Silke Schulze i Peppe Frana als laberints de la música medieval

A Maze of Melodies

Silke Schulze i Peppe Frana

La veu humana a través del cant sembla haver estat present a la història de la humanitat des dels seus orígens. Tot i això, la gènesi de la música instrumental és molt més difusa i, de vegades, ens costa situar la seva prehistòria molt més enllà de la sonata barroca, quan el so dels instruments adquireix una personalitat pròpia independent de la paraula a la qual tradicionalment ha estat sotmès. Per això, resulta apassionant el treball que han presentat la flautista Silke Schulze i el llaudista Peppe Frana rastrejant la presència de peces purament instrumentals al cor de l'Edat Mitjana, com les que inclou el disc A Maze of Melodies.

En concret, el treball conté temes d'un gènere conegut en francès com a estampie, que en provençal va ser denominat com estampida, en italià istampita i stantipe en llatí, que va tenir el seu apogeu a Europa des de finals del segle XII fins al XIV. Tot i que n'hem ressaltat el valor com a música instrumental, l'estampie pot estar associada a una lletra cantada, i també és susceptible de ser ballada. De fet, no pocs estudiosos acadèmics han intentat destriar el caràcter ambigu d'aquestes cançons medievals. Seguint les reflexions de Lloyd Hibberd (Estampie and Stantipes, 1944), podem concloure que el seu valor rau en què es tracta del més antic tipus de composició present tant a la literatura vocal com a la instrumental, que presenta una estructura clarament diferenciada per a cada mitjà . Des del punt de vista de la dansa, són temes on preval l'ornamentació improvisada, que anticipen les riques col·leccions de variacions instrumentals dels segles XVI i XVII. HIbberd afirma que l'estampie constitueix l'inici del procés d'abstracció i estilització que posteriorment exemplifica l'allemande, originada a finals del segle XV, que cap al 1636 perd la seva naturalesa de ball -en adquirir una nova complexitat rítmica i melòdica-, per convertir-se en un format instrumental, que utilitzaran tant Bach com el minuet cortesà del segle XVII.

Schulze i Frana interpreten les estampies del disc combinant diversos instruments de vent amb el llaüt medieval. L'alemanya Silke Gwendolyn Schulze es va especialitzar en vents medievals a les universitats de Basilea, Lió, Bremen i Brussel·les, i ha actuat als escenaris de nombrosos països del món amb grups com Weserrenaissance Bremen, Compagnie Renaidanse, European Union Baroque Orchestra (EUBO ), Cantar Lontano, La Gran Chapelle, Capella de Ministrers, Ensemble Lleons, La Chimera, La Morra, a banda de amb els seus propis ensembles, com són Quidni, Vuenv i Mandragora.

Per la seva banda, Peppe Frana va estudiar la interpretació de l'oud turc i d'altres instruments de corda tocats amb plectre, fent freqüents viatges a Grècia i Turquia. És un col·laborador assidu de molts artistes, i ha participat en projectes musicals en el marc de la música antiga i oriental, incloent Ensemble Micrologus, Ensemble Calixtinus, Ensemble Exaquier, La Contraclau, Ensemble Trenca, Cantsilena, Ensemble Bahar, Mose Chiavoni i Vinicio Capossela .

El títol del disc fa al·lusió a un laberint de melodies. Schulze i Frana utilitzen la metàfora del laberint per subratllar la complexitat tècnica del gènere de l'estampie, que obliga els músics a esforçar-se per no perdre's en l'execució i sempre fer “el gir correcte en els corredors”. En paraules de Silke Schulze: “no t'has de permetre perdre't per culpa de les fórmules melòdiques si aquestes evolucionen en algunes parts de manera diferent de com ho van fer anteriorment”. L'intèrpret d'aquesta mena de cançons ha de fer gala d'una gran concentració per poder travessar aquest dèdal melòdic sense extraviar-se.

L'estampie ha sobreviscut fins a la nostra època a través de diverses fonts medievals, encara que aquest disc només ha seleccionat peces de dues de les principals: l'anomenat Le Manuscrit du Roi i un altre manuscrit d'origen italià trobat a la biblioteca del Museu Britànic, classificat com a Add MS 29987.

El primer pertany a la Bibliotheque Nationale de París (fonds français 844) i conté vuit peces que denomina estampies o danses royales. Pertany a principis del segle XIV, però probablement el repertori que conté data del segle anterior. D'aquesta font estan incloses a l'àlbum Danse, La Seconde Estampie Royal, La Tierche Estampie Roial, Dansse Real i La Quinte Estampie Real.

La resta dels temes del disc prové del manuscrit toscà del Museu Britànic, que data de finals del segle XIV, i que conté 119 peces, la majoria de polifonia vocal (madrigals, motets, ballatas, caccias i altres), entre les quals es troben 15 temes instrumentals sense autor identificat. Schulze i Frana han inclòs en la seva gravació, a més de danses saltarello, els títols següents, que estan classificats com a estampies al manuscrit: Ghaetta, Chominciamento di gioia, Isabella, Tre fontane, Principi di virtu, Trotto, i La Manfredina, La rotta della Manfredina. Menció a part mereix l'arxiconeguda Lamento di Tristano; La rotta, que és, sens dubte, de les melodies més belles que ens ha llegat l'edat mitjana europea.

A Maze of Melodies és una obra més que recomanable per deixar perdre les nostres passes pels vericuets dels laberints de la música medieval, sense por a extraviar-nos en tot allò que té de meravellosa i evocadora.