734 graons. "Tic, tic, tic tic, tic ..."

Ha passat una setmana i encara em tremolen les cames. M'imaginava que després d'haver estat a l'Everest o en la Muntanya de les Temptacions, les meves cames, com la meva ment, estarien encantades d'escometre aquest nou repte. Això de l'Everest amb els seus 8.849 metres va ser més senzill, perquè una avioneta domesticada em va portar des de l'aeroport de Kàtmandu fins al majestuós cim sobre la qual vaig poder posar un ull en terra, el treballador, perquè el vague es va quedar transposat. Això de la Muntanya de les Temptacions també el vaig afrontar amb valentia ajudat per un telefèric que em va portar fins al lloc, avui monestir, on Jesús va ser temptat pel diable sense aconseguir que caigués en el parany. En el meu cas, al diable li basto una simple pedra perquè, abstret i emocionat per l'experiència que estava vivint, caigués de morros i manés a fregir espàrrecs al quart metatarsià, també dita de Jones potser perquè “collons” és la primera paraula que soltes en aterrar.

Després d'aquestes gestes, més pròpies de l'Home Aranya o de Superman, això d'enfrontar-se a 734 graons semblava cosa fàcil d'escometre a base de múscul, pulmó i paciència. Anant minvat de les tres coses i malgrat els advertiments de perill per a majors de cinquanta anys, vaig pensar que no quedava més remei que posar-li “boles” a l'assumpte si volia escriure aquest article que s'havia allotjat entre cella i cella.

Tram dels 734 esglaons de Vilafranca de Conflent a Fort Libèria, França. Fotografia: JL Meneses

Els pitjors mesos per a viatjar són aquells en els quals la majoria de les persones que treballen i estudien tenen vacances. Al nostre país és així i els viatges es concentren en els períodes nadalenc, de setmana santa o d'estiu. En aquests períodes, els ocells canten, els núvols s'aixequen i els preus s'eleven fins a obligar-lo a un a treballar hores extra la resta de l'any. En el meu cas, sortosament jubilat després del currat, viatjo quan la gent compleix amb les seves obligacions per a guanyar-se el manteniment que sustenta totes les coses. En aquesta ocasió, fart de confinament i de Covid ,vaig decidir fer una curta escapada aquest recent mes d'agost de l'any en curs.

Després de visitar a familiars a Blanes i Llança, i de capbussar-me en les càlides aigües del Mediterrani, a les quals trobo a faltar tots els dies de l'any des de les alts cims dels Pirineus, vaig posar a rodar el meu petit apartament de 9,9 metres quadrats i em vaig dirigir cap a aquesta França que els francesos estimen amb bogeria des de la seva néixer fins a la seva sepultura. Amb el seu “Viu la France” se'm posa la pell de gallina i diria que els nostres ous serien més benvolguts si féssim el mateix. Després de passar la frontera, la mateixa en la qual es posaven traves quan s'anava a veure pelis porno a Perpinyà en temps de Paco, em vaig dirigir cap a Cotlliure, localitat francesa dels Pirineus Orientals. Ull a la dada!, que et demanin el certificat de vacuna contra la bestiola és una cosa que un es trobarà a cada pas, també en entrar en restaurants i en peatges d'autopistes, per la qual cosa no val la pena arriscar-se a viatjar a França si un no va punxat, em refereixo en el múscul deltoide i no en qualsevol de les venes del circuit corpori.

Cotlliure, França. Fotografia: JL Meneses

Ja a Cotlliure i després d'aquest pi mediterrani, les blaves aigües i les vermelloses teules àrabs, comparteixen entorn en harmonia a la dreta de la imatge amb l'església de Notre Dóna'm donis Anges i el seu imponent campanar i, a l'esquerra amb el Château Royal, fortalesa que durant diversos segles va formar part del regne d'Aragó com altres localitats del Roussillon fins que, en el segle XVII i pel Tractat dels Pirineus, es va incorporar al regne de França. Al marge petjades de reis, regnes i religions en les quals cadascú acosta la brasa a la seva sardina, Cotlliure és un poblet encantador que suma als colors dels edificis dels seus estrets carrers i els seus balcons en flor, la càlida llum del vesprejar típica de la nostra afable mar immensa. Un entorn de somni que va inspirar a artistes com Picasso, Matisse, Chagall…, fins a tal punt, que va arribar a conèixer-se Cotlliure com la “Ciutat dels Pintors”.

