La dolça i prolongada abraçada entre dos oceans

La meva intenció al sortir de Sydney, Austràlia, era viatjar a Los Àngeles, als Estats Units, per des d'allà recórrer la famosa ruta 66, la qual travessa el país des de la ciutat de Los Angeles a Chicago i viceversa. Però es va frustrar el projecte, perquè a l'haver viatjat a l'Iran em van dir, freda però amablement, que ni la llarga 66, ni la curta 69. Eren temps en què regnava l'"Ànec Donald", el del tupè immens, i és lògic que, encara que no li guardo rancúnia, em dirigeixi a ell en aquests termes. Em va sorprendre aquesta actitud hostil, prepotent i bel·ligerant, perquè jo no sóc perillós i només volia transitar per aquesta ruta i no esquilar indis, negres, vietnamites, iraquians, sirians, afganesos ... com van fer i segueixen fent ells quan la producció armamentística supera la demanda domiciliària.

El millor en aquests casos i abans que enviïn la VIª Flota a imposar les seves raons, és posar cames ajudeu-me i no estar-se amb mitges tintes ni nyaps viatgeres. Tenint en compte aquests principis filosòfics tan bàsics com populars i estant ja a les amèriques, em vaig dir que Xile era una excel·lent opció, perquè la ruta de nord a sud del país més llarg del món supera amb escreix, la 66 i la 69 juntes. D'altra banda, em  vaig autoconvèncer que era més interessant la xilena capital de Santiago a nord i Punta Arenas al sud de Xile, que Los Angeles a l'oest i Chicago a l'est dels EUA. No obstant això, espero visitar-les algun dia si Biden és més permissiu amb aquest modest correcamins que no demanarà perdó ni donarà mostres de penediment, sempre que no em tanquin a Guantánamo, on l'acomodació i el tracte no arriba ni tan sols als estàndards mínims d'un alberg subsaharià.

Confiat que els punts cardenalicis i eminentísims em portarien a bon port, vaig optar per la ruta que em suggerien la Serralada dels Andes i les veus interiors in memoriam de Marco i del seu mico Amedio. Atès que el tema d'aquest article (quan baixi de les branques), és sobre un lloc situat a la zona austral de la Patagonia Xilena, Punta Arenas, deixaré per a posteriors articles altres pols que vaig deixar en el camí.

Estret de Magallanes. Patagònia Xilena. Figura: JL Meneses

El 1492, Cristóbal Colón va posar peu a les Amèriques creient que eren les Índies Orientals, és a dir, Àsia, perquè estava convençut que la terra era rodona i, per tant, es podia arribar a orient navegant cap a l'oest. El que no havia previst és que, a mig camí, anava a topar-se amb un "nou món", per a ells, perquè els nadius feia segles que campaven per allà. Cristóbal, ja no estava per a més trots i torna a Espanya amb l'èxit de l'expedició i amb uns quants indígenes per a ús i gaudi de les seves Majestats i de cortesans privilegiats.

Vint anys després, el 1520, Fernando de Magallanes, a bord de la Trinitat, va doblegar el Cap de les Onze Mil Verges i segons la meva modesta opinió, van desembarcar, van donar un cop d'ull i després de reduir el nombre de verges i de proveir-se d'altres fruites, van tornar a embarcar i llavors sí, van entrar a l'estret que van anomenar "de Tots Sants". Després de diversos intents navegant per diferents bifurcacions d'ampli i extens braç de mar, a finals de novembre Magallanes entra a l'Oceà Pacífic i confirma la seva teoria que dos mars es donen un dolç i prolongat abraç a les inhòspites terres de sud. Pocs mesos després de tan lloable descobriment, travessa el Pacífic cap a les Moluques, les illes de les Espècies, amb la nau Victòria, capitanejada per Juan Sebastián el Cano. Magallanes és assassinat a les illes Filipines i El Cano aconsegueix tornar a Cadis en 1922, convertint-se en el primer navegant en donar la volta al món.

