Cors acromàtics

Corre!, em van cridar les meves amortitzades cames instants després que tres nois s'aixequessin de la vorera, se separessin com les costelles d'un ventall i despleguessin les seves ales de vellut negre amb la intenció de abraçar-me. Era conscient que els temps de l'apartheid havien passat, que havia arribat la primavera en la qual florien els cors acromàtics i que ni ells ni jo teníem adjudicada una vorera en concret per la qual transitar. Presa fàcil, deurien pensar al veure'm mentre es preguntaven si el que tenia d'edat ho tenia també de ximple. I, la veritat és que sí, que havia estat ximple, perquè el dia anterior a l'arribar a l'alberg em van advertir que no hauria de sortir sol.

-He perdut el cadenat per a la taquilla i voldria saber si hi ha per aquí a prop una botiga on comprar un-, li vaig preguntar a la jove de recepció.

-Aquí davant hi ha una-, em va respondre mentre assenyalava amb el dit xocolata un petit comerç que es trobava a uns cinquanta metres de distància.

-D'acord, gràcies-, li vaig dir mentre em dirigia cap a la porta ansiós per donar els primers passos en aquesta ciutat tantes vegades somiada.

- Escolti!, és millor que no hi vagis sol -em va advertir-, és probable que no torni, primer el robaran i després ...

Un jove, em va acompanyar i vam tornar amb el cadenat que anava a custodiar a la taquilla els meus calçotets de respecte i alguna cosa més de menor rellevància.

Després d'entreveure la intenció d'aquests tres joves i recordar les recomanacions del dia anterior, les meves cames no van esperar més, es van posar a córrer com quan era nen pel mig de la calçada sortejant els cotxes fins arribar a l'alberg. A partir d'aquest moment, vaig perdre la meva bravura torera, em vaig amagar en la barrera i, quan sortia a l'arena de Johannesburg ho feia aparellat amb Mpho, el jove negre que m'havia acompanyat a comprar el cadenat.

Johannesburg, Sud-àfrica. Fotografia: JL Meneses

Aquesta fotografia la vaig prendre des de la terrassa de l'hotel Carlton, tancat en l'actualitat, a la qual vaig poder accedir gràcies a Mpho. Quina vistes!, gairebé ens vam besar. Es va inaugurar el 1972 i durant més de vint anys va ser l'hotel amb més glamur de l'Àfrica. En ell, es van allotjar personalitats de primera línia tant de l'àmbit de la política com el de la cultura. Nelson Mandela, va ser un d'ells, allà va celebrar el casament de la seva filla, el seu setanta-cinc aniversari i des d'allà va anunciar la victòria el 994 del seu partit ANC, African National Congress. Des de la terrassa tens una vista impressionant del que va ser el cor de la ciutat i dels negocis. Avui, les oficines abandonades les ocupen persones sense recursos, estudiants negres amb xavalla a la butxaca i escarabats de tots els colors; els comerços sense gènere en els aparadors van baixar les persianes; pels carrers camina poca gent, estan brutes i és arriscat passejar per elles pel seu alt índex de criminalitat, sobre tot si ets blanc. La zona més segura de la ciutat és Maboneng, "lloc de llum", un barri de moda amb un ambient bohemi i una oferta variada de restaurants i cafès amenitzada per grafits realitzats per artistes de carrer. Aquí, la joventut, amb els seus cors acromàtics, confraternitza més enllà de la color de la seva pell i el viatger troba un ambient idoni per a tertuliar amb els vilatans.

Old Fort Prison, Johannesburg. Fotografia: JL Meneses

Sense deixar anar la mà de Mpho, vam visitar la presó de Old Fort, "antic fort", que es troba al districte de Bloemfontein, al nord de la ciutat, avui el barri del comerç i les finances. També en aquest districte se situa l'Ajuntament de Johannesburg i la prestigiosa Universitat de Witwatersrand en la qual va estudiar Mandela dret tot i les restriccions imposades durant l'apartheid. En aquest mateix barri també hi ha la seu del Tribunal Constitucional de Sud-àfrica, un modern edifici construït sobre una part de l'antiga presó.

Old Fort va ser la primera presó de Johannesburg i en ella van ser empresonats pels anglesos els combatents afrikaners, els boers, colons d'origen neerlandès, després de perdre la guerra. Amb l'inici de l'apartheid el 1948, les terrorífiques cel·les es van omplir de gom a gom d'opositors al racista Partit Nacional, sent els presos negres els que van rebre el tracte més aberrant. En una secció de la presó coneguda com "Nombre quatre", va estar pres Mahatma Gandhi i l'expresident del Congrés Nacional Africà Albert Luthuli. En dues ocasions Nelson Mandela va estar pres a Old Fort, el 1956 i el 1962. La primera vegada, mentre esperava ser jutjat per alta traïció va romandre durant tres anys, sent absolt el 1961 per falta de proves. La segona vegada va ser el 1962, després de ser arrestat mentre conduïa per la ciutat de Howick. Acusat de pertànyer a una organització guerrillera "Llança de la nació" i per conspirar contra el govern, va ser condemnat a cadena perpètua després de declarar-se a favor de la democràcia i contra la discriminació racista. Va ser ingressat a la presó de Robben Island, on va passar vint anys. La presó d'Old Fort deixar de ser un centre de reclusió en 1983 per convertir-se en un memorial més dels sembrats per la humanitat al llarg i ample d'un planeta en el qual estem de pas.

