El 25 d'abril de 2015, fa exactament sis anys, un terratrèmol d'intensitat 7,8 de l'escala sismològica de Richter, va sacsejar el Nepal i va deixar sense vida a més de quatre mil persones i més de vuit mil ferits. Tan sols faltaven unes dècimes perquè fos catalogat d'èpic, el que hagués suposat danys i víctimes en una zona més àmplia. L'epicentre del terratrèmol es va situar a pocs quilòmetres de la capital del Nepal, Katmandú i de la muntanya més alta del món, l'Everest, que, segons expliquen els experts en sismologia va augmentar la seva alçada a conseqüència de l'energia alliberada, equivalent a tres-centes bombes atòmiques com la d'Hiroshima. Mare meva!
Una setmana abans, el meu avió s'enlairava de l'aeroport de Katmandú i a través de la finestreta meus ulls s'acomiadaven d'una ciutat i d'un país que dies després patiria els efectes d'una sacsejada que va deixar els cors gelats i l'arquitectura newari feta miques per terra . Davant aquests fets, només cal clavar els genolls a terra, ajuntar les mans i enviar al Suprem Creador cavalls de vent (pregàries budistes) de tots els colors perquè, com vaig escriure al meu llibre d'aventures "Cavalls de Vent", «reconsideri el seu enuig i torni a deixar les coses com estaven».
La vida està plena d'infinites experiències, sense elles, no hi ha vida: no batega el cor ni tremolen les cames; no hi ha un em va dir i un et diré; no hi ha un ahir i un demà coexistint en harmonia en les cordes d'un pentagrama conformat per notes, blanques i negres, que generen somriures i llàgrimes deixant els nostres fràgils cossos de vidre a les portes del desequilibri.
Cavalls de Vent. Estupa de Boudhanath, Kàtmandu. Fotografia: JLMeneses
Nepal era a la llista dels meus somnis. Tantes vegades havia niat la paraula en la meva boca que, tan sols penjant uns quants cavalls de vent al pati de casa, les meves pregàries van ser ateses. Vaig sortir, amb mal peu, des de l'aeroport del Prat a Barcelona: el passaport estava una mica descosit i em van fulminar al cheking: «no, no pot embarcar». Sort que a la comissaria de l'aeroport, lloat sigui el Santíssim, em van fer un nou en un tres i no res, és a dir, massa ràpid i de vegades les precipitacions no són bones. Poso els peus a l'aeroport de Katmandú i em rep la dissort: lliuro el passaport ..., la màquina el rebutja ..., timbre i dos militars em porten a una saleta ... «speak arab», em demanen amb insistència. Vaig passar la nit en blanc, imaginant com serien les presons nepaleses i les imatges que afloraven a la meva ment eren les de la pel·lícula "L'exprés de mitjanit", en la qual Billy Hayes és detingut a l'aeroport d'Istanbul i condemnat a 30 anys de presó per la ximple ocurrència d'adherir al seu cos unes quantes rajoles de xocolata, sense llet. Resumint, al matí següent, després d'una nit fosca i lúcida alba, vaig acabar al carrer amb les meves pertinences, recuperant el somriure i una targeta del Cap d'Immigració del Nepal amb les seves disculpes i que vaig mostrar fins a l'entrar als lavabos, per si de cas.
Barri de Thamel, Katmandú. Fotografia: JLMeneses
Em vaig allotjar en el senzill Hotel Amaryllis pel mòdic preu de 10 € al dia amb esmorzar inclòs. Després de la nit que vaig passar despert i del meu viatge virtual a l'Alcatraz turca. L'estada em va resultar més que agradable i no només pel tou matalàs, que també, sinó perquè la seva ubicació era la ideal per accedir al cor de Katmandú: el barri de Thamel. En ell, es troba el complex Hanuman Dhoka, declarat per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat per les seves singulars edificis típics d'una arquitectura, el newari, fruit d'un acte d'amor entre les cultures hinduista i budista. Però, si singular és la seva arquitectura, més singular és que dues societats amb tradicions culturals diferents convisquin en harmonia en el regne d'aquest món.
Pau i harmonia són les sensacions que tens quan passeges sense presses pels carrers de barri de Thamel. Els variats transeünts circulen o romanen estacionats sota un cel de embullats cables d'electricitat, sense que el quefer d'un alteri el de l'altre. El lunar bindi a les dones o tilaha en els homes, de carbó o de sàndal, nia entre els ulls recordant-los la importància de mirar cap al seu interior, cap al cor, cap a Déu. A l'igual que els cavalls de vent, llueixen diferents colors que van des de la puresa espiritual del blanc a la solteria del negre, passant per la grandesa, alegria i vitalitat dels vermells, la llum, la confiança i la felicitat dels grocs, la saviesa del blau o la sort del verd.
