A les terres dels guaranís

L'article sobre les terres dels guaranís a què vaig poder arribar amb Cabeza de Vaca, gadità de soca-rel, si hagués nascut quatre-cents anys abans, ho publicaré en dues parts. A la primera, faig referència als que van ser, són i seran els primers pobladors des del segle V i sobre l'entorn paradisíac on van viure, la selva d'Iryapú; a la segona, d'aquí uns quinze dies si el vent segueix bufant a favor meu, ho faré sobre les cascades d'Iguazú, les més impactants del planeta i una de les set meravelles d'aquest món. Espero, que aquest viatge sense moure'ns del sofà, entre altres raons per culpa del “cabronavirus-19/variant 0micron-21”, serveixi de distracció per a aquells que, parapetats després de la màscara, no suporten tant recolliment i profereixen improperis qui sap contra qui i perquè, això sí, amb aquest to i tarannà tan ibèric que ens caracteritza.

Terres guaranís. Imatge: JL Meneses

Quatre-cents anys després de l'expedició de Cap de Vaca, vaig arribar amb autobús a la província de Missions procedent de Buenos Aires. Quinze hores de viatge i gairebé 1300 km, li posen un “dement” o “defresa” en funció de l'algoritme utilitzat. Millor que perdre's en càlculs matemàtics, en aquesta com en altres qüestions, és focalitzar l'atenció en tot allò que passa després del vidre que el nostre nas entela en malenconitzar-nos amb el que veiem al llarg del trajecte. Ancorats al mugró de la natura que desfila davant dels nostres ulls alletant la nostra passió viatgera, les hores, passen com el vent huracanat mentre absorbim les imatges i emocions que quedaran ancorades a “port memòria”. Si sents el que estàs veient, podràs tornar una vegada i una altra al lloc on vas estar perquè perdurarà en tu fins al final dels teus dies. Sense sentiments, el viatge per aquesta llarga i tortuosa vida és una gorrinada més que no justifica el temps que dediquem a estar erectes passejant per un mar d'intranscendents somriures i llàgrimes.

Tres Fronteres. Fotografia: JL Meneses

Si viatges allà, amb autobús o amb qualsevol altre mitjà, et baixaràs a Puerto Iguazú, una localitat d'una mica més de 40.000 habitants mestissos situada a la confluència de tres països: Argentina, Brasil i Paraguai. Pertany a la província de Missions i es troba al nord-est del país, a la confluència dels rius Iguazú i Panamà.

A Puerto Iguazú, hi ha diverses opcions d'allotjament, per a tots els gustos i per a totes les butxaques. “Cabañas Luces de la Selva” és una bona opció ja que es troba a prop de la ciutat on pots arribar caminant en tan sols quinze minuts; també, de la fita “Tres Fronteres”, des d'on pots veure la confluència dels rius Iguazú i Panamà; és a menys de 15 km, de les cascades d'Iguazú, obra mestra del Creador; i, a tir de pedra, la selva Iryapú, on es troba la reserva dels primers pobladors: els guaranís. A més, està bé de preu, 30€/nit, això sí, comoditats les justes comparades amb les que ofereix l'hotel “Gran Meliá Iguazú” que pot sortir-te la broma per 900€/nit, però bé, amb esmorzar inclòs i suposo que alguna coseta més.

Selva Iryapú. Fotografia: JL Meneses

La selva Iryapú, com totes les selves del planeta, són espais naturals que ens permeten gaudir de la bellesa, l'harmonia, el silenci, l'aire pur, trobar-se amb un mateix i perdre's en les reflexions que ens fem com a conseqüència d'accions irresponsables. Caminar per les entranyes procura una experiència única plena de sensacions i emocions impossibles d'oblidar. La pluja i la humitat fan que la vegetació sigui abundant, variada i que el predominant verd resplendeixi més que una patena. Amb cada pas, una trobada: amb les grans fulles de l'ambai sobre les quals descansa la rosada de la matinada i amb què els guaranís elaboren infusions i ungüents que alleugen les malalties respiratòries; les guèmbé, amb ambdós sexes a les seves flors engendrant les carnoses i comestibles baies; les vistoses barba de boc, amb les seves propietats antiinflamatòries entre d'altres; i el cupai, el timbó o les palmeres demanant amb el seu dolç fruit comestible, entre altres plantes. Els guaranís tenen la farmàcia més gran del món a casa i aquesta, com una mare compassiva i generosa, procura tot allò, i una mica més, del que l'ésser humà necessita per anar estirant els regnes d'aquest món.

