Quatre eleccions en quatre anys

Els espanyols tornaran a votar el 10 de novembre, en la segona repetició d'unes generals del període democràtic actual, després del primer cas viscut en 2016 amb el popular Mariano Rajoy llavors al capdavant del Govern.

Des dels comicis de desembre de 2015, les del 10 de novembre seran les quartes generals que Espanya celebra en els últims quatre anys.

La fragmentació del Parlament sorgida dels comicis generals de l'any 2015, quan Ciutadans i Unides Podem irrompre amb força al Congrés dels Diputats, ha anat parella a una dificultat més gran dels partits per posar-se d'acord i formar govern.

Va passar el 2016, quan Rajoy no sumava majoria absoluta només amb Ciutadans i depenia de l'abstenció del PSOE per ser investit, requisit que va aconseguir després d'una repetició de les eleccions, quan la pressió d'anar a unes terceres eleccions va forçar l'abstenció dels diputats socialistes amb un elevat cost: el seu líder, Pedro Sánchez, que es resistia a investir Rajoy, va ser defenestrat de la direcció del partit pels seus crítics i la formació va quedar fracturada en dues meitats.

Avui és Sánchez el que està a la Moncloa i aspira que la resta de partits reconegui la seva legitimitat com a força més votada i li permetin governar. Té al seu favor un argument amb el qual no comptava Rajoy a 2016: la inexistència d'una suma alternativa que no passi pel PSOE presidint el Govern. Sánchez va arribar a intentar un Govern alternatiu al de Rajoy, després de pactar amb Ciutadans, però el rebuig de Podem ho va impedir.

EL PSOE BUSCA REFORÇAR-SE COM A PRIMERA FORÇA

Com va passar amb el PP el 2016, el Govern afronta la repetició electoral amb la confiança de guanyar uns escons més que reforcin la seva posició com a primera força i la relativa tranquil·litat que ofereixen les enquestes, cap de les quals detecta una possible suma de les tres dretes .

Després dels nous comicis, a la direcció del PSOE esperen que la pressió sobre l'oposició perquè permeti formar govern sigui més gran que la tenint en des del 28 d'abril.

Immediatament després dels comicis d'abril, el PSOE va començar a demanar l'abstenció de PP i Ciutadans en la investidura ja que la seva aspiració era governar en solitari --i no en coalició com exigia Podemos-- recolzant-se en uns i altres partits en funció del tipus de lleis que voldria aprovar, sota la fórmula de la geometria variable.

Aquesta opció hauria permès a Sánchez superar la investidura sense dependre del suport o abstenció dels partits independentistes, i deixaria PP i Ciutadans sense arguments per fer oposició al Govern denunciant pactes ocults del PSOE amb els independentistes.

Constatada la negativa de PP i Ciutadans abstenir-se, Sánchez va centrar els seus esforços a intentar persuadir Unides Podem amb diverses fórmules de col·laboració que no passaven per la coalició que exigia Pablo Iglesias. Però ni la possibilitat de nomenar ministres independents en el Govern ni la d'ocupar càrrecs intermedis en l'Administració de l'Estat van ser ofertes assumibles per als morats.

La renúncia inesperada d'Iglesias a seure ell en el Consell de Ministres va forçar a Sánchez a presentar en l'últim moment, hores abans que es votés la investidura de juliol, una proposta de coalició a Unides Podem que donava entrada al Consell de Ministres a la número dos de la formació, Irene Montero, amb una vicepresidència social. A més, es reservaven altres tres ministeris socials per als d'Iglesias.

Però el líder de Podem dir també no a aquesta proposició, confiant que al setembre podria millorar l'oferta del PSOE. Però els socialistes van complir la seva amenaça de que no hi hauria segones oportunitats al setembre i s'han limitat a oferir als Podem un acord programàtic i l'entrada d'alguns dels seus membres en organismes de l'Estat que no estiguin supeditats al Consell de Ministres.

Per explicar la seva negativa a recuperar l'oferta de juliol, els socialistes argumenten que va ser en aquest precís instant quan es van convèncer que Podem aspira a seure al Consell de Ministres per donar lloc a "dos governs en un", sense garantir la necessària lleialtat al president, que no vol formar un executiu inestable i veure abocat a avançar eleccions en sis mesos o un any.