El pasticci barroc de La Dispersione

L'Alquimista (a baroque pasticcio?)

La Dispersioneu

L'últim disc fins a la data del conjunt valencià La Dispersione, L'Alquimista (a baroque pasticcio?), és un meravellós experiment polièdric, que ens ofereix una faceta diferent depenent d'on ens apropem a ell. Podem trobar-nos amb música escènica de Händel, amb una obra de teatre isabelí anglès, amb una successió de peces barroques de diferents compositors europeus més o menys coetanis, o amb un manifest en defensa de la professió dels músics en temps de pandèmia. Tot això hi cap en aquesta obra i, d'alguna manera, tot això configura la seva essència.

Comencem pel principi, una mica complicat en aquest cas, atès que aquest àlbum és com una hiperesfera el centre de la qual és a tot arreu i la seva circumferència en cap. Aparentment, sembla que tota part del saxó George Frideric Händel, però no, el tema ve de més enrere; hem de viatjar fins al Londres de principis del segle XVII, fins al 1610 en concret, any en què s'estrena allà l'obra de Ben Jonson The Alchemist per la companyia The King's Men -Els homes del rei-, on, a més de Jonson, militava el seu amic i també dramaturg William Shakespeare.

The Alchemist explica com, després de partir el seu senyor de la casa en assolar Londres una epidèmia, un criat munta un negoci fraudulent de nigromància. Un segle després de la seva estrena oficial l'obra va ser reestrenada al londinenc Queen's Theatre, i el muntatge va comptar amb música incidental de George Frideric Händel, que en concret va ser extreta de l'extensa obertura de Rodrigo, la primera òpera italiana, estrenada a Florència en 1707. Aquest punt de suport és el que mou el treball de La Dispersione, doncs, a partir de la música de Händel, erigeix aquest calidoscòpic projecte.

La iniciativa L'Alquimista (a baroque pasticcio?) té un gir de rosca més, si és possible, doncs pretén reivindicar el treball de músics i per extensió de tota l'activitat cultural en aquests temps difícils que estem vivint d'emergència sanitària i de limitacions de la vida pública. D'aquesta manera, el projecte es completa amb un text teatral de nova factura sobre la situació musical i cultural actualment, i d'un vídeo que s'exhibeix en la mateixa representació, l'argument del qual és la hipotètica extinció del so a causa mutació d'un virus.

Tornant al disc, el repertori triat és, com resa el subtítol, un deliciós baroc pasticci , és a dir, una successió de peces de diferents autors de diferents països que van escriure les seves obres als segles XVII i XVIII. Com és lògic, la major aportació és la del propi Händel, doncs, a part de la música completa que va ser adaptada a la peça teatral de Jonson, l'àlbum conté altres creacions seves addicionals, com la "Cantata Spagnuola a voce sola e Chitarra" No s'esmenarà mai , HWV 140, presumiblement composta a l'estiu de 1707 per al cardenal Ottoboni, mecenes romà del músic alemany, i també estan inclosos diversos números d'Almira , la seva primera òpera, estrenada a Hamburg el 1705.

Georg Philipp Telemann és present al disc a través de dues obres: el Concert per a flauta i viola dóna gamba a la menor, TWV 52:a1 i la Triosonata per a flauta i viola dóna gamba TWV 42:f3. De França, Jean-Baptiste Lully està inclòs a través del seu bellíssim número en castellà Sé que em moro, pertanyent a la comèdia ballet El burgés gentilhombre .

Finalment, el projecte ha comptat amb el treball de diversos músics espanyols, com els valencians Juan Bautista Comes i Cristóbal Galán, i els grans reformadors de les formes musicals de principis del segle XVIII Sebatián Durón i Antonio de Literes.

Entre els intèrprets de l'enregistrament es pot destacar els solistes, David Antich a la flauta de bec, Leonardo Luckert a la viola da gamba, la soprano Erika Escribá-Astaburuaga i el contratenor Jorge E. García Ortega , a més de diverses interpretacions a només de Manuel Vilas, arpa, Aníbal Soriano , guitarra barroca o Ignasi Jordà, orgue.

El resultat d'aquest esforç és un singular collage de sons barrocs que demostra, un cop més, el valor que té la feina aquells que es dediquen a interpretar i donar a conèixer la música antiga actualment, i la necessitat que aquest sigui degudament recolzat i defensat, especialment en èpoques com la que vivim, en què la seva activitat professional es pot veure dràsticament limitada.