Poblat guaraní. Fotografia: JL Meneses

Allà, a la selva Iryapú, entre arbres i plantes de totes les mides, amb propietats infinites, sobre un sòl vermellós com la sang i envoltats per animals com els tucans, falciots, nasues, papallones…, vivien i viuen els guaranís des del segle V. Per aquell temps, anaven en cuirs com els animals i les plantes, practicaven el nomadisme, cultivaven les terres, utilitzaven la seva pròpia llengua i convivien segons les seves normes i creences religioses. Vivien a la immensa selva, on avui viuen els seus descendents ja vestits o gairebé, al costat de rius cabalosos i afluents que no tenien més nom que “aigües”, sense fronteres ni banderes i amb els coneixements necessaris per sobreviure en un entorn natural. Van viure així durant més de deu segles fins que els intrèpids i aventurers europeus, espanyols i portuguesos, van començar a zigzaguejar com a espermatozoides per aquestes terres del sud de les amèriques a la recerca d'un lloc on hissar la seva bandera i plantar un pi. Alguns, ja sigui perquè els perdessin el respecte o per impregnar-se de les seves virtuts, van passar per la barbacoa abans de clavar-los la dent.

Guaraníes. Fotografia: JL Meneses

Al segle XVI, concretament el 1542, el nostre insigne i gentilhome compatriota i aventurer Cap de Vaca va arribar a aquestes terres en el seu segon viatge a les amèriques. Als indígenes els va caure bé i el van portar a les cascades d'Iguazú, “grans aigües” en guaraní, i al seu poblat a la selva d'Iryapú. Per descomptat, el que va sentir, va veure i va haver d'assimilar Cabeza de Vaca, no té res a veure amb allò que un es troba actualment. Diuen que, barbacoes a part, els va sorprendre les seves habilitats agrícoles, la utilització de plates per elaborar el te o l'aprofitament de les seves propietats curatives per tractar malalties. També els va sobresaltar, a més de veure'ls caminar en cuirs, que els oferissin una dona a canvi d'una cassola o un ganivet, o que volguessin vendre la seva dona perquè ja no els agradava. Davant d'aquests fets, no es pot sorprendre de la proliferació del mestissatge. Als seus camins per la selva es va imposar l'abstinència verbal i no verbal, però, en tornar als poblats, no pensaven en res més que desprendre's de cassoles, ganivets i de l'armadura que tant pesava i restringia.

Guaraníes. Fotografia: JL Meneses

Complit el primer objectiu: el descobriment, calia abordar el segon: cristianitzar els guaranís i educar-los segons els costums espanyols. A partir del segle XVII, religiosos de la Companyia de Jesús, van ser els encarregats de la tasca evangelitzadora. Per això, van crear una sèrie de missions jesuítiques o pobles en què, a més de protegir els indígenes dels espanyols i portuguesos que pretenien esclavitzar-los, els ensenyaven a llegir, a escriure, llatí i espanyol i, per descomptat, els preceptes religiosos imprescindibles per ascendir al regne del cel i alliberar-se de les flames de l'infern.

Com passa a les millors famílies va passar de tot. Si ens fixem en el que és bo, els guaranís es van beneficiar dels avenços i dels coneixements de la nostra cultura, que no són moc de gall dindi; però si ens fixem en allò dolent, podríem resumir-ho dient que desplomem la seva cultura al nostre gust i, moltes vegades, a cop de pal per allò que «la lletra amb sang entra». “La Missió”, és una bona pel·lícula per apropar-nos a les missions jesuítiques, sobretot a la de Sant Carles a la zona d'Iguazú. D'altra banda, tant Robert de Niro al paper de Rodrigo de Mendoza, com Jeremy Irons al del jesuïta pare Gabriel i, Ennio Morricone amb la seva impressionant composició musical, estan, que Déu em perdoni, de llengüetada.

Cataractes d'Iguazú. Fotografia: JL Meneses

Donada la proximitat del poblat guaraní amb les cataractes d'Iguazú, el lloc ha esdevingut una destinació turística de primera magnitud. Cabaza de Vaca, conqueridor espanyol i el primer que va posar els peus sobre aquestes terres, comentava en els seus escrits el 1542: «…el riu fa un salt per unes penyes a baix molt altes, i dóna l'aigua a la part baixa de la terra tan gran cop que de molt lluny se sent; i l'escuma de l'aigua, com cau amb tanta força, puja enlaire dues llances i més…». De poc li va servir el descobriment i el seu afany a protegir els guaranís aplicant les lleis d'índies. La mesquinesa dels vandàlics colonialistes va convèncer el Consell d'Índies, vés a saber a canvi de què, perquè expulsessin Cap de Vaca d'aquestes terres. L'insigne descobridor va ser obligat a tornar a Espanya i va morir, pocs anys després a Sevilla, pel que sembla en el silenci d'un monestir.

Aquest article no es pot donar per finalitzat sense escriure sobre les cataractes d'Iguazú. Fer-ho a continuació donaria una extensió excessiva a aquest article i, com a conseqüència d'això, provocaria l'abandó del lector que té la santa paciència de llegir-me. És per això que, parafrasejant el gentilhome Adolfo Suarez, puc prometre i prometo escriure sobre el tema amb diligència i posar-lo a disposició del lector en un segon lliurament. Fins llavors, els deixo amb aquesta encertada recomanació guaraní: «Ani remombe'u mba'eve refeta perâ'ÿre» , que ve a dir: «No expliquis res sense veure-ho bé» De vegades penso que no tinc la meva vista prou.