Resoldre el Brexit i recuperar la confiança, reptes del nou primer ministre britànic

 

La resolució de la paràlisi del Brexit i la reconstrucció de la vilipendiada confiança en el teixit polític i institucional britànic constitueixen els reptes més immediats que esperen al primer ministre que sortirà de les generals al Regne Unit, una votació transcendental per al futur de la segona economia europea que, però, ha estat marcada per un descrèdit que sintetitza un dels anys més convulsos de la història recent.

Els dos desafiaments es retroalimenten i comparteixen tronc comú. L'activació de l'article 50 del Tractat de Lisboa el 29 de març de 2017 havia marcat el compte enrere de dos anys per a la sortida de la Unió Europea, però la data va arribar i el divorci no s'havia materialitzat. Per a un sector de la societat, la demora, generada pel desacord en el Parlament, suposava una traïció al resultat de el referèndum de 2016, mentre que per als partidaris de la continuïtat en el bloc, es va convertir en l'oportunitat d'or per aturar el Brexit.

La radicalització entre tots dos es va transformar en endèmica i la fractura es va traslladar a totes les esferes de la vida política i institucional, manifestant-se en una d'especialment virulenta animadversió contra el sistema en general i Westminster en particular. La desafecció provocada en la ciutadania ha quedat patent en aquests comicis, que no han aconseguit despertar l'entusiasme pressupost per a una votació que, essencialment, suposa reobrir el debat del plebiscit de fa tres anys i mig.

Per aquest motiu la tasca competeixi ara a el govern que llancin les urnes, sobretot, si es confirmen les enquestes i el candidat a la reelecció, el conservador Boris Johnson, obté l'anhelada majoria absoluta. Com a padrí d'un divorci que havia decidit donar suport quan es va anunciar, el febrer de 2016, el 'premier' és el padrí moral d'un projecte que ha mantingut paralitzada l'agenda domèstica i que encara ha de demostrar que constitueix la panacea que els seus patrocinadors preconitzaven .

Johnson, a més, té també molt a dir sobre la falta de credibilitat dels ciutadans en la seva classe política. La seva premissa per convocar les generals establia que eren l'única alternativa al bloqueig del Brexit per part de la Cambra dels Comuns. L'al·legat, però, parteix d'una fal·làcia, ja que els diputats havien aprovat a l'octubre, per primera vegada, un acord per abandonar la UE, precisament el del 'premier', l'únic que demandaven era més temps.

Tampoc ajuda que hagués basat la seva carrera cap al lideratge conservador i els seus primers cent dies al poder en una promesa, materialitzar la ruptura a final d'octubre, que acabaria trencant, ni que durant les setmanes de campanya hagi aclamat al 31 de desembre de 2020 com el nou termini de referència en el qual tindrà tot preparat per iniciar la travessa en solitari.

La seva munició electoral, de fet, es basa en una cadena d'arguments qüestionables. El seu mantra 'Materialitzem el Brexit' ven que el 31 de gener, data actual per la sortida, després de tres rebutjos, el procés quedarà tancat, quan tan sols passarà a una nova fase, la més complicada: la de l'establiment de la futura relació.

Però el més dubtós és la garantia reiterada 'ad nauseam' que el procés estarà a punt a finals de l'any que ve, una aspiració que tant la UE, com a precedents anteriors, s'han encarregat ja de disputar. Com a conseqüència, d'aconseguir mantenir-se en el càrrec, Johnson podria veure com l'optimisme infundat amb el que va intentar encoratjar un desencantat electorat es torna en contra en la conjuntura més difícil, ja que hauria esgotat la basa de l'avançament electoral com a revulsiu.

La vocació desplegada en els poc més de quatre mesos que ha passat al número 10 davant la divisió al carrer podria ser merament el resultat de la precària situació que havia heretat, amb un dividit grup parlamentari i en minoria. No obstant això, la perniciosa retòrica 'El Poble contra el Sistema' amb què va afrontar les generals suscita suspicàcies sobre quin 'premier' voldria ser si els ciutadans li atorguen la confiança, el líder d'una administració inclusiva, o el ferri dirigent que aspira a l'homogeneïtat interna.

El perill que Johnson sembla no tenir en compte és que aquest sever detriment de la confiança en el teixit polític i institucional afectarà a qui adquireixi el dret a romandre a Downing Street durant cinc anys. El llegat d'aquesta retòrica oportunista amb la qual el 2019 ha intentat demanar el màxim rèdit a les urnes podria cronificar la toxicitat que ha infectat el compte enrere electoral i dictar la tònica del pròxim lustre.

Amb tot, de la seva campanya ha sorprès la resistència de la dreta, ja que després de gairebé una dècada de gestió caracteritzada per l'austeritat, els conservadors han demostrat capacitat d'avanç, en lloc de la inevitable erosió que generalment provoca el desgast en el poder.