"Mi carta más larga": la poligàmia denunciada per una escriptora senegalesa

A Espanya hi ha un enorme desconeixement de la literatura africana contemporània i m'agradaria saber sense hi ha molts conciutadans nostres capaços de citar autors d'aquest origen en nombre, com a mínim, igual al dels dits d'una mà. Provi-ho, amic lector, i després em compte. Per això resulta molt reconfortant saber que hi ha una editorial, Wanáfrica edicions, que té la seu a Barcelona i està dedicada a publicar autors i temes vinculats amb el continent meridional.

Amb el segell de Wanáfrica ens arriba "Mi carta más larga" de l'escriptora senegalesa Mariama Bá. Concebut amb la carta que la protagonista, Ramatoulaye, escriu a la seva amiga Aissatou, és el relat de la peripècia de dues dones que es van casar enamorades dels seus respectius marits però que, al cap del temps, descobreixen que aquests decideixen contreure nou matrimoni amb una segona esposa. Com cal suposar, tot això es desenvolupa en el si d'una societat musulmana, en la qual la poligàmia, reconeguda com a legítima per l'Alcorà, és practicada amb normalitat. El que ignorem és la repercussió que té tant en la vida de les dones que queden de la nit al dia convertida en coesposes, com en les famílies que han format. Perquè a més, tant en el cas de Ramatoulaye, com en el de Aissatou, aquesta situació es produeix en el si de famílies de acomodat nivell social: Mawdo és un metge prestigiós i Modou, destacat sindicalista.

"Mentre que la dona obté del transcurs dels anys la força amb la qual seguir avançant tot i l'envelliment del seu company diu Ramatolaye-, aquest retrocedeix cada vegada més en la seva parcel·la de tendresa. Els seus ulls egoistes aniran per sobre de l'espatlla al seu cònjuge. Compara el que va tenir amb el que ja no té i amb el que podria tenir". Doncs bé, el que podria tenir en el cas de Mawdo és una tendra joveneta, prima per més senyes del metge, col·locada en el seu camí per la seva pròpia mare, disgustada del primer matrimoni amb Ramatoulaye, que no considera adequat a l'estirp de noblesa de la família; i en el de Aissatou, ni més ni menys que una companya d'institut de la seva filla gran, a la qual Modou coneix perquè la porta a casa per compartir els treballs escolars. Tant en un cas com en l'altre, el segon matrimoni suposa l'abandó en la pràctica de la família creada amb la primera dona, el que per Ramatoulaye suposa deixar-la a càrrec dels dotze fills haguts amb ella.

El més dramàtic del cas és el punt de partida que posa Bá en la seva novel·la. Perquè "Mi carta más larga" s'inicia amb la mort de Mawdo i les interminables cerimònies fúnebres que les dues vídues han de fer de comú acord, amb el consegüent despesa econòmica. I amb una conseqüència addicional: l'aparició de nombrosos pretendents disposats a consolar Ramatoulaye amb un nou matrimoni, des de la seva cunyat Tamsir, fins al diputat Douda Dieng, per cert, ja casat prèviament amb una altra dona.

Amb tals vímets Mariama Bá articula una terminant denúncia de la poligàmia, i l'aparició d'un incipient feminisme no exempt de contradiccions, perquè la protagonista, que reivindica per a la dona un paper més independent, es manifesta encantada amb el seu treball casolà, en el qual se sent àmpliament gratificada. I com a colofó de tot el que s'ha dit, hi ha així mateix un lament implícit per la supervivència d'altres tradicions que són així mateix retards del passat: els matrimonis forçosos, l'"herència" familiar de la dona vídua, els embarassos adolescents -com el Fatumata, la filla de Ramotoulaye, bé que en aquest cas amb un xicot digne que no eludeix les seves responsabilitats-, els funerals convertits en interminables actes socials, els obligats regals de diners en el si familiar i un llarg etcètera.