Sadhus promocionant "Cavalls de Vent". Fotografia: JLMeneses
L'ostentació no brilla en els aparadors dels comerços en els quals el gènere es troba apilat com els anys de la seva mil·lenària cultura. Teles d'infinits colors i textures, comparteixen via pública amb les pròtesis dentals d'aquells que es diuen: «per a què endur»; dentistes i sabaters donen servei en les mateixes voreres mentre l'encens crema en els modestos altars de carrer plens de veles i oracions; apostats en places i cantonades, sadhus, amb els seus rostres decorats, les seves llargues barbes blanques i abillats amb túniques vermell nepalès o ambrades, ajuden a aconseguir un bon Karma amb o sense almoina; i, quan les cames cansades et cantin «no puc més i aquí em quedo» com fa Aute amb "Paraules per a Júlia" de Goytisolo, algun dels carros, serigrafiats amb variats i atractius dibuixos, adornats amb flors i tirats per bicicletes, et portaran de tornada al recolliment necessari per estar en forma al matí següent.
Temples de l'complex Hanuman Dhoka a la Plaça Durbar. Fotografia. LLMeneses
El complex arquitectònic Hanuman Dhoka, es troba a la Plaça Durbar, al casc antic de la ciutat. La seva construcció es va iniciar amb la dinastia dels Licchaci, a partir del segle IV dC i va ser ampliada segles més tard pels Malla i Shah, que van regnar a la Vall de Katmandú. Els seus habitants, els newar, procedents de l'Índia, del Tibet i Myanmar, van desenvolupar una cultura pròpia que abastava l'art, l'arquitectura, la literatura, l'agricultura, l'idioma, la política, la religió, el comerç o la gastronomia, de la qual avui se senten orgullosos.
El complex ocupa un espai d'uns cinquanta mil metres quadrats en què s'ubiquen, a més del Palau Reial, diverses places, patis i una cinquantena de temples amb formes de piràmides que van ser durament castigats pel terratrèmol de 2015. Alguns dels temples més visitats són el Kasthamandap, una de les pagodes més grans del Nepal construïda amb la fusta d'un sol arbre; el de Taleju, Mahendreswara, Kotilingeswara Mahadev, Jagannath, o el Basantapur, de nou pisos, construït durant la dinastia Shah i un llarg etcètera. Cada un d'ells és mereixedor del capítol d'un llibre i d'un sentit record que romandrà en la ment del viatger que va reposar la seva mirada en ells abans de sisme.
Palau Reial. Fotografia: JLMeneses
A Palau Reial s'entra per la Porta de Hanuman a la plaça Durbar, és la porta principal precedida per l'estàtua de Hanuman (déu mico) que roman immòbil sota pal·li, vestida de vermell i adornada amb collarets de flors. Dos lleons, un a cada costat de la porta, custodiaven l'entrada. Sobre ells, el déu Shiva i la seva esposa Parvati. Després de creuar la porta trobes la plaça Nasal Chowk, en la qual se celebren les coronacions dels reis Malla i Shah i els seus descendents fins a la de rei Gyanendra, que va regentar el país des de l'any 2001 fins al 2008 (any internacional de la patata, segons la FAO, o de la rata segons els xinesos) en el qual el Parlament del Nepal va abolir la monarquia i va establir la república. A l'interior del recinte es troba el Sisha Baithak, la càmera d'audiències; Temple Panch Mukhi Hanuman, amb els seus sostres circulars i només accessible als monjos; el Museu Tribhuvan en què, entre altres estris, es troba l'ocell de peluix favorit del rei Tribhuvan; les places Lohan Chowk amb els seus quatre edificis vermells; Mul Chowk per a pràctiques religioses; o, la de Mohankali Chowk, amb una porta que dóna accés a les estances reals.
Jatamansinos resant. Fotografia: JLMeneses
A la plaça Durbar sempre queda alguna cosa per visitar, un detall arquitectònic en el qual fixar-se, una cerimònia religiosa que crida la teva atenció, l'anar i venir dels jatamansinos, o, simplement, badar i relaxar contemplant les infinites coloms voleiant per les teulades. Les places i els carrers són plens de vida, senzilla, de vegades massa i tot això fa que el dolor pel terratrèmol que va arrencar de soca-rel tanta grandesa romangui en el record del viatger.
Però, sota el cel de Katmandú i els seus voltants hi ha molt més a veure, què sentir i molt més sobre el que escriure: el Jardí dels Somnis; la pagoda de Boudhanat; la localitat i temple de Pashupatinath; o el complex de Swayambhunath, també conegut pel temple dels micos. I, si tota aquesta oferta no et sembla suficient, Nepal et convida a visitar molts més llocs com Bhaktapur i les seves nombroses pagodes; Lumbini, lloc de pelegrinatge i on va néixer Buda; navegar en canoa pel Rapti River al Parc Nacional de Chitwan i banyar-te amb els elefants; viatjar fins a Pokara per passejar per la seva tranquil llac Phewa mentre contemples els Annapurnes a l'alba, o pujar-te en una avioneta per posar el teu ulls sobre el cim de l'Everest quan l'edat ja no et permet posar els peus. Alimentar la teva ànima amb tanta meravella no et traurà la gana, a canvi, et convidarà a degustar el menjar típic nepalès com el Dal Bhat: arròs, verdures, llenties i espècies; el Thentthuk, sopa de fideus; o, les farinetes tsampa, típiques de les localitats pròximes a l'Himàlaia.
Avui he tornat a posar cavalls de vent als balcons de casa perquè, més aviat que tard, Nepal torni a mostrar el seu somriure amable i la seva meravellosa cultura.
Escriu el teu comentari