Amb el 33, directe als temples d'Angkor (Primera part)

Les paraules es deixen estimar, són versàtils, emmotllables, no els importa que se les emporti el vent o viatjar acompanyades fins on la ploma arribi. Els números, són reticents al grapeig inapropiat, sòlids, indeformables, transparents en la forma i misteriosos en el fons. Diuen que el “33” és el “número mestre” i que amb “11” i “22” formen la piràmide de la il·luminació. Mana collons!, deixat anar en adonar-me que el número de l'article que escriuré és el mateix “33”, i em dic, com avançaré amb les paraules si el “33” em té retingut en vol, entre ocellets i desassossecs. «Eh, pollastre, una mica de curiositat», em diu el número mestre, «que “33” són els anys que va viure Crist; que Cambodja ocupa el lloc “33” entre els 195 països membres de la Interpol; que la temperatura de l'aigua segons Newton bull als 33 graus; que Dante va escriure la Divina Comèdia en 3 parts de “33” estrofes; que has de dir “33” quan el metge t'ausculta; i per si no en tens prou, em diu, a veure si resols la meva equació: “33”=aᶾ + bᶾ +cᶾ». Per descomptat, atenció i respecte es mereix el “número mestre”, perquè el “33” em va portar directe a Cambodja, als misteriosos temples d'Angkor a la província de Siem Reap.

Temples d'Angkor, Cambodja. Imatge: JL Meneses

Feia calor quan vaig sortir de Ho Chi Minh City, al sud del Vietnam, o Saigon quan es coïen faves a mansalva, en un autobús amb destinació a Cambodja. Et porta en unes sis hores Phnom Penh, la capital del país i en un tempo similar, un altre, ho fa fins a la ciutat de Siem Reap, on la majoria dels que visiten Angkor estableixen el campament base. Haurien de rondar els “33” graus, temperatura mitjana anual, quan vaig creuar el Mekong en una barcassa i que aquesta febre i l'aroma a “lavanda” que desprenia el meu cos m'acompanyessin durant tota l'estada i en tot moment. Sentir el llegendari Mekong sota els peus, amb què tant vaig somiar en els meus anys mossos després de veure pel·lícules com “Apocalypse Now” o “El Cazador” entre d'altres, et posa en un estat idoni per suportar la calor i qualsevol altra adversitat que es present i calgui combatre amb la valentia del Capità Tro. Per cert, no n'hi va haver i la majoria de vegades només succeeixen en la nostra imaginació.

Riu Mekong. Fotografia JL Meneses

Els temples d'Angkor van ser declarats per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat l'any 1992, més de mil anys després que el rei Jayavarman II, fundador de l'imperi Jemer, que va dominar tota Indoxina, iniciés aquesta construcció faraònica que va descobrir per als europeus, el missioner franciscà espanyol Marcelo Ribadeneyra el 1601, quan es va endinsar a la selva per cristianitzar uns nadius que practicaven una de les religions més antigues del món, l'hinduisme. No va tenir problemes amb ells, però sí al tornar quan li va voler “cristianitzar” la santa Inquisició pels seus escrits o per sortir de mare. Els francesos donen tot el mèrit al seu compatriota Henri Mouhout i jo no els ho trec, però monsieur Mouhout va anar a aquelles terres dos-cents anys després del nostre Marcel. Encara que ho diguin amb tot el glamour que els caracteritza, els fets són els fets i com diu el nostre estimat Sòfocles, «Una mentida mai no viu fins a fer-se vella».

