Escenari Brossa: Joan Vázquez evoca la Barcelona de la transició a "Ocaña, reina de las Ramblas"

Les Rambles de Barcelona han estat sempre un espai obert en el qual era possible trobar tota mena de personatges curiosos. Recordo haver sentit parlar de La Monyos o del Noi de Tona i jo mateix vaig conèixer la famosa Maria, així, simplement, sense cognoms ni àlies, i fins ahir mateix circulaven per aquesta popular via Amparito de Granada i un innominat futbolista que jugava amb el pilota. Als anys seixanta i setanta la vida no s'interrompia en les 24 hores i era possible coincidir per les Rambles amb Dalí, el senyor Bofarull passejant en el seu cotxe de cavalls o la gent principal de la ciutat mentre sortia precipitada del Liceu amb els seus esmòquings i vestits llargs per culminar la vetllada al Celler Bohèmia o al Barcelona de Nit, tuguris ai! ja desapareguts. Un dels últims cops de cua d'aquelles Rambles va ser el trio format per Ocaña, Nazario i Camilo, que van protagonitzar en els anys de la transició a la defensa de l'aleshores emergent col·lectiu LGTB. Però aquest ambient rupturista se'n va anar a l'orris i Ocaña va perdre la vida a Cantillana, el seu poble natal, en un desgraciat accident esdevingut durant la Festa Major.

Com passa sovint, Ocaña es va convertir, després de la seva mort, en un mite que ha inspirat a Marc Rosich a engiponar un espectacle titulat "Ocaña, reina de las Ramblas" que protagonitza Joan Vázquez i que es va estrenar a Berlín. Ara arriba a l'Escenari Joan Brossa de Barcelona en un moment poc desafortunadament propici a les expansions lúdiques per la pandèmia que s'acosta.

Vázquez, que ha acreditat les seves capacitats interpretatives en anteriors espectacles, les ha demostrat de nou amb un extraordinari esforç de versatilitat. D'aquesta manera, es converteix en escena a epígon d'aquell inclassificable personatge que compatibilitzava es quefer com a pintor naïf amb una actuació de carrer sorprenent en la qual apareixia abillat amb les vestidures més extravagants i femenins i espantava, de tant en tant, els vianants amb una provocativa exhibició de les seves parts íntimes. Cal dir que Vázquez és, en aquesta evocació, més pudibund. Posa, per descomptat, l'accent, en la gestualitat provocadorament femenina de el personatge, però no comet excessos exhibicionistes.

Tampoc pinta, és clar. Però per tal de donar contingut a l'espectacle, interpreta esforçadament un repertori de cobles identificables amb Ocaña, acompanyat per Marc Sambola a la guitarra. Tot això es complementa amb un audiovisual en què apareixen imatges del sevillà, malgrat que no hi ha cap fragment de l'obra que li va fer passar a la posteritat, la pel·lícula "Ocaña, retrat intermitent".

Es diu en la presentació que "la peça proposa un viatge a la Barcelona de finals dels setanta i principis dels vuitanta, una ciutat que, després de la fi de la dictadura i l'aparent arribada de la democràcia tornava a trepitjar els carrers i mirava a el futur amb irreverència... una manera d'entendre la ciutat que quedaria sepultada i oblidada amb l'adveniment dels Jocs Olímpics i que no volem deixar de reivindicar". Bé, siguem sincers, la democràcia que va arribar no va ser només aparent (no s'entén l'obstinació d'alguns per qüestionar el sistema, amb tots els seus possibles defectes, més democràtic que ha tingut aquest país), els Jocs Olímpics no van sepultar res, sinó que van posar a Barcelona al mapa de món i, això sí, l'Ajuntament de tots els colors ha convertit les Rambles en un carrer cada vegada més impersonal per la qual ja no circulen personatges com Ocaña, sinó turistes, congressistes i creueristes.