Dos referents perduts

Les notícies de defuncions, quan ja fa temps que sents el pes dels anys, fan més efectes i més diversos que durant la joventut, tot i que en graus diversos. Unes, les de persones properes, et claven el dolor del dol, i més encara si no són d'antecessors, sinó de membres de la teva generació o de la següent.

Les notícies de defuncions, quan ja fa temps que sents el pes dels anys, fan més efectes i més diversos que durant la joventut, tot i que en graus diversos. Unes, les de persones properes, et claven el dolor del dol, i més encara si no són d'antecessors, sinó de membres de la teva generació o de la següent.

D'altres, de personatges, subjectivament més que persones, que t'han fet gaudir des del món de l'espectacle, de les arts o de les lletres, et recorden allò del llatí "sic transit gloria mundi", i també que la teva hora ja és més a prop que no pas lluny.

Al bell mig d'uns i d'altres sentiments, hi ha els traspassos d'aquells que has admirat i conegut, que en certa mesura han estat referents al llarg de la vida. Primer van ser personalitats d'una edat molt més avançada, gairebé testimonis restants de la història, com ara el vell lehendakari Jesus Maria de Leizaola, la gran figura d'Unió Miquel Coll i Alentorn, o el diplomàtic i ambaixador oficiós de Catalunya Nicolau Casaus.
Després han estat d'altres, contemporanis i fins i tot d'edat properes i, entre aquests, el darrer cap de setmana hem perdut un parell de notable influència i record.

Per curta diferència, primer va ser "el millor alcalde del món", títol atorgat per una organització internacional i que va omplir d'orgull l'etapa final de la lluita de deu anys contra un càncer que ja s'havia emportat abans la dona. Era el que ha estat durant tres lustres primer regidor a Bilbao, Iñaki Azkuna, amb el qual vam compartir estones i diàlegs mentre l vida i la feina ens mantenia al País Basc.

Azkuna va ser primer metge de prestigi, doctorat "cum laude" per Salamanca, exercent a París, cardiòleg i radiòleg, primer cap de servei i després director de l'hospital públic de Cruces, a Barakaldo, entrat a la política a través de la professió, com a director d'hospitals del servei basc de salut (Osakidetza), director de sanitat i finalment c onseller d'aquesta especialitat en diversos governs del PNB des del 1991.

Resulta molt difícil oblidar les aparicions, gairebé constants al llarg d'aquell negre dia de l'assassinat del regidor Miguel Angel Blanco, per anar informant, pas a pas, del procés irreversible de la ferida al cap de la víctima fins a la constatació de la mort.

Els tres lustres al capdavant de la ciutat que ja havia començat abans a aprofitar el revés de la crisi de la indústria pesada per transformar-se amb realitats com el metro, el sanejament de la ria, el museu Guggenheim... Un temps d'èxits per al seu partit, però també de menysteniment, com a "botifler" dels companys més radicals, sobretot des que es va manifestar públicament contra l'anomenat "pla Ibarretxe". Potser es va guanyar la majoria dels conciutadans per aquest tarannà moderat des del nacionalisme, per la capacitat de diàleg, la bonhomia i el carisma, que va culminar amb l'últim missatge "gràcies a tots per haver-me ajudat i aguantat. Sou magnífics".


També a la fi de deu anys d'una altra malaltia temible i esborradora de la memòria i la identitat, com és l'Alzheimer, amb pocs dies de diferència i amb anunci previ del fill, canviava la mort política i mental per la biològica el primer president de la transició, Adolfo Suárez.

Com acostuma a passar, gairebé tots n'han parlat bé, de cos present. Fins i tot alguns adversaris que el van arribar a considerar ?i li van cridar- traïdor. A la vista de tanta lloança algú va emprar la ironia per dir que no s'explicava per què va dimitir, si tants d'amics en tenia i tan bon president del govern era.

I sí, amb llums i ombres, com tots, va ser una figura providencial. Més intuïtiu que intel·ligent o format, i sobretot valent per enfrontar-se a caps de l'exèrcit de Franco amb la legalització del Partit Comunista, el restabliment de la Generalitat catalana amb Tarradellas abans i tot de la Constitució, els processos autonòmics primers, de les nacionalitats històriques...

El duc de Suárez va rebre el premi "Euzkadi" que reconeixia personalitats de fora del País Basc que havien afavorit destacadament el país. El principal, el retorn del concert econòmic a Biscaia i Guipúscoa, que completava el sistema per al conjunt de la Comunitat autònoma. Amb el premi, Xabier Arzalluz li va fer un regal especial: una "makila", bastó amb punta de ferro i mànec rodó de banya, roscat i enganxat a una mena d'espasa o punxó llarg de ferro.

El polític nacionalista li va recordar, en mostrar-li l'arma amagada entre la fusta, que els antics pastors la tenien com a defensa contra el llop, i que potser li caldria, amb tant de llop com ?ja- l'assetjava. Ara ja no l'hi queden.