Temple d'Angkor Wat. Siem Reap, Cambodja. Fotografia: JL Meneses

Tornant als temples d'Angkor, les idees religioses i filosòfiques que imperaven i ho continuen fent són l'hinduisme i el budisme. L'hinduisme, és una religió politeista en què Vishnu, juntament amb Brahma i Shiva, conformen la divina trinitat i les funcions principals de la qual són les de vigilar les passions, avivar la bondat i combatre la ignorància. Contrasta amb la dels budistes, que per a aquests no existeix un déu o déus que idolatrar i que segueixen els ensenyaments d'un home, Siddhartha Gautama, Buda, que convida a reflexionar sobre la vida i sobre com viure-la per combatre el patiment i assolir un estat de pau interior. És curiós que, després dels anys transcorreguts, aquesta filosofia hagi despertat l'interès d'experts en neurologia, psicologia i disciplines afins i que ens parlin de les bondats i els beneficis que aporta al nostre cos i a la nostra ànima la pràctica del mindfulness: centrar-se i alliberar la ment. Avui, científics de tot el món, reconeixen la importància de les aportacions de la filosofia oriental, les de Siddhartha Gautama o les de filòsofs de l'antiga Grècia com Sèneca, Epiclet, Sòcrates, Aristòtil o Plató. Sorprenentment, a les nostres aules, la filosofia té cada cop menys presència. Com deia Sèneca, «No hi ha vent favorable per a aquell que no sap a quin port va».

Monjos budistes a Angkor Wat. Fotografia: JL Meneses

Aquestes deïtats i altres imatges budistes poden veure's esculpides a les parets de diversos edificis: deves i asures (déus i dimonis), serps amb forma humana (nagues), elefants i micos, així com escenes de combat en què els soldats, armats amb arcs, fletxes, cavalls i carros, apareixen proveïts per a la guerra. Un dels baix relleus d'Angkor, el més llarg del món de 3,6 quilòmetres d'extensió, explica la història de l'imperi khmer quan va establir la seva capital a Angkor i es va expandir per Indoxina. Els temples van ser abandonats després de la caiguda de l'imperi al segle XV i van romandre ocults a la selva durant molts anys, excepte el d'Angkor Wat, que es va mantenir obert per monjos budistes que van arribar des de “la llàgrima de l'Índia”, Sri Lanka.

Galeria de relleus. Fotografia: JL Meneses

Angkor Wat es troba a uns sis quilòmetres de Siem Reap, una distància que es pot recórrer a peu en menys d'una hora o en un dels números tuc-tuc que ronden pel centre de la ciutat. Cap altre espai religiós a tot el món té les dimensions d'Angkor. Segons rastrejos científics fets amb làser des de l'aire, ocupen uns mil quilòmetres quadrats i formen part del complex més de setanta temples, entre ells, a més dels d'Angkor Wat, els d'Angkor Thom amb el temple Bayon, el de Baksei Chamkrong, el de Ta Prohm... A la majoria s'arriba a través de dos circuits, un de curt i un altre de més llarg que es pot recórrer amb un tuc-tuc per uns vint euros. Ho importa no és el preu, sinó el que sigui un, sense ensorrar-se en l'estira-i-arronsa, qui decideixi el lloc on aturar-se i el temps que un vol dedicar.

Porta del sud, Angkor Thom. Fotografia: JL Meneses

L'accés principal a Angkor Wat és a través del pont de Naga, nom d'una deessa amb forma de serp cobra que travessa una amplada fossa que envolta tot el recinte. Per la porta sud i després de recórrer un camí entre figures de pedra, deves que simbolitzen el bé i allunyen el mal, s'accedeix a un altre dels temples destacats, el de Bayon, construït com a santuari budista al complex d'Angkor Thom, i al que es coneix per les 216 enormes cares esculpides a les 54 torres quadrangulars. A cadascuna de les parets es poden veure aquestes enormes cares tallades en pedra, somrients, amb els seus llavis carnosos orientats cap als quatre punts cardinals, i amb les parpelles entornades o tancades convidant a concentrar-se, a meditar i a trobar la pau interior. Gairebé la totalitat dels temples d'Angkor tenen una forma piramidal que representa la muntanya Meru, una muntanya mítica per a hinduistes perquè hi habiten les seves deïtats i també per als budistes perquè representa, com la mandala, el centre del món amb mars i continents a al seu voltant. La resta de les construccions menors que es poden veure als nombrosos jardins al voltant dels temples, representen elements d'aquesta mandala en què també es troben els éssers humans i altres éssers vius.

