Sapa, Vietnam: els hmong, l'ètnia oblidada

L'ètnia dels hmong, d'origen xinès, viu avui dispersa pel continent asiàtic i també per altres llocs del món, com a Califòrnia, als Estats Units. Abans de la guerra del Vietnam la població hmong, de més de tres milions d'ànimes, vivia principalment al sud de la Xina i en allò que era Indoxina, avui, Vietnam, Laos i Cambodja. Els hmong tenien fama de ser audaços, valents i aguerrits i, molts, van ser reclutats per la CIA per combatre en operacions especials durant la guerra. No els van fer cap favor “forçant-los” a posicionar-se contra els seus veïns i després de caure Saigon el 1975 en mans de l'exèrcit vietnamita, els hmong es van veure obligats a fugir a altres països, entre ells els EUA i, els que no ho van poder fer, van amagar a les altes muntanyes o van ser perseguits i exterminats. Avui, el concepte que es té d'aquesta ètnia ha canviat i en part és degut a Clint Eastwood que, a la pel·lícula “Gran Torino”, posa en valor l'empatia, la inclusió del diferent i la multiculturalitat. Però no llancem les campanes al vol perquè, com va dir Sancho Panza, "la mel, no està feta per a la boca de l'ase".

Per als hmong assentats a les muntanyes del nord del Vietnam i per a altres ètnies com els dao, tay, giay… adaptar-se als llocs que van emigrar va ser més fàcil que per als que es van allunyar del seu hàbitat natural on, sense perdre les pròpies singularitats, compartien cultura, clima, alimentació o un idioma conegut que facilitava l'entesa, l'adaptació i la convivència. D'altra banda, instal·lar-se en llogarets a les altes muntanyes lluny de les grans ciutats els va permetre mantenir les seves ocupacions tradicionals: el cultiu del cànem i de l'anyil amb què confeccionessin els seus cridaners vestits batik; laborar els camps i cuidar-se dels animals per proveir-se a aliments; tenir cura de la família, recollir llenya, cuinar o anar al mercat per vendre les teles, la bijuteria de plata que els protegeix del mal, o la venda de fruita i altres productes del camp. Avui, si ens volem acostar a la cultura hmong hem de viatjar al continent asiàtic.

Un lloc recomanable per entrar en contacte amb aquestes ètnies és viatjar a Sapa, seure a la plaça i esperar que les dones hmong com la d'altres ètnies dels diferents llogarets de la província de Lao Cai, baixin de les altes muntanyes, entre elles la del Fansipan de més de tres mil metres d'alçada, a vendre els productes que conreen, els teixits i complements que confeccionen o a proveir-se del que és necessari. Tant al mercat com pels carrers i places, les veus transitar amb els seus churumbels enganxats com llapes a l'esquena o assegudes al costat dels seus grans cistells on transporten la mercaderia. Ataviades amb els seus vestits i complements tradicionals broden, a la vista del viatger, amb les seves típiques puntades qualsevol drap que caigui a les mans. Les bosses, les gorres i altres peces i abaloris troben una bona sortida sobretot quan els turistes acudeixen durant la temporada alta, entre maig i setembre.

Vaig viatjar a Sapa en un tren nocturn, no gaire còmode però molt econòmic, que surt de l'estació de Hanoi, la que va ser capital d'Indoxina, i arriba a Sapa a primera hora del matí. Els tres-cents quilòmetres que separen les dues localitats també es poden recórrer amb autobús, llogar un cotxe o una moto, però l'experiència no és la mateixa. Posats a tenir-la, el que és recomanable és fer-ho en un d'aquells trens en què viatgen ells i en els quals, aparcat la cautela, li donen al sarau una estona que pot durar les vuit hores que dura el trajecte. Durant els darrers anys el govern vietnamita ha ampliat la xarxa i ha millorat els seus trens incloent compartiments amb llit, vagó restaurant, sobretot en aquells que es dirigeixen a destins turístics com és el cas dels que van a Sapa. A l'estupenda web “L'home del seient 61” ( www.seat61.com ), es pot trobar àmplia informació sobre trens, horaris, preus… i no només dels del Vietnam, sinó pràcticament de qualsevol país del món.

Sapa és una ciutat de la província de Lao Cai, al nord-est del Vietnam i a molt pocs quilòmetres de la frontera amb la Xina. Es troba als peus del Fansipan, la muntanya més alta d'Indoxina i a mil sis-cents metres sobre el nivell del mar. Diuen els seus habitants, que el clima de les quatre estacions ells ho gaudeixen en un sol dia: al matí, el clima és suau i floreix a poc a poc com a la nostra primavera; al migdia, ardorós, com a l'estiu; a la tarda, colorit i manejable com a la tardor i a la nit, suport com el nostre fred d'hivern. La ciutat es troba envoltada d'altes muntanyes pintades amb un verd bosc fosc esquitxat per una llum que clareja els caps dels seus arbres. Els seus vessants es fonen amb l'espectacular verda poma d'unes terrasses d'arrossars que atrauen viatgers de tot el món. I, tot això, baixa un cel blau impol·lut pel qual transiten núvols blancs que el vent va modelant i regalant assolellades i ombres al llarg del dia. No es requereix el més mínim esforç per connectar-se amb la natura, quedar extasiat i lliurar-se a la meditació. És un d'aquells moments en què hom recorda la cançó de Violeta Parra “Gràcies a la vida que m'ha donat tant…” en què fa referència a la natura, la candor, la senzillesa…, és a dir, a tot allò que no te una etiqueta amb el preu.