Apartheid Museum, Johannesburg. Fotografia: JL Meneses

Els orígens de l'Apartheid es remunten a l'any 1488, quan Bartomeu Diaz, navegant portuguès, va cridar des del castell de proa, "terra!". Era Sud-àfrica, la terra en la qual campaven pels seus furs la tribu dels Khoisan, de raça negra, descendents directes de l'Homo Sapiens, dedicant-se principalment a la pastura, a menjar marisc i a descansar plàcidament sobre catifes de pastura. Després d'un "compartir" en les primeres trobades amb els nadius, «jo et dono forquilla i tu em dones marisc», es va passar al "convertir", «jo et dono creu i tu, te m'agenolles». El vilatà no ho entén i cor blanc li dóna amb la regla a la punta dels dits i l'envia al "curro" advertència que «no està feta la mel per a la boca de l'ase» i, ho diu tan fort, que es sent a tot Europa. No triguen els neerlandesos i anglesos en sumar-se a la festa, perquè «a ningú li amarga un dolç» i eren tan bons els dels Khoisan, que els supremacistes blancs decideixen ser ells els que manegen el 'cotarro'. Així es forja l'Apartheid, jo em quedo amb tot, a tu et deixo el silenci i el Khoisanito, parafrasejant Larralde diu: «i per què no dóna llet m'ho deixes». Fins que Mandela, descendent de la tribu dels xhosa, es farta i crida als quatre vents: «Vull una societat lliure i democràtica, en la qual tots visquem en harmonia i amb igualtat d'oportunitats!».

Constitution Hill, Johannesburg. Fotografia: JL Meneses

El 1990, després de les eleccions multiracials de 1994, Nelson Mandela és elegit president de Sud-àfrica, i de l'apartheid entre blancs i negres, es passa al d'entre rics i pobres. Però la vida segueix i és lloable l'esforç que va fer Mandela per la reconciliació entre els sud-africans. Calia perdonar i ell, ho va fer i va convèncer a blancs i negres que havien de deixar aparcades les posicions més radicals. Avui, el Constitution Hill, seu del Tribunal Constitucional, és el monument que recorda a tots al final de l'Apartheid i el començament d'una nova època a Sud-àfrica després de segles de confrontació i segregacionisme. L'edifici es troba en una part dels terrenys de la presó de Old Fort i es va construir amb la implicació de tots. Negres i blancs, carcellers i presoners, racistes i abolicionistes, van convertir el lloc en el qual es van obviar els drets humans i es van cometre les majors aberracions, en el lloc en el qual la flama de la democràcia apareix permanentment encesa. Es va inaugurar l'any 2004, el dia dels Drets Humans i té per finalitat mantenir viva la memòria amb l'objectiu que els fets esdevinguts no es repeteixin.

Suburbi de Soweto, Johannesburg. Fotografia: JLMeneses

Camí de Soweto, abreviatura de la seva ubicació al sud-oest de Johannesburg, Mpho em comenta que vivien al molts activistes polítics que estaven fins al capdamunt de la manca de llibertats i de les lleis segregacionistes. Era una bomba que podia esclatar en qualsevol moment. Va ser un decret de 1974 que obligava a les escoles negres a impartir les classes en anglès i en afrikaans (llengua dels colons neerlandesos), el detonant dels disturbis. Els estudiants preferien el xhosa, sotho o zulu i no estaven en contra de l'anglès ja que aquest facilitava trobar feina, mentre que l'afrikaans era l'idioma dels blancs que eren els manejaven la política i l'economia, i els que anaven a segregar per el color de la seva pell. D'altra banda, els estudiants blancs podien escollir idioma. Més de dotze mil us estudiants negres i també professors es van manifestar pels carrers de Soweto amb pancartes i crits contra el president Vorster, que no va trigar a enviar a la policia. Més de cinc-cents estudiants van morir, similar al que està succeint aquests dies a Myanmar, i més del doble van ser ferits. Després, més apartheid, més repressió, empresonaments, tortures, morts ...

Soweto Towers, Johannesburg. Fotografia: JLMeneses

A Soweto es troba la casa en què va viure Mandela després de sortir de la presó de Robben Island; a Soweto Miriam Makeba, "mama àfrica", va dedicar una cançó als estudiants morts; a Soweto els estudiants segueixen reivindicant els seus drets; a Soweto i a Sud-àfrica la lluita per la llibertat i la igualtat continua. La majoria de la població és negra, la xifra d'atur és altíssima i molts d'ells viuen en la més absoluta pobresa mentre que els blancs, no arriben al vint per cent i el seu nivell de vida és similar al que trobem a la majoria dels països europeus. Sud-àfrica, és el país amb major desigualtat del món entre rics i pobres. Han de passar molts anys perquè desapareguin les desigualtats, encara que avui, en alguns llocs, conviuen en harmonia negres i blancs i es poden prendre una cervesa, per descomptat "Soweto", sense que el color de la pell import. Com canten Rosario Flores i Vanesa Martin «... després de tants anys, del que està viscut, que callin els que no saben sentir ...».