Cares del temple de Bayon, Angkor Thom. Fotografia: JL Meneses

Després de la caiguda de l'imperi Jemer, a mitjan segle XV, molts dels temples abandonats van quedar ocults a l'interior de la jungla. Les arrels dels gegantins arbres spung tetramels, van destruir sostres i parets en introduir-se per les seves finestres i entre les juntes dels gruixuts blocs de gres. Molts temples del complex s'han recuperat totalment o parcialment de la selva i en molts d'ells, com els de Ta Phrom i Preah Khan, es poden veure blocs de pedra escampats per terra, tanques i altres parts dels edificis engolits per troncs i arrels de totes les mides. Després del règim comunista de Pol Pot i la caiguda dels Jémeres Rojos, arqueòlegs de tot el món segueixen treballant en la recuperació d'aquest conjunt d'edificacions amb tant de valor cultural. Si vols sentir-te com un explorador i veure les espectaculars imatges de la selva devorant els temples, només has de caminar un quilòmetre des d'Angkor Thom fins a Ta Phrom i deixar que la imaginació et guiï durant el recorregut.

Arrels dun spung tetramels, Angkor. Fotografia: JL Meneses

Els temples d'Angkor són avui dia un recurs turístic de primera magnitud. És el lloc de Cambodja més visitat i la xifra continua augmentant cada any, sobretot després de ser declarat per la UNESCO patrimoni de la humanitat. No hi ha operador turístic que no tingui al seu catàleg aquesta destinació, ni viatger que no tingui a la seva ment realitzar, un dia o un altre, aquest viatge. Els ingressos per turisme s'han incrementat substancialment, segons l'Organització Mundial del Turisme, i, com a conseqüència d'això, ha millorat el nivell de qualitat de vida dels habitants d'una regió que va ser maltractada durant la República Popular de Kampuchea entre els anys 1968 i 1999. No obstant això, la qualitat de vida no ha millorat per a tots igual i encara n'hi ha molts que viuen al llindar de la pobresa costant-los un ronyó portar el pa a la boca. En aquest món incivilitzat en què vivim, la desigualtat és un fet constatable i com diu Gabriel García Márquez «El dia que la merda tingui algun valor, els pobres naixeran sense cul».

Jardins i temples d´Angkor. Fotografia JL Meneses

Finalitzo aquest article amb aquesta imatge d'un dels seus temples i jardins on vaig trobar la pau i l'assossec necessari per fixar l'experiència a la meva memòria. Avui, anys després, he d'agrair al “número mestre” qui m'hagi conduït, sota pal·li, als temples d'Angkor. Reviure una vegada més aquest emocionant viatge, lluny d'esgotar-me amb el record, ha estat una invitació a deixar-me anar, a lliurar-me sense demores al que vingui, ja hi sóc… «entornades les parpelles…, el 66 s'acosta… obre les seves portes i torno a pujar a l'autobús que em portava des de la mateixa plaça de Catalunya de Barcelona a Sarrià, el meu petit gran barri… El ”número mestre”, assegut al meu costat, em toca amb el colze i em diu que del 66 un ” 33” correspon a l'anada i l'altre “33” a la tornada…». He de reconèixer, sense peròs ni escarafalls, que el ”numeret” m'ha tingut enlluernat i que, contra tot pronòstic, ha quedat agermanat de per vida amb els records d'Angkor.

Nota: He completat l'article sobre Angkor escrivint sobre la ciutat de Siem Reap i els seus voltants, però, en haver-hi més text i imatges del que és habitual, he cregut convenient dividir-ho en dues parts. En aquesta primera escric sobre els temples d'Angkor i, a la segona, sobre Siem Reap. Això sí, adobats amb alguna espècia que els aromatitzi i els faci més gustosos. Si el lector opina que no és així, llavors serà tot el contrari.