Cascades d'Iguazú

Albert Einstein, va escriure: «Només hi ha dues maneres de viure la vida: una és, com si res fos un miracle; l'altra, com si tot fos un miracle». És possible que la bellesa i la grandesa de les cascades d'Iguazú et situïn davant d'aquesta dicotomia, però no cal pronunciar-se en un sentit o l'altre, ningú no ens ho exigeix i si ho fem, és possible que entrem a l'òrbita de l'estupidesa humana, alguna cosa, sobre allò que l'erudit científic va aprofundir més que en la teoria de la relativitat, que és la que li va donar fama. Més enllà del viatge en què un descansa, es diverteix, practica l'arameu, es torra al sol o es menja un xoripan argentí, està, l'experiència mística, amb la qual es transposa en alguna cosa més que carn i ossos, i levita sobre les infinites insignificàncies del món. Gaudint d'aquesta llibertat d'esperit que permet a un volar amb el que li regalen els seus cinc sentits, un es troba abraçat per allò diví i pot contemplar, des de dalt, com llueix la bellesa sobre l'altar de la terra.

Cascades d'Iguazú. Fotografia: JL Meneses

El viatge a les cascades d'Iguazú és un d'aquells viatges en què la natura ens mostra amb desimboltura tota la grandesa i ens condueix, com el pèndol del psicoanalista, a l'interior de nosaltres mateixos. L'aigua, en la seva màxima magnificència, assaonada amb els infinits verds de la selva Iryapú, amb els núvols nacarats navegant pels mars del cel i la suau brisa que ens porta sabors de petó quan toquem les flors de vellut, són, el vaixell que ens conduirà al paradís amb el tant somiem quan estem desperts. Ja som allà, al port de la nostra ànima, tabernacle de l'“arca de l'aliança” on guardem l'ésser que som, sense trampa ni cartró, sols, sense preguntes ni respostes. Sentir, n'hi ha prou perquè l'harmonia, la bellesa, el respecte i l'agraïment per la vida regalada arribin fins a les entranyes de la nostra ànima. Lliurar-nos en cos i ànima a les cascades d'Iguazú és el més intel·ligent que podem fer, encara que, com recorda Einstein: «Dues coses són infinites: l'estupidesa humana i l'univers i, no estic segur del segon» i, per no ser menys, el meu pare deia: «cadascú es llaura la seva pròpia ventura», per tant i atenent-hi, cadascú decideix el que vol ancorar en la seva “port memòria”.

Riu Iguazú. Fotografia: JL Meneses

Estic convençut que, el 1542, quan els guaranís van portar a través de la selva l'il·lustre gadità Alvar Núñez Cabeza de Vaca, fins a “aigües grans”, les emocions van calar fins al moll dels seus ossos i emocionat, va voler explicar al món la grandesa del que estava veient: «…el riu fa un salt per unes penyes a baix molt altes, i dóna l'aigua a la part baixa de la terra tan gran cop que de molt lluny se sent; i l'escuma de l'aigua, com cau amb tanta força, puja enlaire dues llances i més…». Va ser, el primer ésser humà procedent d'altres terres a veure-les després de caminar, una mica més de quinze quilòmetres, des de la confluència dels rius Panamà i Iguazú. A un costat i a l'altre de la llera de l'Iguazú es troben Argentina i Brasil i, des dels dos països es poden veure les cascades. El 80% estan al costat argentí, a la província de Missions, gairebé les pots tocar en acostar-te als salts, deixar que el vapor et refresqui o fins i tot, en alguna, com la d'Arrechea, abraçar l'aigua i sortir completament mullat. Des del costat brasiler es perd proximitat, però també val la pena perquè les vistes són més panoràmiques.

Salts Boselli i d'Adam i Eva. Fotografia: JL Meneses

A poca distància només entrar a Yvyrá Reta, Paradís dels arbres per als guaranís, trobes un centre d'interpretació que t'aproxima a la història, natura, clima… del lloc. Després, recorres a la cartera i desemborses entre els 0 pesos argentins, si estàs jubilat o tens una discapacitat, i els 2.800 com a màxim (uns 24€). Una altra opció, és llançar-te al riu Iguazú i deixar que les aigües emmascarades t'acompanyin per tot el recorregut en el teu espectacular i últim viatge pels regnes d'aquest món. Com que probablement no estiguem preparats ni mentalment ni físicament per a aquest acrobàtic viatge, millor és deixar anar la mosca, una opció més econòmica que un enterrament i, un cop dins, agafar el Tren de la Selva, inclòs en el preu d'entrada, o caminar per senders i passarel·les a tots els punts d'observació. L'experiència no és tan intensa, però la podem explicar després, si volem explicar-la.

