"Història de la FAI", l'ànima anarquista del sindicalisme espanyol

Crec que va ser Unamuno qui va dir que les dues formes de pensament polític més representatives de l'esperit espanyol eren el carlisme i en anarquisme. Va haver de ser circumstancialment perquè, com bé es pot constatar, totes dues han desaparegut avui pràcticament del panorama ideològic del nostre país, el que no vol dir que no romanguin algunes petjades de forma més o menys subreptícia en certes formes actuals de pensament. Sigui com sigui, l'anarquisme va ser un motor important en la vida espanyola fins ben entrat el passat segle XX i va tenir la seva màxima expressió en la Federació Anarquista Ibèrica que Julián Vadillo ha estudiat en la seva obra "Història de la FAI. L'anarquisme organitzat "(Cataracta).

El moviment anarquista, que va tenir en Bakunin al seu principal ideòleg, va arribar a Espanya arran de la visita que va girar Fanelli a 1868. Tan sols dos anys després va sorgir la Federació Regional Espanyola i el 1888, l'Organització Anarquista de la Regió espanyola, iniciant-se la publicació de diversos diaris i revistes en els quals es predicava aquest nou credo ( "Revista Blanca", "Terra i llibertat", etc.) a la seva calor va sorgir paral·lelament un moviment sindical d'inspiració llibertària que va quallar a principis de segle XX a la "Solidaritat Obrera" i que es va convertir en una de principals centrals sindicals espanyoles amb el nom de Confederació Nacional de la Feina.

A diferència de les societats obreres que van donar origen a la CNT, els grups anarquistes es caracteritzaven no per la identitat de treball, són per l'afinitat ideològica i la seva activitat se centrava en l'agitació política i en la propaganda. Funcionaven de manera autònoma fins que van decidir crear eines de coordinació. La primera, la Federació de grups anarquistes de la Regió espanyola en 1921; la definitiva, la FAI, sorgida el 1927 a València.

Vadillo estudia com els anarquistes i la FAI van influir en els sindicats. Es donava per fet era que els membres dels grups específics havien d'estar, com a treballadors, afiliats a la CNT, encara que els membres de la Confederació no estaven obligats a pertànyer a un grup anarquista. Se suposava que la influència dels primers havia de ser moral, de tal manera que es creés el que va venir a denominar-la "lligam" entre les dues organitzacions, fet que va produir dissensions en el moviment sindical amb l'escissió del grup dels "trentistes" a l' principi de la segona república. "La CNT defensava el concepte de comunisme llibertari (però) ningú havia desenvolupat el model d'una societat futura i el seu organigrama" tot i que a la fi es van adoptar les teories d'Isaac Puente. Entre tant, "el concepte de societat futura era una cosa que preocupava als entorns anarquistes" encara que hi havia a la FAI els que "no volien cap estructura revolucionària que determinés els organismes i molt menys un programa revolucionari".

En els moments previs a la guerra civil es va restablir la unitat en el moviment llibertari, tot i que considera Vadillo que la submissió de l'organització específica a la confederal va ser total, a punt de comprometre en la participació anarcosindicalista en el govern de la República, cosa que va ser molt criticat des del moviment anarquista internacional. A més, es va passar d'una estructura de grups a una organització de masses d'afiliació directa, aspecte que també va suscitar disgust. Però la veritat és que "alguns anarquistes van donar a l'Estat un paper que fins aleshores no li havien assignat i ara que participaven en ell consideraven que l'Estat no era ja un òrgan repressor, sinó un instrument de canvi social".

A la FAI se la va acusar d'haver emparat, quan no propiciat, tota mena d'excessos (robatoris, assalts, depredacions, assassinats) però Vadillo ressalta que el moviment anarquista no només es va desmarcar sempre d'aquests actes, sense que els va condemnar. I recorda que molts autors de tals actes no eren membres de la FAI, aspecte que, tot i això, molts altres autors posen en dubte.

L'exili va suposar l'enfonsament d'aquesta estructura organitzativa per la diàspora, la divisió entre el front interior i l'exterior, la repressió de govern francès, el fracàs de les guerrilles i la desaparició progressiva dels vells anarquistes, tot i que hi va haver un intent de revifar la FAI el 1978 que va quedar frustrat per l'atemptat de l'Scala, la pretensió de la FAI de controlar la CNT, cosa que mai havia fet (al menys, en teoria) i l'escissió de la FIGA.