“És estranya la lleugeresa amb què els malvats creuen que tot els sortirà bé”
Víctor Hugo
Després de passar els seus anys d'infantesa practicant les arts combatives de Karate Kid, principalment el “salt de cigonya”; de jugar pels carrers a fet i amagar entrometent-se en vides alienes; d'identificar-se amb l'aguerrit bolxevic Strélnikov, un dels protagonistes de la pel·lícula “Doctor Zhivago” i fart de prendre entrepans a mitges a l'apartament comunal on vivia a Leningrad, avui Sant Petersburg, Vladimir Putin, “el nen dolent de freda mirada”, va decidir, una vegada superats els cursos de doctorat a la KGB, que el mur de Berlín seria l'última cosa que veuria caure i que a partir d'aquell moment seria ell el protagonista dels enderrocs. Amb tal propòsit va anar creixent a la seva carrera al capdavant de “Derribos Putin” fins que va aconseguir el poder i d'ell, no el mouen ni les urnes. Però l'autarca s'equivoca i com bé va dir l'hispanorromà Máximo Décimo Meridio al despietat Commodo «els teus dies de glòria ben aviat veuran la seva fi, César». Això espera el món civilitzat.
Rússia és el país més gran del món i precisament perquè és tan gran té fronteres fins i tot amb el lavabo de casa meva. Espero, que quan el dèspota de Putin senti sonar la cadena del vàter, no pensi que està amenaçada la seva seguretat i em fiqui un supositori amb ogiva nuclear. Atès que “la teoria del dòmino” en l'àmbit de la política ha anat perdent adeptes i ineptes, el susdit, no tindrà més remei que patir la descomposició i desmembració del seu imperi imaginat i la del seu propi “ego”, que li impedeix veure com està d'equivocat. Com amb l'il·luminat Adolf Hitler i altres de la seva calanya, molts patiran les conseqüències dels seus actes criminals, com està succeint a Ucraïna i com ha passat molts pobles al llarg de la història, però la “guerra de Putin” acabarà i Rússia , alliberada d'aquesta llarga etapa de bolxevicisme transnochado, es convertirà en un país germà que, per portar a l'ADN l'ingredient de la multicultural, jugarà un paper important entre orient i occident. Però no serà avui, serà demà, quan Rússia deixi d'estar en mans de l'abominable home de les neus, perquè el poble rus com l'ucraïnès i molts altres, aspiren a viure una vida plena en democràcia i llibertat. Vam posar en valor l'“stop war” a Putin que va escenificar la periodista russa Marina Ovsyannikova, la veu silenciada del poble rus, un poble acollidor que vaig conèixer quan travessava el país de cap a cap des de Sant Petersburg fins a la llunyana Sibèria.
A Catalunya Press van publicar un parell d'articles que vaig escriure sobre Rússia, concretament sobre Nóvgorod i Sibèria , en aquesta ocasió ho faré sobre Sant Petersburg, la ciutat on va néixer i va créixer Vladimir Putin, una ciutat per aprendre's i aprendre, però on ell no va aprendre ni tan sols les normes bàsiques d'humanitat i de convivència. Avui, la meva estimada Sant Petersburg la faig més meva que mai, amb la ploma i sense llençar ni fòsfor ni bombetes.
Era mitjan fred mes de gener quan vaig arribar de nit a l'aeroport internacional de Pulkovo a Sant Petersburg. Un taxi em va portar directament a l'alberg Whose Suitcase? (De qui és la maleta?), situat a la plaça Vosstaniya, districte de Tsentralny, al cor de la ciutat i on es troben molts llocs d'interès on podia anar a peu. A la mateixa plaça també hi ha l'estació de metro Plóshchad Vosstániya, la de diverses línies d'autobusos i la de tren, Moskovsky, des d'on surt el “Flecha Roja” cap a Moscou. També, la famosa avinguda Nevski parteix d'aquesta plaça i us porta, entre altres llocs, a la Catedral de Kazan, a l'Església del Salvador Sobre la Sang Vessada, a la Catedral de Sant Isaac, al Museu Hermitage a la Plaça del Palau, l'Almirallat, al riu Neva...