Estació del Tren de la Selva. Fotografia: JL Meneses

Si viatges amb nens petits, aquest trenet és una bona opció que et permet, mentre ells romanen asseguts amb el bec tancat i el cos quiet, observar el groc bec dels tucans amb el seu vellutat vestit negre; les ales grogues o d'altres colors de les papallones, amb els seus dibuixos negres tatuats a les seves ales; els coaties, de morro llarg, campant a gust per tot arreu, entre molts altres animals i plantes. És un tren ecològic i circula a molt poca velocitat i pràcticament us acosta a tots els punts des d'on, després d'un recorregut per passarel·les, podreu observar les cascades. L'altra opció és fer el recorregut a peu pel sender Verd, d'uns 600 metres sense cap dificultat, que us portarà fins als accés als dos circuits, el superior i l'inferior, que us acostaran als salts. També, si recorres el sender Macuco, de 3,5 km, a través d'un camí tosc per l'interior de la selva, arribaràs al salt Arrechea, amb una caiguda d'uns vint metres i hi podràs fer una capbussada.

Salt de Mbiguá. Fotografia: JL Meneses

Les cascades d'Iguazú van ser triades, merescudament, per la New Open World Corporation com una de les set meravelles del món. Estan formades per més de 250 salts sent el més important, conegut i visitat la Garganta del Diable, amb el cabal més gran del món i amb una caiguda de gairebé cent metres. El recorregut pel tram superior, d'uns 1700 metres, és pràcticament planer i alguns trams els recorren per passarel·les que serpentegen per sobre de l'aigua. Per aquest circuit s'arriba a salts diferents i les vistes són més panoràmiques. Al tram inferior, d'uns 1400 metres, baixa per passarel·les que t'aproximen al riu i a les bases de les cascades. Per tenir una visió del conjunt, és convenient recórrer tots dos itineraris, tranquil·lament, millor en un parell de dies, i sense presses a abandonar un lloc meravellós on probablement no tornis.

Gola del Diable. Fotografia: JL Meneses

A la majoria dels salts et pots acostar i veure'ls seguint els itineraris esmentats. Els més importants des que s'inicia el recorregut són: Dos Hermanas, Chico, Bossetti, Adam i Eva, Gpeque, Mbiguá i el de San Martin, davant de l'illa que porta el mateix nom. Per veure la Garganta del Diable i els salts de Mitre, Belgrano i Unión, entre d'altres, has d'agafar el Tren de la Selva fins a l'estació Garganta i des d'allà, caminar per una llarga passarel·la d'una mica més d'un quilòmetre que passa sobre les aigües del riu Iguazú i us porta fins a la vora de l'espectacular gola. La millor època per visitar les cascades és de gener a març. Tot i que la temperatura és més alta, les pluges asseguren un volum d'aigua important i les cascades són més impressionants. Convé tenir en compte aquest punt i no deixar-se enganyar per agències que no t'informen sobre el cabal del riu. Pots emportar-te una sorpresa desagradable i trobar-te una paret de roca, arbustos i pocs salts d'aigua.

Des del riu Iguazú. Fotografia: JL Meneses

Per acabar, he de comentar que hi ha una altra manera de veure les cascades no menys interessants i és, la d'accedir-hi per la part baixa del riu Iguazú en un pot que t'acostarà fins a les mateixes aigües. S'accedeix a l'embarcador des de l'itinerari inferior, el preu és d'aproximadament mil pesos (no arriba a 10€) i el recorregut es fa una mica menys de mitja hora. Les úniques fotografies que podràs fer seran les que facis des de lluny abans perquè, un cop hagis entrat al moll de l'assumpte, acabaràs xop tu i tot el que portis a sobre. De totes maneres, no t'entristeixis perquè serà un d'aquells moments de la teva vida en què, aparcats mòbils i càmeres, tota la teva atenció se centrarà en l'experiència que estàs vivint i seran els teus ulls, les teves orelles, el teu olfacte i cada un de els porus del teu cos els que registraran al teu cervell, el calaix dels records, un conjunt de sensacions i emocions que mai oblidaràs.