La presó de la fi del món

Després d'una apetitosa paella de marisc d'aquestes que converteixen el diumenge en sant, acompanyada d'un harmoniós Castell de Sant Diego, li entren a un, com a mínim, les ganes de fer una migdiada. "Paella", "San Diego" i "Siesta" es converteixen, en tant figurem en el teatre d'aquesta vida, en els tres pilars bàsics sobre els quals se sosté l'univers. En el meu cas, entro en un estat de entreson en què els límits de l'espai i el temps es dilueixen i la meva ment cavalca lliure i ufanosa pels camps del desig. Sense moure'm d'un sofà que m'abraça amb l'amor d'una mare, em llanço com un kamicaze al meu món viatger. Amb Marco Polo, recorro la ruta de la seda; amb Simbad, naveguem per les illes orientals; amb Colom, explorem les índies ... i els indis; amb Magallanes, creuem el mar que uneix dos oceans i poc abans d'abandonar el "son" i passar a la "vigilia", en aquests moments en què un no sap ni on es troba, apareix Marco amb el seu mico Amedio cantant-me, a tot drap, les seves aventures dels Apenins als Andes. I jo em pregunto, no seria aquesta beneïda migdiada de diumenge la que va motivar el meu viatge al arxipèlag de la Terra del Foc?

Vaig arribar a Ushuaia, "la ciutat de la fi de món" a l'Argentina, des de Punta Arenas, port entre oceans a la zona austral de Xile que banya els seus peus en les aigües de l'estret de Magallanes. Més de sis-cents quilòmetres de viatge en autobús deixen gravades a la memòria una infinitat d'imatges i sensacions inesborrables. Dono fe, que la serralada dels Andes divideix la Patagònia en dos, la xilena i l'argentina, com predicava el meu mestre. Hauria d'estar d'un humor especial el 'Supremo Hacedor', probablement seria un dilluns al matí, quan va situar a l'austral xilè muntanyes, boscos i glaceres, i en l'argentí, prats i desolats deserts. Però Ushuaia, es troba a la rabadilla de la serralada dels Andes i les característiques de l'entorn imperant en aquesta extensa zona són el resultat de la fornicació geogràfica de tots dos territoris. Quina meravella!, el que Déu va unir mai ho separarà l'home per més fronteres que aixequi.

Ja sóc allà, a Ushuaia, a la Illa Gran, a la Terra de l'Foc, més content que un vuit després de travessar les muntanyes de la glacera Martial i de topar-me amb les fredes aigües de l'estret de Beagle que, com el de Magallanes, compleix amb la funció d'agermanar els oceans Pacífic i Atlàntic (obro aquest parèntesi per aclarir que les fredes aigües a què m'he referit no són tan gèlides com les Terranova a l'Atlàntic nord, on es va enfonsar el Titanic). Els dies passen volant < la "fi de món" i hi ha tantes coses a veure i fer, que posar el temps en pausa és la millor opció. Un no pot tornar a casa des de la Terra del Foc sense haver vist tot o quasi tot. Avui em centraré en la seva presó, però no descarto parlar-vos, si em doneu l'oportunitat de fer-ho, dels seus primers habitants els yaghanes, de l'acollidora ciutat més austral del món, de l'últim far, de l'illa dels pingüins, de l'albirament de balenes, del vaixell Hespérides i dels seus viatges a l'Antàrtida. Em va quedar una assignatura pendent, però tinc el propòsit de presentar-me abans de l'últim setembre al Cap de Forns, on l'Atlàntic i el Pacífic s'emboliquen a trompades causant la mort de mariners intrèpids.

Caminant cap a l'est per la badia d'Ushuaia s'arriba en un tres i no res a les instal·lacions que, durant gairebé mig segle, van albergar als presos comuns i polítics més perillosos d'Argentina. Algun, dic jo, no ho seria tant. L'edifici, consta de cinc pavellons que convergeixen en un cercle central. La seva estructura, ens fa pensar en l'Home de Vitruvi que Leonardo da Vinci va dibuixar per representar l'harmonia entre el cos i l'esperit. Però els cinc braços de la presó d'Ushuaia, agrupats en només una de les meitats del cercle, estan més inspirats en les cinc ferides infringides a Jesús per produir-li el major dany moral i físic possible, que en la reeducació i reinserció dels reclusos. Sigui quina sigui la font d'inspiració de constructor, la veritat és que els presos que arribaven en barcasses a l'últim port del món no anaven a gaudir de les bondats d'un balneari, sinó a patir i suportar la duresa que suposa la manca de llibertat, el treball forçat, la fam, el fred, la malaltia i la mort. Quan un visita les instal·lacions i algunes de les cel·les que es mantenen tal com van ser habitades, llavors, es pot fer una lleugera idea d'això.

