Economia federal

La guerra a Ucraïna s'allarga dramàticament. I, amb ella, creixen les dificultats per a l'economia europea. El conflicte mateix, amb el graner del món com a teatre d'operacions bèl·liques, així com les sancions contra Rússia, estrenyen les fonts d'aprovisionament en recursos energètics i matèries primeres. La pandèmia ja havia generat colls d'ampolla notables en els subministraments necessaris a una producció que començava a reactivar-se amb cert vigor. La inflació, que molts economistes vaticinaven episòdica, va fer la seva aparició fa uns mesos. La guerra l'ha disparat fins a nivells que no s'havien vist des de la crisi petroliera dels anys setanta del segle passat. L'encariment del gas, l'electricitat i els aliments erosionen el poder adquisitiu de salaris i pensions. La indústria es ressent de la penúria de subministraments i del brusc increment dels costos. Franges senceres de l'economia nacional – pescadors, agricultors, transportistes... –, els marges de les quals depenen del preu dels carburants, voregen el treball a pèrdua. Amb tot això, les tensions socials creixen per tot arreu. Per si no n'hi hagués prou, això passa amb un Estat del benestar altament deteriorat per anys de polítiques neoliberals i en el marc d'unes democràcies liberals que pateixen el setge del populisme. Pitjor encara: aquest s'afanya a cavalcar el neguit i la ira que bullen a la societat per reconfigurar la democràcia política en un sentit iliberal.

En aquest incert escenari, les mesures adoptades pels governs envelleixen, superades pels esdeveniments, abans que s'hagi assecat la tinta dels butlletins oficials. Com trenar un pacte de rendes quan els preus estan descontrolats? Tot just anunciades, les mesures anticrisi de Pedro Sánchez ja semblen insuficients. I, per descomptat, ningú no pot dir que no es batés el coure a Brussel·les per aconseguir el reconeixement comunitari de la singularitat energètica ibèrica. Però el temps previst abans d'implementar el límit del preu del gas - tot just algunes setmanes - sembla insofrible. Tot va molt de pressa. Els mecanismes i dispositius de la UE, dissenyats en temps de domini incontestable dels postulats neoliberals, apareixen inadaptats als nous temps. És cert que la resposta de la UE a la pandèmia ha estat diferent de les polítiques de rigor fiscal que van sumir els països del Sud en una greu recessió i van suposar un empobriment de la seva població durant l'última gran crisi financera. Aquesta vegada, no sense resistències, va acabar imposant-se un abordatge mutualitzat de les dificultats i desafiaments, els dogmes sobre el dèficit dels Estats van quedar en suspens i el BCE va sostenir les polítiques d'estímul de les economies nacionals.

El president del Govern, Pedro Sánchez @ep

Però ara les coordenades han canviat. Les velles receptes ja no serveixen. Què pot fer el BCE, el mandat estatutari del qual el commina a mantenir la inflació lleugerament per sota del 2%? Pujar els tipus d'interès –amb els preus desbocats, no com a resultat d'una demanda susceptible de ser moderada per un encariment del preu dels diners, sinó per culpa de la rarefacció dels subministraments– no faria sinó portar-nos a la tan temuda estanflació : dinàmica inflacionista sense creixement, preus pels núvols i producció per terra. Revelador del dilema en què es troba el BCE ha estat la crida de la seva presidenta, Christine Lagarde , perquè els governs de la UE adoptin mesures de contenció dels preus i d'ajuda els col·lectius socials més afectats. La invasió d'Ucraïna va suscitar una reacció àmpliament compartida pels membres de la UE. Però el corol·lari de la guerra i l'efecte "rebot" de les sancions contra el govern i els oligarques russos estan obrint esquerdes a la façana de la unitat europea. Va costar l'indecible aconseguir un permís temporal perquè Espanya i Portugal es despengessin del mecanisme "marginal" de fixació del preu de l'electricitat. Alemanya, la demanda de gas de la qual ha esdevingut estratègica després de la seva aposta per tancar les centrals nuclears, prioritzava abans de tot l'abastament. En canvi, França, que s'orienta cap a un programa de centrals nuclears de nova generació, no manifesta cap interès per la construcció d'un gasoducte que connecti Espanya amb el centre d'Europa.

