Villarroel: l'atracció d'un jove per l'ultradreta és 'Una història real'

El gran avantatge que tenen els autors reconeguts, per descomptat els de narrativa, fins i tot els d'assajos, però també els de teatre, és que de tant en tant reben encàrrecs, el que els permet treballar sobre segur. Pau Miró va rebre fa quatre anys l'encàrrec que li va fer Tania Brenlle, directora del teatre Villarroel, d'escriure una obra per a aquesta sala, però reconeix que no li acabava de fer punta a cap idea. Fins que va reparar que l'actualitat que ens envolta és un planter de propostes interessants obertes al seu desenvolupament com a text dramàtic.

Recordava Va mirar el desgrat que li produïa un famós personatge americà, el polític, banquer, executiu de mitjans i durant un curt període de temps col·laborador del president Trump, Steve Bannon, que, després d'haver finalitzat la seva feina a la Casa Blanca, s'ha convertit en un promotor de partits i moviment d'ultradreta a un i altre costat de l'Atlàntic. "Em venia de gust escriure --confessa Miró-- una obra contra Bannon i els seus intents de finançar partit d'aquesta mena a mig món, però em vaig convèncer que era un propòsit idiota perquè l'empresa em sobrepassava i perquè aquest discurs cau pel seu propi pes".

Va recordar llavors l'encàrrec de Brenlle i li va posar fil a l'agulla, associant el rebuig que li produïa Bannon a un altre fet paral·lel, com és la tendència acomodatícia de les anomenades esquerres. "Mentre escrivia vaig descobrir que el que més em preocupava en el fons no eren les ultradretes pròpiament dites, sinó les esquerres i els seus discursos presumptament progressistes i, en particular, el alarmants que són les seves contradiccions, la seva hipocresia, i la comoditat en què s'han instal·lat. Dit això, no pretenc establir una relació de causa i efecte entre l'ascens de l'ultradreta i aquesta anèmia del pensament de l'esquerra, encara que és molt possible que hi hagi punts de concomitància".

I així va sorgir 'Una història real', la comèdia que ara s'estrena a la Villarroel, en què aquesta preocupació política es trena amb una altra de caràcter moral, en aquest cas centrada en la figura de l'escriptor que, per buscar l'èxit, no dubte en comerciar amb la seva pròpia intimitat. Aquests elements s'entrellacen al seu voltant amb la relació que s'estableix entre un noi jove, atret pel pensament de l'ultradreta, i el seu pare, amb el que entra en joc un tercer element dramàtic, aquest sí antic i omnipresent, el de la conflictivitat subjacent en la relació paternofilial. "Perquè l'abisme entre pares i fills no només pot ser ideològic, sinó que és molt més complex", tal com va comentar Julio Manrique, celebrat director però, en aquest cas, actor i, escena, el progenitor.

Miró va afegir un element que confereix cert morbo a aquesta obra i és el que 'Una història real' està basada en certa situació que es va donar en la vida diària - "jo vaig conèixer a aquest adolescent", --afegeix-- encara que el desenvolupament de la trama la desfigura de tal manera que resulta irreconeixible. Amb Manrique, sobre l'escenari de la Villarroel, Laura Conejero, Mireia Aixalà i Nil Cardener --el conflictiu adolescent--, tots ells dirigits sota la direcció del mateix Miró.