No tots els empresonats eren presos comuns, hi havia altres que complien condemna per motius polítics, és a dir, per no complir amb els preceptes del dictador de torn. Però aparquem la política i entrem a la cel·la, de no més de quatre metres quadrats i escassa il·luminació, d'un d'ells. Diria que la figura de cartró pedra que el representava, havia estat esperant-me des de feia algun temps i fins i tot és possible que jo hagués viatjat fins allà per trobar-me amb ell. Lluïa un uniforme de presidiari amb el número 101 i vaig observar, en el seu gest, la necessitat que tenia de parlar amb algú després d'anys i anys de silenci absolut. Ens vam asseure, ell, sobre el seu catre de ferro repintat i el seu tou matalàs, i jo, sobre una cadira de fusta que algú va construir sense presses per acabar de decorar la cel·la i donar-li un altre aspecte. M'esperava, ho vaig veure en els seus ulls quan em vaig acostar i el vaig sentir al fondre'ns en una abraçada. Amb la mirada i el silenci parlem llargament.

"No, això no era així -em va dir-, no va ser així com ara em veus, on ara em veus, en aquesta cel·la tan lluminosa i neta, amb taula, cadira i paper; no, no són aquests els colors de les flors que hi havia a la paret; no, no hi havia llibres ni quadres amb fotografies que il·lustressin el nostre fer, ni vidres a les finestres que tamizasen el fred i la llum del vespre; no, no són aquests els guardians amb els quals vaig caure i em vaig aixecar una i altra vegada; no, no hi havia assossec, ni pau que acompanyés a la immensa i dolorosa solitud que es pot arribar a sentir de l'ocàs a l'alba ... Una nit, un estimat amic -em va dir que es deixa humitejaven els ulls-, vaig somiar que vindries a veure una fresca matí d'hivern i que aquest lloc, en el que avui ens trobem, seria un museu i no la presó que va ser". Després, ens vam aixecar i vaig caminar amb ell, amb la seva mirada i la seva veu per totes les dependències de la presó. 

Avui, en aquest moment que us escric, no vull jutjar el que van fer o van deixar de fer aquests presos. Aquesta nit, recorrent a la humanitat que habita en el meu interior, sovint adormida, vull acabar aquest article recordant els pesars en aquest lloc de la fi del món i compartir amb vosaltres el fred que el pres 101 va passar a la barcassa que el va portar fins al port d'Ushuaia, al costat d'altres que li haguessin arrabassat la vida per abrigar-se amb la seva roba; la fam, que va niar en el seu plat d'alumini tantes vegades buit; els seus escrits en el vent o amb tinta, vermell sang, a la parets de la seva cel·la; el seu treball, talant arbres al bosc entre cristalls de gel que quartelaven les mans i els peus; les ferides als turmells causades pels grillons; el fuet capritxós i la tortura física i mental que acaba acovardint l'ànima; les dutxes d'aigua freda per a llevar-se la merda adossada després de dies de lavabos sense paper; la molesta i insistent companyia dels polls; la malaltia, l'agonia i la mort en soledat ... Potser, si fóssim tan perfectes com l'Home de Vitruvi que va imaginar i va representar Leonardo da Vinci, o tan compassius com el Jesús de Natzaret, el món seria avui un paradís i no una presó en la qual cohabiten totes les formes i intensitats del sofriment. Estimat lector, com va escriure Ortega, a les il·lusions i esperances cal abrigar-les.

Aquells que disposin de temps i vulguin visualitzar l'escrit, poden fer-ho en aquesta pàgina del meu llibre d'humanitats o en el vídeo i fotos que us adjunto.