La ciutat de Sant Petersburg, també anomenada Petrograd i Leningrad, es va fundar a principis de 1700 durant el regnat de Pere el Gran, un dels tsars més importants de la dinastia Romanov. Es va casar per segona vegada amb Caterina I, la seva serventa, que va governar Rússia després de la mort del marit. Sant Petersburg va ser la capital de Rússia en un període en què el país anhelava modernitzar i acostar-se a Europa, però el 6 de novembre de 1917, després de l'abdicació del tsar Nicolas II, els bolxevics, a les ordres de Lenin, van assaltar el Palau d'Hivern i van implantar el règim comunista. Sant Petersburg, va perdre la capitalitat i va passar a denominar-se Leningrad. Espero que Putin respecti la seva denominació actual, perquè “Puntingrado” és una “putingrada” per a aquesta ciutat. Nicolau II va ser el darrer Zar i ell i la seva família, dona i fills, van ser afusellats a Iekaterinburg. Per descomptat, no va ser un bon començament i sembla que la via dels processos sumaríssims i de les execucions immediates continua sent la preferent dels governs russos, suposo que es deu a les arengues de Mao Tse Tung: «Tots els comunistes han de comprendre aquesta veritat: el poder neix del fusell»
Hi ha qui viatja a Sant Petersburg amb l'únic propòsit de visitar el Palau d'Hivern, situat a la Plaça del Palau i davant de l'edifici circular seu de l'Estat Major abans de traslladar-se a Moscou. En aquest palau, que va ser residència oficial dels tsars russos, hi ha avui el Museu Hermitage, un dels més grans i impressionants del món i no només per les obres que exposa: de Rembrandt, Leonardo da Vinci, Murillo, Velásquez, Rubén …, sinó també obres de l'antiga Grècia, Roma, Egipte, Xina, Iran… i tot plegat, en unes 400 sales de diferents mides i estils, d'un edifici barroc isabelí de més de 15.000 metres quadrats, amb 1.500 habitacions, 1.786 portes , 117 escales… i una bellesa extraordinària. Des d'aquest Palau, construït entre 1.754 i 1.762, es va governar bé i malament un país que ocupava una sisena part del món i milions de persones.
De les nombroses esglésies que hi ha a la ciutat, la del Salvador sobre la Sang Vessada és la més coneguda i, com el museu Hermitage, s'ha convertit en un símbol de Sant Petersburg. No hi ha viatger que no tingui a la seva agenda la visita a aquesta singular església que Alexandre III va fer construir al lloc on un grup revolucionari, “la voluntat del poble”, va col·locar una bomba que va enviar el seu pare al regne del cel. Potser és la més visitada pel fet que la forma i la façana del temple es diferencien de les altres esglésies de la ciutat i perquè ens transporta a un passat i un estil típicament rus. Tant l'ornamentació exterior com l'interior és espectacular i el colorit de la façana llueix més amb el sol del migdia, quan la neu abandona les cúpules a la primavera i quan desmunten les bastides. En la seva curta història, ja que només té 139 anys, ha passat per bons i mals moments. S'hi ha resat, s'han emmagatzemat patates i altres hortalisses, s'ha utilitzat com a magatzem d'un teatre i fins i tot va ser bombardejada a la Segona Guerra Mundial, encara que la bomba no va arribar a explotar. Avui, després de tantes bolxevicades, l'aigua torna a la llera del riu i, a l'església de Sant Salvador, es fa el que en qualsevol altra església: resar i embriagar-se amb la seva bellesa.
Si la sang vessada del pare Alexandre III va ser el motiu pel qual es va construir l'Església del Salvador, el Palau d'Hivern es va transformar al Museu Hermitage perquè la tsarina Caterina I tenia afició, entre altres coses, per les obres d'art. Quan es recorre Sant Petersburg un es troba a cada lloc que visita amb alguna cosa que el converteix en singular. La forma semicircular de la Catedral de Kazan amb les més de cent columnes i diferent de totes les altres esglésies, recorda la plaça de Sant Pere de Roma i no es va construir així per casualitat sinó amb l'objectiu d'aproximar les esglésies ortodoxa i catòlica. A l'Església de Sant Pere i Sant Pau es troben les tombes dels Romanov, està situada a l'interior d'una fortalesa que Pere el Gran va aixecar al costat del riu Neva, a Illa de les Llebres, una illa, on els bolxevics, al crit de “visca el terror vermell!”, van detenir i van executar, sense judici previ, a tot aquell que no combregava amb els seus principis revolucionaris.
