"Història d'una mestra": l'homenatge de Josefina Aldecoa a aquells mestres nacionals de l'Espanya rural

 

De casta li ve al llebrer i certament de la lectura de la novel·la "Història d'una mestra" de Josefina Aldecoa (que reedita Alfaguara) es dedueix amb facilitat que l'autora va conèixer bé el tema per ciència pròpia. Filla i néta de mestra, docent ella mateixa, va voler retre sens dubte un homenatge als mestres nacionals escampats pels pobles d'una recòndita Espanya rural durant la primera meitat de segle XX, l'exercici professional era resultat d'una veritable vocació que transcendia més enllà de les dificultats, les incomoditats i la parvetat d'un sou raquític.

Aldecoa recrea la peripècia d'aquells magnífics i avui gairebé oblidats ensenyants a través de la figura de Gabriela López Pardo i del seu marit Ezequiel, fills tots dos de famílies modestes però que van poder estudiar a l'Escola Normal i adquirir un títol professional amb el qual l'Estat els habilitava per enviar-los a poblacions remotes a les que hi havia arribar en no pocs casos a lloms de semovent i els habitants vivien sumits en la més absoluta ignorància. Allà havien de desplegar les seves habilitats en paupèrrimes escoles unitàries en les que unien alumnes des dels sis fins als dotze o catorze anys. "L'estat d'ignorància és tal -diu Aldecoa- que ocupació el mateix vocabulari i els mateixos recursos per als tres grups (d'edats)".

Vol l'autora que la protagonista de la seva novel·la accepti, abans de casar-se amb un altre mestre, una plaça a la Guinea espanyola i això li permet retratar la societat colonial. "Era un món d'homes. La majoria també solters. Un món dur de lluita i sacrificis per aconseguir l'única finalitat que semblava clar: els diners ... Aquesta fita no implicava necessàriament que els blancs colonials fossin uns malvats. Però sí suposava en ells un comportament aspre, poc donat a valorar matisos ia acceptar sensibleries ". I poc propici també a tolerar relacions interracials, ni tan sols d'amistat, com la de Gabriela amb el metge negre. La satisfacció la trobava en els seus alumnes: "Els nens negres em miraven somrients i des d'aquest primer moment vaig saber que no m'havia equivocat"

Com també va saber que no s'havia equivocat quan es va casar amb el mestre Ezequiel, de què -diu- potser mai va arribar a estar enamorada, però amb el qual va viure plàcida, harmoniosa i gratificantment i amb el qual va tenir una filla. El trasllat a una escola de la zona lleonesa suposa una immersió de tots dos en el món de la mineria, el que coincideix a més amb l'experiència republicana. Circumstància que Aldecoa aprofita per subratllar la dramàtica situació d'explotació del proletariat miner amb les seves protestes i reivindicacions, així com de l'inici del moviment de renovació pedagògica que tractava de crear una escola laica independitzada de servituds clericals, el que ocasiona l'enfrontament dels mestres amb la jerarquia eclesiàstica i els capitostos locals. La revolució d'octubre del 34 suposa el compromís polític directe d'Ezequiel que Gabriela contempla no sense inquietud i que finalitza dramàticament amb l'esclat de la guerra civil.

"Història d'una mestra" és d'alguna manera el retrat d'una Espanya ja desapareguda, però encara molt propera, majoritàriament pobra, ignorant, en bona mesura analfabeta, rural, sobre la qual l'acció d'aquells modestos mestres amb un títol de la Normal que no arribava a ser universitari suposava l'arribada de l'única bri de cultura. Però van ser ells els que ens van desasnar també a les ciutats.