Estret de Magallanes. Punta Arenas, Xile. Fotografia: JL Meneses

Un d'aquests llocs que la juganera història posa sobre la taula d'aquest món és la localitat de Punta Arenas, a l'Antàrtida Xilena, i no només perquè es troba en l'estret que Fernando de Magallanes va descobrir i va demostrar que la terra era rodona, sinó també perquè es convertiria amb el pas dels anys en un enclavament de gran importància geopolítica, econòmica i turística. La bellesa del lloc, la pau i l'assossec és tal, que un jauria en aquesta terra una llarga temporada. Vagi per davant que em refereixo a l'actual Punta Arenas i no a la que va niar en altres temps en què les condicions climàtiques posaven data de caducitat a la vida.

La ciutat de Punta Arenas es troba a al sud-est de la rabada de la Serralada dels Andes, una cadena muntanyosa amb cims que arriben gairebé als set mil metres d'altura i que recorre de nord a sud el continent sud-americà. Enfront de la ciutat, a l'altre costat de l'estret, es troba Illa Gran formant part de l'arxipèlag antàrtic de Terra del Foc. Així la van anomenar Magallanes, El Cano i altres insignes navegants quan solcaven les aigües de l'estret a la recerca d'una ruta marítima que els portés cap a orient. Va ser el foc dels indígenes, als quals van anomenar fueguinos, el que va posar de manifest que aquestes terres estaven habitades. No és d'estranyar que veiessin fogueres perquè la temperatura era baixa en el mes de novembre, que és quan Magallanes rondava per aquests mars, però no excessivament baixa ja que al desembre començava el seu estiu austral.

Plaça d'Armes, Punta Arenas. F. de Magallanes. Fotografia: JL Meneses

Punta Arenas, fundada el 1848, és la ciutat més gran de la regió de Magallanes a l'Antàrtida Xilena. Està situada en una plana que ha afavorit l'assentament humà i la seva expansió de la ciutat. Sempre ha estat una metròpoli amb molta activitat. Per allà passaven tots els vaixells que navegaven de l'Atlàntic al Pacífic abans que construïssin el Canal de Panamà. En l'actualitat, si bé el trànsit per l'estret ha disminuït, s'ha incrementat l'activitat turística ja que s'ha convertit, donada l'oferta de serveis de qualitat en allotjament i restauració, i a l'encantador i hospitalari caràcter dels xilens, en un dels punts de partida d'excursions per tota la Patagonia i l'Antàrtida. Si aquestes terres desperten el teu interès per visitar-les, més val que ho planegis pel teu compte, perquè els preus per agència poden ser desorbitats, sobretot els dels viatges a l'Antàrtida.

Punta Arenas és una ciutat tranquil·la i segura, amb gent agradable amb la qual és fàcil xerrar

mentre recorres les seves cuidats i ordenats carrers que faciliten l'orientació. De manera natural et trobes amb els llocs més atractius de la ciutat: La Plaça de Muñoz Gamero amb l'estàtua de Magallanes; el restaurat palauet de l'acabalada Sara Braun; la Parròquia del Sagrat Cor, catedral de la ciutat; o la Goleta Ancud, un monument en memòria de la tripulació que va prendre possessió de l'Estret de Magallanes i del Fuerte Bulnes.

Grafit. Litoral de Punta Arenas. Fotografia: JL Meneses

Des del monument de la goleta Ancud i passant per la ribera, trobes una mostra de l'activitat pictòrica d'artistes locals en diverses façanes amb motius mariners, entre altres temes. Però l'art i el coneixement també el trobes en mitja dotzena de museus, com el la Nau Victòria, on es pot veure una rèplica a escala real del primer vaixell que va donar la volta a el món, o el Museu del Recordo, a l'aire lliure, on s'exposa maquinària, estris i una mostra d'edificacions d'altres temps.

Per la carretera litoral cap al sud de Punta Arenas ia uns cinquanta quilòmetres, hi ha un monòlit que indica que estem a la meitat de Xile, entre la frontera amb Perú i el Pol Sud. Quan parles de Punta Arenas vols dir a ella com la ciutat de Sud, l'última ciutat de Xile, però la realitat i així apareix escrit en el monòlit, és que només et trobes en el punt mitjà d'un país estret, però immensament llarg, amb unes característiques de població i clima molt contrastades entre el càlid nord i el fred sud.