A més de l'esmentat, hi ha moltes coses més que veure i fer a Cotlliure sobre les quals el viatger avesat trobarà sense dificultat informació en les nombroses i detallades guies de viatge. Respecte al viatge de pas que jo vaig realitzar, no vaig poder deixar Cotlliure sense anar a presentar els meus respectes al sevillà universal Antonio Machado que, després de la nostra fratricida guerra civil, va passar els seus últims dies en aquesta localitat. En un paper arrugat trobat als peus del seu llit de mort, hi havia aquests versos escrits al llapis que ja havia publicat i que va voler modificar a última hora. Després, va tancar els ulls en companyia de la seva estimada, la poesia. 

“Y te daré mi canción:

Se canta lo que se pierde

con un papagayo verde

que la diga en tu balcón”

My little mobile home. Fotografia: JL Meneses

Vaig reprendre el meu curt viatge estiuenc, vent en popa i a tota vela, després d'una parada tècnica d'avituallament i endormiscament en l'àrea de servei Air du Village Catalan, en direcció a Villefranche de Conflent, a una mica més de setanta quilòmetres de Cotlliure.

A suggeriment del meu germà Miguel, mentre gaudíem d'una saborosa paella de marisc prop de la Palomera a Blanes, vaig fer un parada en la localitat de Ceret, famosa pel seu museu d'art modern en el qual s'exposen obres de pintors tas prestigiosos com Picasso, de Gris, Matisse, Miró, Tapiïs… Assegut en el Gran Cafè, tanques els ulls per a viatjar en el temps i trobar-te tertuliando amb aquestes grans personalitats de l'art i de la cultura a les quals devem tant i vam agrair tan poc en el seu temps. Abans de partir de Ceret, no està de més donar-li un cop d'ull a l'església de Saint Pierre, al Pont du Diable o a la plaça de toros en la qual continuen celebrant-se, malgrat qui pesi i sigui capaç de suportar-ho, corregudes de astats donada l'afició taurina dels ceretans. Sobretot, cal ser oberts i no hauríem d'entremetre'ns en amb quals corregudes pot un delectar-se.

Vilafranca de Conflent, França. Fotografia: JL Meneses

I, per fi, Villefranche de Conflent, assignatura pendent que havia de cursar abans que el Llebeig se'm porti a tota llet a l'altre costat de “el donar” i “el rebre”. Em vaig allotjar en el meu “9,9” enfront de la porta de França de la inexpugnable fortalesa que el marquès de Vaubam, enginyer militar sota la corona de rei Lluís XIV, conegut com “Le Roi Soleil”, va millorar per a protegir la ciutat. El seu alts murs i els rius Têt, Cady i Rotja delimitaven un va espaiar en què se situaven i continuen fent-ho les cases particulars, els tallers d'artesans i els llocs d'interès de la ciutat. Res quedava sense protecció dels malvats i cobejosos invasors que, de llarg a llarg de la Guerra dels Trenta Anys entre França i Espanya i que va acabar amb el Tractat dels Pirineus en 1659, rondaven per aquests indrets.

