intel·ligent, que està disposat a digerir un mos petit però contundent.

Tractes de temes d'actualitat, com la igualtat de gènere. Escrius sobre el que et preocupa?

Escric sobre el que em commou. També sobre el que no entenc o no tinc opinió formada, com una manera d'investigar, d'indagar, de posar-me en una altra pell. Però mai em plantejo un concepte o una moralitat prèvia, ni prioritzo l'actualitat per sobre dels assumptes sobre que em demana el cos que indagui per molt anacrònics que semblin. Sempre parteixo d'una imatge, una anècdota o una emoció que m'hagi impactat. Primer l'apunto en alguna de les meves múltiples llibretetes. Si no perdo la llibreta és molt possible que en tornar a llegir la idea no em sembli tan genial. Però alguns d'aquests embrions d'històries continuen rondant-me, em segueixen commovent al cap del temps i llavors decideixo que mereixen una altra oportunitat.

Escric un esbós deixant-me portar al principi per la víscera, per la intuïció, per una escriptura gairebé automàtica... i a continuació em poso a retallar, a buscar l'adjectiu exacte ja estructurar el text amb actitud implacable. Aquest procés dura un temps, una setmana aproximadament. A vegades les paraules o les idees que estàs buscant et sobrevenen en un somni o en un viatge en autobús. Quan per fi consideres que el micro està complet i no li sobra res, descanses com si et recuperessis d'un part. Responent a la teva pregunta: probablement acabes escrivint sobre el que et preocupa, però en cap moment aquest procés és una cosa conscient ni premeditada, sinó que passa per una estranya amalgama que combina la màxima irracionalitat amb la màxima precisió.

És la fantasia un aspecte imprescindible en els teus microrelats?

Em diverteix sortir-me lleugerament dels límits de la realitat. És una forma de llibertat que només tens escrivint, experimentant noves possibilitats amb la teva imaginació. Però intento que els textos tinguin sempre una base real, una aparença de versemblança. M'agrada fixar-me en el que tinc davant i després enfocar-ho des d'una altra perspectiva, o produir una petita detonació que l'alliberi de les tres dimensions durant un moment. De vegades aquestes "desviacions" són deliberadament subtils, ambigües, perquè puguin tenir diferents lectures segons qui ho llegeixi.

No em dedico a construir altres mons, sinó que intento aprofundir en aquest excavant en els molts estrats insospitats dels quals està format. Aquest treball "arqueològic", en el qual intento no tenir prejudicis, per a mi és el més interessant i divertit de l'escriptura perquè és una tasca de descobriment, de revelació, d'aprenentatge sobre la realitat, encara que facis servir la imaginació i la fantasia per a això. John Berger deia, cito de memòria, una cosa així com que quan mires un quadre vols aprendre, però no sobre pintura, sinó sobre la vida.

Creus que hi ha una tendència a apreciar més el relat curt i el microrelat? Per què?

És possible que estigui havent-hi un ressorgir del gust pel què és breu. Diuen que les xarxes, el tipus de vida sincopat que portem i la valentia d'algunes editorials apostant per aquest tipus de textos poden haver ajudat. Jo crec que hi ha una contradicció molt interessant en això perquè precisament la dispersió i falta de focalització que caracteritza el nostre temps és incompatible amb la concentració que requereix la lectura de textos breus, que solen ser més densos, demandants i profunds que els formats més llargs. Per a mi que el que estem demanant a crits és que alguna cosa ens faci reflexionar, aturar-nos, concentrar la nostra ment belluguina durant una estona en un focus que ens evadeixi de tots els altres estímuls que ens reclamen. I això sí que ho donen els relats i els microrelats, i no és per la mida del text sinó per les peculiaritats d'aquests gèneres.

Estàs preparant algun altre nou llibre o projecte literari?

Ara podríem dir que estic a la quarantena del postpart de 'Jardinería de interior'. De fet estic en plena lactància: alimentant amb presentacions, entrevistes com aquesta, i el feed back d'alguns lectors. Però alhora, haver donat a llum a aquest llibre m'ha deixat espai lliure a l'ordinador i en la ment per a noves aventures. Tinc ganes d'escriure relat més llarg, de la mida del que els anglosaxons anomenen short stories i que tant em fascinen com a lectora. I també tinc un parell de coses començades que m'agradaria veure en què acaben. No vaig a animar-me amb cap projecte de més llarg alè, com una novel·la, en primer lloc perquè crec que cal tenir una molt bona història per llançar-se a aquesta carrera de fons obsessiva que és la confecció d'una novel·la, i segon perquè encara estic en actiu, combinant l'escriptura amb la feina, i crec que el format curt s'adapta millor a la meva manera de vida i a la meva ment sintètica i generalista. De seguida posaré les antenes i les llibretetes en mode actiu per veure què ve a continuació, si és que ve alguna cosa.

Paz Monserrat: "Escric sobre el que em commou" s'ha publicat originalment a Vilapress