Cas Pegasus: “I…? On és el problema?”

Les darreres setmanes, s'ha produït una nova tempesta mediàtica i política, provocada, una vegada més, pels nacionalistes-independentistes-copistes catalans, que no donen puntada sense fil per la causa secessionista. Aquests han sortit en tromba, com els de Fuenteovejuna, a partir del 18 d'abril del 2022, en conèixer-se, a través de la revista The New Yorker, un informe de l'informàtic independentista Elies Campo , personatge vinculat a Tsunami Democràtic i als CDR, i membre de la plataforma canadenca Citizen Lab (Universitat de Toronto).

Cas Pegasus: “I…? On és el problema?” /@Pixabay

Segons l'informe precitat, a través del CNI o d'altres òrgans governamentals (Policia Nacional o Guàrdia Civil), el Govern d'Espanya s'hauria dedicat a espiar uns 60 nacionalistes-independentistes-copistes catalans per mitjà del programari Pegasus. Aquest malware s'hauria infiltrat i instal·lat en els mòbils dels susdits amb una simple trucada o un enviament anònim, sense que les víctimes haguessin de fer clic en cap enllaç i sense que se n'adonessin. Aquest programa maliciós, encara que no és l'únic al mercat de l'espionatge (Sourghum, Hacking Team, Exodus, Sitel, etc. són alguns altres), hauria permès un control total dels usuaris dels mòbils infectats: les ubicacions, les converses, imatges, vídeos, correus, llistes de contactes, fotos etc.

El programari Pegasus, ideat per l'empresa israeliana NSO Group, només pot ser adquirit, en principi, pels governs legítims, per als seus serveis de seguretat. Per això les sospites dels espiats s'han dirigit cap als ministeris d'Interior i de Defensa. Ara bé, la companyia israeliana que el comercialitza, per una banda, ha d'elaborar prèviament un expedient del comprador per detectar-ne possibles usos indeguts; i, de l'altra, a posteriori, ha de vigilar l'ús que se'n fa perquè no es violin els drets humans. Amb aquest instrument informàtic, en teoria, es pretén únicament ajudar els Estats a combatre el crim organitzat i el terrorisme. Per això, la majoria dels països europeus se n'han dotat o d'un de similar (cf. “ ci-dessus ”).

El descobriment d'aquest presumpte espionatge als nacionalistes-independentistes-copistes catalans, que van participar activament en el “procés” d'independència de Catalunya i per això alguns van ser condemnats, ha provocat una cascada de dimes i diretes, aparentment a cara de gos, entre els suposats espiats i el presumpte espia, el Govern espanyol. Els primers s'han esquinçat les vestidures davant del presumpte espionatge, il·legal per a ells, que ha posat en dubte la democràcia espanyola; i han tret a passejar novament el victimisme habitual, per portar l'aigua al molí i així rendibilitzar-lo. El Govern d'Espanya, en un primer moment, s'ha dedicat a escórrer l'embalum i a marejar la perdiu tot esperant que, amb el pas del temps, els mitjans se centressin en altres qüestions.

Ara bé, amb el pas dels dies i estirant el fil del presumpte cabdell de l'espionatge, s'ha descobert que l'espionatge no només ha existit realment sinó que, a més, s'ha practicat contra tot quisqui: tant contra els estranys (els nacionalistes- independentistes catalans, i els enemics d'Espanya, de la legalitat vigent, dels principis i valors democràtics,…) com contra els propis (membres del Govern: P. Sánchez, M. Robles, F. Grande-Marlaska , etc.). I l'espionatge s'ha fet tant des d'aquí (Espanya) com des de l'exterior (estranger), Félix Bolaños dixit .

En aquest guirigall i de retrets per part dels nacionalistes-independentistes-copistes catalans, de la part podemeta del Govern i dels hereus de la banda terrorista ETA i davant la reacció “ maricomplejinesca ” de Pedro Sánchez i del seu Govern, han sorgit dues Agustines d'Aragó, Margarita Robles i Macarena Olona. Aquestes, a la sessió de control al Govern de dimecres 27 d'abril de 2022, van verbalitzar —com el nen del conte d'H. Ch. Andersen “El rei nu” —veritats com punys, cosa que milions d'espanyols pensen, les quatre veritats del barquer, recollides als arts. 1 i 2 de la Llei 11/2002, de 6 de maig, reguladora del Centre Nacional d'Intel·ligència

Margarita Robles , va preguntar a la diputada de la CUP Mireia Vehí: “Què ha de fer un Estat, un Govern, quan algú vulnera la Constitució, quan algú declara la independència, talla les vies públiques, quan realitza desordres públics, quan algú està tenint relacions amb dirigents polítics d'un país que està envaint Ucraïna? ”. Posar-los la catifa vermella? No. Fins aquí podíem arribar! Doncs això, cal controlar-los, lligar-los curts, sempre legalment, i aplicar-los només la llei, però tot el pes de la llei.

Per la seva banda, Macarena Olona, a la mateixa sessió de control i dirigint-se als commilitons dels nacionalistes-separatistes-colpistes catalans, els va llegir la cartilla així: «Líders independentistes catalans suposadament espiats pels serveis d'Intel·ligència espanyols… I…? On és el problema? Què els han espiat? Poc, poc els han espiat perquè el 2017 van fer un cop d'Estat i perquè han promès que ho tornaran a fer. Perquè representen una amenaça per a l'Estat espanyol i l'Estat està obligat a defensar-se de les amenaces», es va respondre ella mateixa, davant de la mirada culpable, fugissera i avergonyida del ministre de la Presidència, Félix Bolaños.

La casta política, d'alt bressol o de baix llit, és fidel a la seva catadura moral: sense principis ni valors, va a la seva feina, està ocupada i preocupada per salvar el pessebre i el cubil, amorrada a les mamelles de l'erari públic . I si, al voltant d'ells, el món s'esfondra i s'instaura la llei de la selva, això la deixa indiferent. En efecte, uns, Pedro Sánchez i els seus nois, volen romandre, si és possible “ sine die ”, al Govern d'Espanya; els altres, sempre amb el raca-raca, fent passos, a poc a poc però sense pausa, per dur a terme el programa independentista del cleptòman Jordi Pujol, que ell mateix va resumir, fa lustres i “de verb ad verbum”, amb aquestes quatre paraules: “avui paciència; demà, independència”. Davant d'aquestes actituds menyspreables i censurables de la casta política —d'aquí, d'allà, de dretes, d'esquerres, de centre— vénen com a anell al dit aquelles paraules de Martin Luther King, que preguen així: “No em preocupa el crit dels violents, dels corruptes, dels deshonestos, dels sense ètica. El que més em preocupa és l'estremidor silenci dels bons”. Encara sort que dues Agustines d'Aragó, Margarita Robles i Macarena Olona, han trencat el silenci per indicar-nos que el rei va nu i el camí a seguir.