Porte de France. Fotografia: JL Meneses

L'avantatge de dormir enfront de la Porta de França és que, a primera hora del matí i en ple mes d'agost, no hi ha una ànima santa circulant pels carrers, la qual cosa et permet passejar sense distraccions i fotografiar el que se t'antulli sense que en l'estampa surtin cames mitg nues, barrigons, mascaretes, chancletes o barrets de palla i ulleres de collecció. És un delicte major combinar aquestes llicències estiuenques amb la sacrosanta església romànica de Saint Jacques del segle XII amb el seu pòrtic de marbre rosa, amb les excepcionals muralles línia Vauban, amb el pont de Saint Pierre o l'acampanada torre de l'ajuntament entre altres lindeces. Ara, si el motiu és un altre fins i tot si no existeix motiu o està per arribar, podria qualificar-se de deliro menor, fins i tot podria no ser delicte.

Rue de Saint Jean. Fotografia: JL Meneses

A mig matí, les places i carrers es van animant. Els comerços obren les seves portes i els turistes comencen a passejar per elles a la recerca de records que els faran recordar, en tornar a la feina de casa quotidianes, que va haver-hi un moment en el qual es van permetre campar pels seus furs i exercir la seva llibertat triant aquest destí amb el calmar l'estrès i alimentar els seus somnis viatgers. No es van equivocar perquè, a més de l'exposat, aquesta destinació turística de primera magnitud ofereix la possibilitat de visitar el Fort Libéria, jo diria que és una visita obligada, els Grutes de Canalettes a poca distància de Villefranche de Conflent i de les quals diuen que el dia i la nit no existeixen, o pujar-se al Tren Groc, també conegut com “el Canari”, per a gaudir durant els seixanta-dos quilòmetres de recorregut de vistes espectaculars i de tota la bellesa de l'entorn.

Fort Libèria. Fotografia: JL Meneses

La joia de la corona es troba sobre la muntanya Belloc, és, el Fort Libéria del qual ja hem esmentat els seus 734 graons subterranis que donen accés al mateix (aproximadament 50 pisos). És considerat un dels majors del món, encara que els 11.674 graons de la Muntanya Niessen (més o menys 778 pisos), tiren per terra la meva particular gesta.

El fort va ser construït pel Marquès de Vauban en 1681 i fortificat entre 1850 i 1856 per Napoleó III. Des d'ell podia vigilar-se la vall del Têt i en ell, convivien els soldats d'una tropa que podia de fins a cent. Des d'un desnivell de 180 metres el fort ofereix una generosa vista dels Pirineus Orientals i de la ciutat emmurallada de Villefranche de Conflent, com si d'una maqueta es tractés. Les característiques arquitectòniques són les mateixes que les d'altres fortificacions que Vauban va dissenyar i que es van construir en llocs estratègics de les fronteres de França: garites de vigilància, murs inclinats, plantes escalonades… Totes elles van ser afegides per la UNESCO a la llista del Patrimoni de la Humanitat.

A l'interior, a més de la plaça d'armes, pot veure's una mostra dels allotjaments dels soldats i d'altres estades en les quals es desenvolupaven les activitats quotidianes com a paqueteria-economat, menjador, fleca… La capella, la cisterna d'aigua, la presó de les Dames, les canoneres i els bastions són unes altres de les moltes coses que fan que el Fort de Libéria sigui una visita obligada. En les fotos i vídeo que acompanyen aquest article estiuenc, dono mostra fidedigna de tot això.

Estada de el Fort Libèria. Fotografia: JL Meneses

«Tic, tic, tic tic, tic…»

Segons notícies d'última hora que arriben al meu coneixement, els propietaris del fort disposen d'un 4x4 que fa el recorregut per un sinuós i empedrat camí des del bar Le Canigou en Villefranche de Conflent fins a la porta de l'emmurallat complex del Fort Libèria per tan sols 12 €. També, si un vol estalviar-se el calvari dels 734 graons, hi ha una sendera que permet l'accés a peu. Com diu el proverbi xinès, «bona sort, mala sort, qui sap» Avui, recuperat de les meves malalties musculars, penso que va ser bona la sort el no assabentar-me d'aquestes alternatives perquè l'experiència “734”, tan dolorosa com la que van procurar els claus a Crist, no l'hagués viscut ni somniar-ho.