Fort Bulnes, Parc de l'Estret. Punta Arenas. Fotografia JL Meneses.

A la mateixa carretera, cap al sud del sud, es troba el Fuerte Bulnes, sobre el monticle de Santa Anna i amb una vista impressionant de l'Estret de Magallanes. Allà va fondejar la goleta xilena Ancud i va ser el seu capità, John Williams nacionalitzat xilè, que en nom de Xile pren possessió de l'estret i dels territoris contigus el setembre de 1843. No obstant això, per aquestes latituds ja vivien diferents tribus com els onas o els yaganes, el que ens indica que es van establir sobre unes terres que no eren verges, com han fet molts països al llarg de la història. Com canta Julio Iglesias a la vida segueix igual, «hi ha uns que es queden i altres que se'n van»

La fortalesa, avui reconstruïda, es va edificar a finals del mateix any. Està envoltat per una estacada de troncs de fusta i tots els edificis de l'interior estan fets amb el mateix material, fins i tot la petita i acollidora església. A més de la capella, les instal·lacions incloïen les cases dels oficials i soldats, un magatzem, una presó, així com torres de guàrdia. La fortalesa va ser abandonada per les males condicions climatològiques i la població es va traslladar més a nord, on avui es troba l'actual Punta Arenas. Des del 'Fuerte' hi ha una sèrie de camins i passarel·les que condueixen a diferents punts de litoral en els que un pot relaxar-se, reflexionar i contemplar com la història d'aquest lloc, amb les seves grandeses i misèries, passa una vegada i una altra sobre a les aigües de l' estret de Magallanes.

Dins del que es coneix com el Parc de l'Estret de Magallanes, a més del Fuerte Bulnes, es pot visitar el Museu de l'Estret, un modern edifici ben museïficat. Allà es dóna a conèixer al visitant tot el relacionat amb l'estret, les característiques de l'inhòspit territori, les expedicions i les naus utilitzades, els costums dels pobles indígenes i les seves relacions amb els colons entre altres temes. D'altra banda, des del modern museu de aperaquí mil cinc-cents metres quadrats, pots gaudir d'una vista panoràmica de l'estret i de tot l'entorn.

Port de la Fam, Parc de l'Estret. Fotografia: JL Meneses

No pots partir de Punta Arenas sense haver-te acostat a Port de la Fam o Ciutat de Rei Felip II. Es troba a tan sols cinquanta quilòmetres, a Badia Bona, el lloc on es van assentar els primers colons espanyols a 1584. Ni la creu que va plantar Sarmiento de Gamboa ni el poderós monarca van evitar la mort de més de tres-cents colons per inanició i fred després de deixar-los enganyats i tirats en tan inhòspites terres.

De vegades, reflexionant sobre les gestes dels conqueridors, mal que cometo amb certa freqüència, em dic que potser siguem bons descobridors, però dolents colonitzadors. Possiblement sigui perquè per paradisos ja tenim el nostre. També, pot ser que es degui al fet que quan les coses es posen magres vam sortir pitant abans que ens fessin fora a 'mamporrazos'; o pot ser que no s'hagi explicat bé que "colonitzar" no té res a veure amb el "colon". Per descomptat no som com els anglesos que, per no abandonar, no abandonen ni el Penyal de Gibraltar ni la seva britànica cabina telefònica de color vermell anglès edulcorat. La regió de Magallanes és un exemple d'això, però n'hi ha a munts per tot el planeta. Prova del que hem comentat sobre les nostres maneres colonialistes perquè serveixi d'exemple i si no serveix es rebutja, és com vam deixar fa relativament pocs anys les nostres possessions al Sàhara occidental i als nostres amics sahrauís. Està clar que el nostre és prendre el portant, excepte en el cas d'illa Perejil que, probablement perquè també se la coneix com "illa cabuda", d'allí no ens treu ni el cos d'elit de marines dels EUA.