Les nebuloses com a exemples de la fi del nostre Sol

Aquesta bella imatge que podeu veure a continuació es tracta de la nebulosa planetària NGC 5189, imatge adquirida pel Telescopi Espacial Hubble. Podem apreciar en tot el seu magnitud una intricada estructura d'enorme i caòtica erupció estel·lar en forma de filaments brillants en l'espai.

Crèdits: Telescopi espacial Hubble

Les nebuloses planetàries representen la breu etapa final a la vida d'una estrella semblant al nostre Sol. Mentre consumeix l'últim combustible en el seu nucli, l'estrella expulsa una gran part de les seves regions exteriors, que després s'escalfa i brilla intensament, mostrant estructures intricades al llarg de tot l'espai.

Els nusos en NGC 5189 són un recordatori de com de vasta és la nebulosa planetària, ja que té una mida similar a tot el nostre sistema solar.

Podem trobar la nebulosa en la constel·lació de la Mosca a l'hemisferi sud celeste ia una distància de 3000 anys llum de la Terra.

Ubicació de la Nebulosa NGC5189 en la constel·lació de la Mosca, s'observa amb grans telescopis com un objecte de magnitud 10.

Dades de la nebulosa a: Simbad

Un altre exemple de nebulosa planetària espectacular és: Kohoutek 4-55 (deguda a el nom del seu descobridor, l'astrònom Lubos Kohoutek), també se l'anomena per abreujar la nebulosa K 4-55. La podem trobar a gairebé 4600 anys llum de la Terra en la constel·lació de l'Cigne.

Crèdits: NASA, ESA i el Hubble Heritage Team (STScI / AURA). Reconeixement: R. Sahai i J. Trauger (Laboratori de Propulsió a Raig).

A la imatge podem observar un anell interior brillant que està envoltat per una capa asimètrica i més feble. Tot el sistema està envoltat per un feble halo de llum vermella emès per nitrogen ionitzat. Aquesta estructura de múltiples capes és bastant infreqüent en les nebuloses planetàries.

Una nebulosa planetària es forma a partir de material en les capes externes d'una estrella gegant vermella que va ser expulsat a l'espai interestel·lar quan l'estrella era a les últimes etapes de la seva vida. La radiació ultraviolada emesa des del nucli calent restant de l'estrella ionitza les closques de gas expulsades, el que fa que brillin. El final serà l'aparició d'una estrella nana blanca. En uns 5.000 milions d'anys la nostra estrella, el Sol, passarà per aquesta mateixa situació. Passarà seguint els següents passos:

1) Aproximadament a 1.200 milions d'anys a partir d'ara, el sol començarà a canviar. A mesura que es gasta el combustible d'hidrogen en el seu nucli, la combustió s'estendrà cap a la superfície. Això farà que el sol comenci a créixer i es faci més brillant.

2) La temperatura superficial mitjana de la terra augmentarà a uns 75 ºC. Els oceans de la terra s'evaporaran. El planeta es convertirà en un desert sense vida.

3) A l'edat d'uns 11-12 milions d'anys el sol expandirà la seva superfície. Serà 166 vegades més gran que el sol que coneixem ara, serà una geganta vermella.

4) Després es reduirà en grandària. Començarà un període que durarà uns 110 milions d'anys durant els quals es produiran pocs canvis.

5) El sol creixerà a una mida enorme amb les últimes restes d'heli i hidrogen que es llancessin a l'espai. Serà 180 vegades més gran que el sol que coneixem i milers de vegades més brillant. Grans quantitats de la seva atmosfera es llancessin a l'espai, fins que es perdi gairebé la meitat de la seva massa.

6) La pela fina de l'heli restant que envolta el nucli de carboni-oxigen es tornarà inestable. El sol començarà a prémer violentament. Es convertirà en una nebulosa amb una estrella nana al seu centre.

Aquest serà el final de la nostra estrella, pot ser que aquests altres restes tornin a convertir-se en una altra estrella que formi novament planetes i per tant vida. L'Univers és així, una contínua successió de creació i destrucció d'estrelles, és un Univers viu i increïble. Gaudim del nostre planeta, encara ens queden milers de milions d'anys de gaudi, sempre que no ho destruïm nosaltres abans.

Aquest contingut és original de 'Universo Blog'