"Diversitat flamenca": El retorn del flamenc al Raval (abans Barri xinès)

Va ser el periodista Paco Madrid, que va exercir com a secretari de Companys quan aquest, recentment proclamada la República, va ser governador civil de la província de Barcelona, el qual va batejar el llavors districte municipal V com "Barri xino". No perquè la colònia de residents procedent del celeste imperi fos important, que no era el cas, sinó perquè s'assemblava, per la mescolanza dels seus residents, a barri d'idèntic nom de Sant Francesc. Aquella endiabla trama urbana de carrers estrets en què gairebé no es veia el sol reunia un col·lectiu humà variat. Fugida la classe benestant que l'havia habitat prèviament -només cal veure els vestíbuls per a cavalleries que encara queden al carrer que es denominava del Comte de l'assalt- va acollir immigrants de tot tipus, humils proletaris, combatius sindicalistes, temibles anarquistes, cupletistes i suripantas , traficants de droga, delinqüents de poca o molta munta i perillosos pistolers.

Hi va haver innombrables habitatges modestes que compartien l'espai amb cabarets, cafès concert, acadèmies de ball, tavernes, llocs de trobada furtiva, seus sindicals i tablaos flamencs. Perquè, malgrat el que la molt honorable però bastant despistada i, malgrat això, loquaç diputacions d'ERC, Jenn Díaz, ha dit fa uns dies, el flamenc no va arribar a Catalunya com a eina deñ franquisme per descatalanitzar la regió, sinó que constituïa una de les senyes d'identitat popular des de feia més d'un segle. No debades Barcelona va ser coneguda a principis de segle XX com la "capital flamenca de nord d'Espanya" i en els anys trenta de segle passat, com ha recordat Montse Madridejos, a la ciutat comtal hi havia més de mig centenar de locals amb espectacles flamencs .

Aquell barri bigarrat s'ha esponjat i ha canviat de signe i de residents, però la ciutat de Barcelona segueix rendint culte al flamenc, amb alguns i algunes artistes senyeres (de la família Burrull i Carmen Amaya a La Chunga, La Chana, Miguel Poveda o Maite Martín, per citar només uns casos) i locals en els quals mai ha deixat de conrear aquest gènere tan nostre. I, per si fos poc, ens arriba la grata notícia que un local situat a l'antic barri xinès, ara rebatejat púdicament com Raval (encara que alguns en diuen Ravalistán) s'ofereix en el teatre que porta aquest mateix nom (Teatre de Raval) i en matiné dominical un bell espectacle flamenc que es titula "Diversitat flamenca".

Està a càrrec de la companyia Reguitzell Ballet, una formació constituïda per Olga Ponce, Moisès Ramírez i Esther Ramos. L'espectacle, de poc més d'una hora de durada, és un calidoscopi multicolor en què els tres intèrprets s'exerciten amb rigor i elegància una sèrie de nombres perfectament embastats i en els quals hi ha alguns pals flamencs, peces coreogràfiques procedents de teatre líric i fins i tot cançons contemporànies degudament adaptades al caràcter flamenc de l'espectacle. El domini del zapateado és esplèndid i el so de les castanyoles, insuperable, amb l'addició d'un nombre en què les dues ballarines utilitzen fins a cinc parells en un nombre que és, alhora que una mostra del seu domini d'aquest instrument de percussió , una divertida nota d'humor. No hi falta cap dels elements que donen vistositat a l'espectacle i hi ha ventalls, mantons i una esplèndida vestit de cua que es maneja amb irreverent i imaginatiu gràcia.

Reguitzell Ballet té com a meta incorporar al flamenc un esperit innovador que juga amb els sentiments dels intèrprets i amb la seva espontaneïtat sobre l'escenari i a fe que en "Diversitat flamenca" aquest objectiu s'aconsegueix amb un espectacle en què es malbarata incansable energia, lliurament i una indiscutible qualitat artística. Benvingut el flamenc al nou barri xinès, avui Raval (o Ravalistán, com prefereixin)!