Tampoc no es pot abandonar Sant Petersburg sense visitar la catedral ortodoxa de Sant Isaac construïda al segle XIX. Es troba a la plaça del mateix nom, a prop de l'avinguda Nevski i del Museu Hermitage. És molt visitada per la seva cúpula daurada, una de les més grans del món i des d'ella pots gaudir d'unes vistes panoràmiques de la ciutat. Les pautes ideològiques de cada època, moltes antireligioses, han estat presents al llarg dels anys i, avui dia, a més de celebrar-se serveis religiosos importants, la catedral de Sant Isaac és un museu amb parets d'or i bronze, columnes de malaquita i lapislàtzuli, terres de marbre que alberga mosaics i nombroses escultures d'àngels, arcàngels, apòstols i altres pintures religioses. També, actualment, se celebren exposicions, concerts, conferències i activitats científiques.
El viatger que decidiu visitar Sant Petersburg trobareu molts més llocs històrics dels que apareixen en aquest breu article. Potser, siguin els més visitats, però no els que més interès poden despertar ja que les preferències no són iguals a tots els viatger. Per exemple, l'església ortodoxa de la Mare de Déu de Vladimir, prop de l'estació de tren de Moskovsky, se l'esmenta poc i no obstant, durant els anys del comunisme soviètic fou la seu d'una biblioteca antireligiosa, cosa que no degué asseure gens bé a Dostoievski, un dels escriptors més destacats de la Rússia dels tsars que hi acudia per resar i probablement també per reflexionar sobre l'estupidesa humana. Encara sort que no la van calar foc com a moltes de les nostres esglésies durant la Guerra Civil i que ell, quan va succeir, ja havia emprès viatge als regnes d'un altre món.
Per acabar, recomanaria al viatger que no només utilitzi el metro per als seus desplaçaments, sinó que dediqui tot un matí a conèixer-lo. Estic convençut que gaudirà amb la bellesa de la majoria de les seves 67 estacions, alguns en diuen “els palaus del poble”, distribuïdes en un recorregut de més de cent quilòmetres. La d'Admiralteyskaya és la més profunda del món i a les línies M1 i M5 hi ha les més boniques. Serveixi d'exemple aquest racó de la cèntrica estació de Pushkinskaya que a més connecta les línies 1 i 5 esmentades. En fi, la ciutat de Sant Petersburg es troba entre les ciutats més belles del món, omple de contrastos que ens aproximen a la seva història, a la seva cultura ia les seves tradicions.
No puc tancar aquest article sense expressar al poble ucraïnès el meu afecte més profund i el meu desig que aviat torni la normalitat als carrers d'aquell gran país europeu que és Ucraïna. Tampoc puc tancar-ho sense acomiadar-me del mateix diable: «Karateca Putin, ets un perill per a la humanitat sencera i si fer mal a Ucraïna és execrable, fer-ho al teu propi poble és el súmmum de tots els súmmums. Ets conscient? La meva resposta és que sí, perquè la maldat nia al teu cervell ia la teva gèlida ànima de pseudocomunista transnochado, mentrestant, vas acumulant més riquesa que la que van tenir tots els tsars al llarg de la història. Moltes persones, inclosos els teus conciutadans, patiran les conseqüències dels teus actes i jo, no hi contribuiré. Per això escric aquest article sobre la meva Rússia i no la que tu maltractes, vermella flor que vas néixer malament, amb l'objectiu que el lector et culpabilitzi a tu i no al país o a la seva gent. Karateca Putin abandona el poder, el país, el continent i altres regnes d'aquest món. La humanitat no es mereix aquest infortuni històric. President Putin, aneu a la merda!.
Escriu el teu comentari