Els llocs per allotjar-se a l'animada ciutat o als seus voltants s'han incrementat de manera substancial durant aquests darrers anys a causa del continu increment de turistes motivats per la cultura i per viatjar a un lloc segur, acollidor i de gran bellesa, potser, el més bonic del Vietnam. Qui sabria que aquella maltractada regió i els seus habitants es convertirien, a més d'un lloc de pau i d'harmònica convivència, en una font importantíssima d'ingressos. Hi ha hostalatges per a tots els gustos i per a totes les butxaques, des de 4 a més de 100€ la nit i a tots, no et perdis l'important, un llit per dormir i un lloc on rentar-te. Per descomptat en moneda vietnamita el preu és per espantar-se, estan entre els 99.430 i 2.485.760 dongs la nit, per la qual cosa no m'estranyaria que, no estant clar del tot, decidissis dormir al carrer. Encara recordo el dolor que sentia a l'entrecuix quan donava 25.000 dongs de propina, al voltant d'1 euro i esperava que em tornessin el canvi, dic jo, que menys que 1.000 dongs, és a dir uns 0,04 cèntims, hauria tingut per…

Una part important de la ciutat va ser construïda a principis de segle XX durant el període colonial francès. Destaca l'església de la Mare de Déu del Roser, al centre de la Sapa, davant de l'àmplia esplanada on se celebren activitats culturals i festives, ia prop del Centre d'Informació Turística i del museu de Lao Cai, on s'exposen objectes, pel·lícules i documents que expliquen la cultura dels diferents grups ètnics. Un altre dels atractius de la ciutat, a més d'asseure's i veure passar les hores en companyia d'aquesta gent entranyable, són els mercats: dissabte, acudeixen els de l'ètnia Dao amb el barret o el mocador vermell sobre el cap i passen tota la nit cantant cançons d'amor; diumenge, van els hmong que, com els Dao, es diverteixen amb balls, cants, tocant la trompeta i tenint sexe, si s'escau, fins al matí següent.

Recórrer els voltants de Sapa pel teu compte i al teu aire és una experiència que no te preu. Es pot fer sense problemes llogant una moto, el mitjà més utilitzat pels vietnamites per a trajectes curts i si et perds, sempre hi ha gent disposada a donar-te un cop de mà. Llogar una moto petita pot costar entre els cinc i els deu euros al dia, o menys si tractes amb un particular. Amb ella ja tan sols 2 km de Sapa et plantes al llogaret de Cat Cat, de l'ètnia hmong. Als peus de casa es troben nombroses terrasses on cultiven arròs, base de la seva alimentació, i també cotó i lli amb què elaboren els seus vestits i altres peces. Un quilòmetre més cap al nord hi ha la cascada de Tien Sa i, a tan sols 17 km el llogaret de Se Seng a Ta Phin, situat en un preciós espai natural i envoltat de cadenes muntanyenques.

Són molts més els llocs a les proximitats de Sapa que es poden visitar i no seria just deixar-los d'esmentar en aquest breu article. Si teniu temps, estarà bé aprofitar-ho per pujar a la muntanya de Ham Rong, des d'on es gaudeix d'una vista panoràmica de Sapa; al cim del Fansipan, a més de tres mil metres d'alçada, amb guia hmong escalant durant uns tres dies o còmodament amb telefèric; apropar-se al llogaret de Lao Chai, a uns 7 km, situat en una ampla vall per gaudir del verd de les terrasses de cultiu, de l'aroma i del color de les roses que floreixen de març a novembre i que juntament amb els presseguers, pruneres i ametllers, conformen un paisatge de bellesa extraordinària; a la Cascada de Plata, amb una caiguda de més de dos-cents metres o la de l'Amor, a tan sols 4 km de Sapa i a la qual es pot arribar per un camí de terra travessant un bosc de bambú i arbustos de flors de colors variats. Per a qui no hagi arribat a l'èxtasi, cosa que dubto, us ajudarà a aconseguir-ho si, en tornar a Sapa, es delecta amb la variada gastronomia de la zona.

En fi, amb el paisatge i les flors que embelleixen aquesta nova primavera que gaudeixo a les altes muntanyes dels Pirineus, tanco aquest nou article complagut per haver pogut tornar a gaudir del viatge que vaig fer fa alguns anys i que segueix procurant-me agradables moments, possiblement millors perquè, reposat allò viscut i madurat el sentit adquireixen, com els macarrons gratinats, una textura i un sabor més agradable. Com sempre, espero que les imatges i el vídeo que acompanya aquest article siguin del gust del lector i més en aquests moments en què la guerra, els assassinats, la pandèmia, la tornada al treball tediós, la pujada de preus, els impostos i els límits dels polítics, entre moltes altres penalitats, el posen a un “a punt d'un atac de nervis” .