Aviat es veurà, però, que no hi ha solucions nacionals davant de la situació que se'ns ve a sobre. Ni tan sols per a aquelles economies el PIB de les quals té més magnitud. Els governs del Sud són sens dubte més conscients de la necessitat de cooperació. La complicitat entre Pedro Sánchez i Antonio Costa va més enllà de la sintonia entre socialdemòcrates ibèrics. Itàlia, amb un pes específic superior al d'Espanya i Portugal, requereix l'ajuda d'Espanya per proveir-se de gas... i Espanya, necessitada d'amics a les instàncies comunitàries, se la brindarà sense dubtar-ho. A França, la il·lusió d?una autosuficiència nacional és molt viva. Fins i tot l'esquerra crítica, sempre disposada a denunciar la nomenclatura de Brussel·les, és captiva del marc mental. Tot i això, n'hi ha prou que salti pels aires un contracte de venda d'armes a Austràlia perquè la "grandeur" quedi en dubte. La cotilla de la moneda única, unida a l'exigència d'austeritat, va resultar molt beneficiós per a les exportacions i les finances alemanyes. Però aquest immens avantatge podria convertir-se en un taló d'Aquil·les, si el mercat europeu s'enfonsés en la recessió... mentre la inflació i els conflictes socials s'apoderen del principal bastió industrial del continent. La veritat és que ningú no podrà sortir de l'atzucac per si mateix. Una altra cosa és que la presa de consciència d'aquesta realitat –i una actuació conseqüent– es produeixin a temps.

Vivim un moment d‟acceleració. Allò que abans podia plantejar-se com una perspectiva, ara es converteix en una disjuntiva que reclama ser resolta a curt termini. Els corrents federalistes sempre han defensat que la construcció europea havia d'assolir la seva plenitud en la conformació dels Estats Units d'Europa. Aquest anhel pot semblar inassolible davant la tossuda realitat dels Estats i interessos nacionals. Però, si no hi ha seriosos avenços cap a una Europa federal, la UE difícilment podrà aguantar l'embat dels esdeveniments que s'acosten. A pocs dies de les eleccions presidencials franceses, algunes enquesten vaticinen un duel, molt ajustat i d'incert desenllaç, entre Macron i Marine Le Pen , pujada als sondejos per un descontentament general que exigeix mesures contundents. Un projecte nacional populista, d'extrema dreta i que va ser afavorit per Putin , es postula al govern d'un país fundador de la UE. L'enemic ja està "a les portes" de la democràcia tal com l'hem conegut.

En certa manera, però, els mateixos avatars d'aquesta crisi assenyalen el camí que caldria seguir. El BCE necessita urgentment un nou mandat, que li permeti actuar de manera similar a la Reserva Federal americana, en relació directa amb els Estats de la Unió. La contenció de la pressió dels mercats internacionals requereix mecanismes de compra mancomunada de subministraments per al conjunt de la UE, com es va començar a fer durant la pandèmia per a l'adquisició de vacunes. La crispació social no es podrà reconduir amb admonicions democràtiques. És imperatiu avançar cap a una harmonització de la fiscalitat i un desterrament efectiu dels paradisos fiscals, si volem recompondre els serveis públics, barrera de contenció de la desesperança. Europa ha de ser percebuda com un territori de drets socials efectius, amb mesures com ara establir un salari mínim europeu. Així mateix, el pressupost de la UE hauria de fer un salt cap endavant, de manera que pogués finançar infraestructures comunitàries, projectes i plans educatius ambiciosos. Un mes de guerra ha mostrat allò limitat d'una veu autònoma davant un conflicte que ha esclatat a les fronteres de la UE. Sense instàncies més resolutives i una doctrina de defensa europea pròpia, l'OTAN, percebuda en aquests moments com una aliança protectora pels països que viuen sota l'amenaça de l'expansionisme rus, no serà res més que un instrument de submissió a la política exterior dels Estats Units .

Sens dubte, una evolució federal de la UE està condemnada a topar amb poderoses resistències internes. Els desequilibris actuals tenen els seus beneficiaris, i aquests estaran disposats a tovar la primacia de l' interès nacional per sobre de qualsevol altra consideració. A l'opacitat dels paradisos fiscals, les grans fortunes autòctones es fan amb el crim organitzat i els oligarques. Amb l'actual sistema de fixació de preus, els oligopolis elèctrics disposen de barra lliure. Les entitats financeres han adquirit poder i capacitat especulativa en la intermediació entre el BCE i els Estats emissors de deute. Tot això és cert. Només a l'esquerra, avui encara desconcertada, hi ha les tradicions i els fonaments requerits per traçar aquest nou rumb federal per a Europa. Alhora, només un ascens amenaçador de la pressió popular podrà vèncer la resistència de les elits corporatives. La conflictivitat està garantida, ja es manifesta als carrers. El que estarà en qüestió a la propera etapa serà la capacitat de l'esquerra per orientar aquesta energia. Si es mostra incapaç de fer-ho, serà el populisme qui se'l faci amb ella i la formategi amb un discurs d'odi. Federalisme europeista o crispació nacionalista iliberal. En aquesta disjuntiva es decidirà el futur de la democràcia.